Bretanya vol un referèndum de reunificació

Les eleccions regionals de l’Estat francès s’acosten (juny de 2021) i revifen diverses reivindicacions nacionals que s’hi mantenen latents des de fa dècades. Una d’elles és la d’una part de Bretanya, concretament el departament Loira-Atlàntic, amb capital a Nantes, que vol la reunificació amb la regió de Bretanya, de la qual es troba separada des que la regió bretona va ser creada pel Govern de Vichy durant la Segona Guerra Mundial.

Paradoxalment, Nantes, que havia estat la capital històrica de la Bretanya, va quedar, de sobte, separada administrativament del 80 per cent del territori bretó i convertida en capital d’una altra regió, el País del Loira.

Fa dècades que la Unió Democràtica Bretona (UDB) —un partit de centreesquerra federalista-regionalista— encapçala un moviment que reivindica la celebració d’un referèndum de reunificació. Enguany, per primera vegada, i per l’acció coordinada de l’associació A la bretonne! està fent passes importants en la consecució d’algunes de les seves fites. En els últims mesos, A la bretonne! ha recollit 105.000 signatures de ciutadans del departament Loira-Atlàntic a favor del referèndum de reunificació [els departaments francesos són l’equivalent a les províncies espanyoles]. A més a més, A la bretonne! ha aconseguit el compromís de 150 càrrecs electes de tota la Bretanya —la regió [equivalent a una autonomia] i el departament amb capital a Nantes que en va quedar expulsat.

A més, Els Verds i la UDB —que es presenten en coalició a les eleccions municipals i regionals— van presentar sengles mocions a favor del referèndum en els dos ajuntaments més afectats per la reunificació: Nantes (en bretó, Naona) i Rennes (Roazhhon). El Partit Socialista, que governa a totes dues ciutats i sempre hi ha votat en contra, s’hi va abstenir per no ser l’única força política que negués la possibilitat del referèndum.

Des que es va aprovar aquesta moció el passat mes de gener, a l’Ajuntament de Nantes torna a onejar la bandera bretona per decisió del consistori, que lidera la socialista Johanna Rolland.

Aquesta fita s’ha aconseguit perquè la coalició Verds-UDB és bàsica, des de fa uns anys, tant en la governabilitat de Nantes com en la de Rennes.

Precisament, la regidora de Polítiques Lingüístiques i Llengües Bretones de l’Ajuntament de Rennes és Montserrat Casacuberta (Girona, 1967), que va ser tècnica del Consorci per a la Normalització Lingüística a Catalunya i es va traslladar a la Universitat de Rennes, primer per fer de lectora de català (1997-2001) i després (2009) per completar la seva tesi doctoral.

Casacuberta és regidora des del juny de 2020 per la UDB, que, amb Els Verds, es va presentar en coalició amb el Partit Socialista (PS) a la segona ronda de les eleccions municipals. “Ens vam presentar en coalició Verds-UDB i Nouvelle Donne i, a la primera volta, li vam trepitjar els talons al PS (nosaltres vam treure el 25%, i el PS, el 32%). Per això, a la segona volta de les eleccions ens vam presentar en coalició amb el PS, liderat per l’actual alcaldessa socialista, Nathalie Appéré”.

La llengua bretona

La UDB —partit “agermanat” amb ERC, segons Casacuberta—, ha tingut un paper important en les reivindicacions regionals i nacionals bretones des de la seva fundació als anys seixanta. Però va ser a partir del 2000 que la seva coalició amb els Verds ha aconseguit més vots —i més rellevància en les institucions municipals i regionals bretones.

És a partir del 2000, aproximadament, que la seva influència al Consell Regional, amb una vicepresidència, permet una política lingüística més efectiva.

La llengua bretona, com d’altres llengües minoritàries a l’Estat francès, va patir una davallada importantíssima de parlants entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Segons Casacuberta, diversos estudis confirmen que, durant la I Guerra Mundial, molts bretons no entenien correctament les ordres en francès i van morir massacrats als camps de batalla.

A la II Guerra Mundial, l’acostament d’alguns nacionalistes bretons als alemanys per tacticisme va provocar, després del conflicte, un rebuig dels seus postulats i una massiva renúncia lingüística, de manera que la transmissió oral de pares a fills es va tallar radicalment.

