La droga cat és el motor de l’Àfrica nord-oriental. El tràfic d’aquesta popular fulla carregada d’amfetamines està demostrant que és capaç de guanyar la partida a la crisi. Les venedores de cat aporten els ingressos principals a les seves famílies.
Poc després de l’oració del migdia, a la ciutat de Djibouti, a la República homònima, s’instal·la una tensió nerviosa. Els homes miren ansiosos els seus telèfons mòbils i truquen a coneguts. Hi ha alguna novetat? On són els camions?
Llavors arriben les notícies: el cat acaba de passar la frontera amb Etiòpia, i està previst que el carregament arribi a la capital en una hora i mitja aproximadament.
Ja fa temps que el tràfic de cat ha esdevingut una part important de l’economia a Djibouti, el petit país desèrtic situat a lÀfrica nord-oriental. Cada dia s’importen al voltant de 15 tones de fulles plenes d’amfetamines. S’estima que el tràfic d’aquest estimulant és responsable d’aproximadament el 5 % del producte interior brut. I des de l’inici de la crisi del coronavirus, la importància econòmica del tràfic de cat ha augmentat.
Djibouti és un dels països més petits de l’Àfrica, amb tan sols un milió d’habitants, i depèn del comerç i de la seva ubicació estratègica. En els darrers anys, aquest país costaner ha aconseguit desenvolupar un dels ports més moderns de la regió. En particular, Etiòpia, el seu país veí, amb una població aproximada de 110 milions d’habitants, depèn de les importacions i exportacions que es fan a través del port de Djibouti.
Però a causa de la crisi del coronavirus, el comerç s’ha reduït considerablement. Ara és encara més difícil trobar feina al port, al transport o a la indústria del país. Les dades del Banc Africà de Desenvolupament mostren que l’atur ja voltava el 40 % abans que comencés la crisi.
La venedora de cat Zainaba A. explica que el seu marit també se n’ha vist afectat. Diu que treballa al port fent treballs esporàdics. Quan li pregunten qui dels dos guanya més diners, si ella o el seu marit, Zainaba sospira i mira una mica avergonyida les altres venedores de les parades properes. Diu que no ho pot dir. Bé, ja sabeu... Això significa que ella en guanya més? Tímidament fa una altra ullada a les seves amigues i després esclata amb orgull: “És clar! Molt més! I ha estat així durant anys!”
Diu que no vol que el seu marit se senti malament per això, però sense els ingressos de l’empresa del cat, la seva família no arribaria a fi de mes. Les altres dones assenteixen. Per moltes d’elles, el que havien de ser uns diners extres s’han convertit en l’ingrés principal de la família. Ara, els rols s’han invertit pels homes i són ells els qui aporten aquests diners extres.
La crisi només ha servit per enfortir aquesta dinàmica ja que, a diferència de la resta de l’economia, el tràfic de cat no s’ha vist afectat en gran manera per la pandèmia. A més, tant els preus com el consum estan augmentant, explica Zainaba.
De fet, el tràfic de cat ha demostrat la seva resiliència al país, atès que ha sobreviscut a crisis pitjors. Fins i tot durant l’apogeu de les guerres civils a Iemen i a Somàlia els subministraments quasi sempre arribaven a temps al país. I l’arribada a temps és fonamental: les fulles verdes, petites i resistents comencen a perdre l’efecte cap a les 24 hores d’haver estat collides. És per això que a Djibouti la gent comença a posar-se nerviosa cap al migdia.
Zainaba també està nerviosa. Segons sembla, un dels camions ha tingut un problema pel camí. Està parlant per telèfon intentant esbrinar què ha passat. Els primers compradors estan començant a aparèixer, i pregunten si el cat ha arribat. Exactament, on s’ha quedat aturat el camió? El nerviosisme és contagiós, i ràpidament tot el barri sap que el cat arribarà tard.
Tots se senten alleujats quan, una hora més tard, els quatre camions arriben a l’aparcament polsegós del punt central del transport de Djibouti. Descarreguen els sacs i els porten a cotxes més petits. Alguns surten corrents cap al port, on el cat es carrega a llanxes ràpides i es duu cap als pobles costaners del nord. Altres el distribueixen per diversos barris de la capital.
Els periodistes no hi són benvinguts. L’aparcament pertany a la Société Générale d’Importation de Khat (SOGIK) segons Monsieur Ouarabi, l’alt cap del personal de seguretat de l’empresa. “Qualsevol persona que tafanegi per aquí s’està ficant amb el dimoni”, diu.
A més, un alt directiu de l’empresa va rebutjar que li fessin una entrevista. La raó per la qual SOGIK no vol parlar és perquè aquesta empresa actua en una àrea legal grisa. “Però el cat no és perfectament legal a Djibouti?” –“Sí, ho és, però el tràfic de drogues segueix sent tràfic de drogues”.
Mentrestant, el transportista també ha arribat al carrer on Zainaba ven el cat. El carregament es distribueix a les dones des d’un petit magatzem. En total, s’estima que hi ha al voltant de 2.000 venedores com la Zainaba. La gran majoria són dones.
“Traficant” és una paraula molt dura, diu Zainaba. Però no està del tot malament, afegeix, atès que el cat és una droga. També diu que ella mai no el tastaria, perquè sap el dany que causa.
Per moltes dones com Zainaba, el cat és tant la solució com l’arrel dels seus problemes econòmics, ja que els diners que guanyen amb el cat el solen perdre pel consum que en fan els seus marits. El Banc Mundial calcula que a Djibouti una llar mitjana gasta entre el 20 i el 30 % dels seus ingressos en cat. És més del que es gasta en lloguer, educació i salut. L’única cosa en què les famílies gasten més diners és en menjar.
Però tot i que a primera vista pot semblar arriscat, realment aquest tràfic pot no solament enfortir el paper de moltes dones a Djibouti, sinó també contribuir al desenvolupament del país. L’experiència prèvia dels països en vies de desenvolupament demostra que com més gran és la porció dels ingressos familiars que gestionen les dones, major és la quantitat d’aquests diners que es destina a l’educació i a la sanitat.
Tot i això, el preu que en paga la societat és alt. El Banc Mundial calcula que un comprador de cat mitjà es passa unes set hores al dia mossegant aquestes fulles narcòtiques, gairebé l’equivalent a una jornada sencera de treball. Les pèrdues econòmiques són enormes, així com les conseqüències socials i en la salut.
Actualment no hi ha cap intenció de prohibir aquesta droga. L’empresa importadora SOGIK està registrada oficialment i paga els impostos corresponents, dels quals el govern suposadament n’obté el que serien 6 euros per quilo. Ni les autoritats ni l’empresa han volgut proporcionar informació precisa sobre aquesta droga permesa al país. Tot i això, s’estima que almenys un 15 % dels ingressos nacionals de Djibouti prové del tràfic de cat.
Amb tot plegat, tot i que aquesta droga és probablement dolenta per al país, diu la venedora Zainaba, no es pot permetre donar-li moltes voltes. “Simplement estic agraïda per la llibertat que aquesta feina em dona”.
Traducció d’Ariadna Gil Besolí