Als anys setanta del segle XX, quan la potent tradició musical bretona va començar a donar els seus fruits, els joves es van tornar a interessar pel bretó. El 1972, Gwendal i Alan Stivell —dos grups de música bretona— van esdevenir les referències internacionals de la música celta. Més enllà de les sis nacions celtes (Irlanda, Escòcia, Gal·les, illa de Man, Cornualla i Bretanya), mitja Europa es va quedar fascinada pels sons bretons barrejats amb jazz, música irlandesa i rock que feia Gwendal, per una banda, i l’harpista Alan Stivell (de pares bretons), per l’altra.

A nivell popular, a Bretanya, aquesta música tradicional va esclatar. Però la joventut no entenia les cançons tradicionals i va tornar a interessar-se per la llengua dels seus avis. Les escoles de bretó van florir. Aquest fenomen, indica Casacuberta, va ser molt masculí. Molt poques dones es van afegir a aquell renaixement.

Dècades després, aquell interès va cristal·litzar en una lenta normalització del bretó impulsada per la Unió Democràtica Bretona. Aquest avenç, però, va trobar, de sobte, un inesperat competidor: el gal·ló, una llengua d’oïl que originalment es parlava també en zones de l’Alta Bretanya.

Això té a veure amb l’origen i extensió del bretó. Aquesta llengua cèltica, de la família del gal·lès i el còrnic, la van portar a Bretanya habitants de la Gran Bretanya, possiblement procedents de Gal·les o Cornualla el segle IV dC. La Baixa Bretanya, la part més costanera i occidental de Bretanya va resistir a la romanització amb aquests habitants mentre que l’Alta Bretanya, la més interior i oriental —amb Nantes i Rennes com a ciutats principals— sí que la van ocupar els romans. A grans trets, la llengua romànica evolucionada a partir d’aquell moment és el gal·ló, una llengua sense estandarditzar i sense literatura, que s’ha mantingut en zones rurals.

Precisament quan el bretó tenia un pla de normalització efectiu i les polítiques lingüístiques començaven a estendre’l, els socialistes bretons van començar a donar oxigen al gal·ló. Immediatament, els encomiables esforços d’algunes associacions defensores del gal·ló van iniciar un qüestionament de la legitimitat del bretó a l’Alta Bretanya. I la normalització d’aquesta llengua es va entrebancar una altra vegada.

En aquest context arriba ara la reivindicació en paral·lel de la reunificació de la Bretanya i l’ensenyament del bretó.

La reunificació dependrà dels resultats que els federalistes-regionalistes aconsegueixin en les eleccions del 13 i 20 de juny pròxims. La proposta de reunificació desperta simpaties entre bretonistes conservadors, però els partits de dretes defensen que la reunificació ha de ser per decret. Ho explica Casacuberta a EL TEMPS: “A la dreta, entre els republicans, hi ha alguns defensors de la unificació que volen que sigui per decret. Diuen que, de la mateixa manera que ens van separar per decret, ens han d’unificar per decret. Uns diuen que això és impossible —perquè això París no ens ho donarà si no hi ha un moviment molt fort de base—, però els conservadors alerten de la possibilitat que el referèndum es perdi”.

Pel que fa a l’ensenyament del bretó, la reivindicació és ben viva. El dissabte 13 de març, fa dues setmanes, més de cinc mil persones es van manifestar a Quimper (Bretanya) en favor de l’ensenyament del bretó, que fa poc el ministre d’Educació francès va amenaçar amb menys hores lectives i menys professors.

En l’actualitat, aproximadament hi ha 200.000 parlants de bretó, menys de la meitat que fa 30 anys. L’ensenyament del bretó es fa en escoles privades d’associacions de foment del bretó, conegudes com Diwan, o en sistema bilingüe —unes classes en francès i unes altres en bretó—, en els sistemes públic i privat concertat. Malgrat això, el percentatge d’escolaritzats en bretó és de només un 2%, segons explica Casacuberta. “A Rennes, el bretó es dona a quatre de les 89 escoles públiques de la ciutat”.

Les esperances del bretó i d’altres llengües minoritzades a l’Estat francès estan posades ara sobre un projecte de llei presentat per un altre bretó, Paul Molac, que es votarà a l’Assemblea francesa el proper 8 d’abril. Tot i que el Senat l’ha fet molt menys ambiciosa que no era, permetria reforçar l’ensenyament d’aquestes llengües i garantir el finançament de les escoles que les imparteixen. •