Encara no s’havia celebrat la sessió constitutiva de la legislatura en curs i els periodistes valencians ja feien una porra sobre la durada a les Corts de Toni Cantó, que s’estrenava com a síndic flamant de Ciutadans. “No arriba a Nadal”, apostava un. “Fins que hi haja eleccions generals i se’n torne al Congrés”, augurava un altre. “En qualsevol cas, no s’hi estarà ni un any”, augurava un tercer.
Ningú no gosava pronosticar que completaria els quatre anys. Tothom sabia que era realment complicat que algú com ell aguantara tant de temps assegut a l’hemicicle valencià, sentint parlar de la protecció de l’horta i les marjals, de les línies de Ferrocarrils de la Generalitat, de l’infrafinançament i del dret civil valencià. Sense poder referir-se a ETA, Veneçuela, el rei Felip VI o el xalet de Pablo Iglesias i Irene Montero. Sense aparèixer a cada poc a les televisions d’àmbit estatal. Sense poder penjar a Twitter les seues intervencions incendiàries des de la trona del Congrés.
“Era com pujar una pedra per una muntanya amb totes les meues forces, veure com queia en arribar al cim i pujar-la de nou amb totes les meues forces, una vegada rere l’altra”, comentava la setmana passada davant la premsa en la compareixença en què va detallar els motius per què abandonava tots els càrrecs de representació de Ciutadans. No ha arribat a l’equador de la legislatura —el resultat correcte de la porra era un any i 10 mesos— però n’ha acabat exhaust, com si n’haguera completat dues.
Sísif Cantó deixa un partit devastat. A penes feia sis mesos de la seua designació com a portaveu autonòmic del partit. Tenia la intenció de reflotar-lo des de la base, ampliant la militància als municipis i implicant-la molt més en el dia a dia de la formació, però la realitat és que llega un Ciutadans esmicolat, amb el grup parlamentari convertit en una reproducció en miniatura. La pedra que duia a l’esquena ha caigut de sobte, inesperadament, com el meteorit que impacta en un indret habitat.
Amb molt d’esforç, Cantó va introduir a les sessions de control al president, Ximo Puig, els seus temes estrella: els “colpistes” catalans, el “populisme” de Maduro, els pintxos de la socialista basca Idoia Mendia amb el “proetarra” Arnaldo Otegi, la “niñera” de la “marquesa de Galapagar” a càrrec de l’erari públic… En algun cas, certament, amb un èxit notable. Ha aconseguit viralitzar vídeos que acumulen més d’un milió i mig de visualitzacions. No importava la pregunta al cap del Consell en si mateixa, sinó vestir-la de missatges cridaners que obtingueren l’altaveu de les xarxes socials.
Però després de suar de valent per dur la pedra al punt més alt de la muntanya, la presidenta del partit, Inés Arrimadas, feia acostaments successius als socialistes al Congrés que li semblaven inoportuns i l’instava a imitar-la aprofitant la negociació dels pressupostos de la Generalitat Valenciana. Per bé que a Cantó no li entusiasmava l’estratègia, va secundar-la fins a les darreres conseqüències. De fet, Cs va abstenir-se als pressupostos del Botànic i va anar d’un pèl que no hi votara favorablement.
Com era de preveure, la personalitat i el savoir-faire de Cantó copaven tota l’atenció de Ciutadans al País Valencià. D’una banda, això redundava en la visibilitat de la formació, que va centrar bona part de l’atenció informativa durant l’últim trimestre de l’any gràcies a les converses per treure endavant els comptes públics i el serial de trobades entre Puig i Cantó. També va demostrar enginy a l’hora de convocar actes in situ amb els sectors afectats en què Cantó es tallava els cabells en una perruqueria —exigint millores per als autònoms—, practicava boxa a un gimnàs —demanant ajudes per al sector— o punxava música al costat del discjòquei Chimo Bayo reclamant un programa de suport a l’oci nocturn.
D’altra banda, però, Cantó a penes cedia espai a la meitat del grup parlamentari, que mai no intervenia en les sessions de control i se sentia permanentment bandejat. Recelós del poder orgànic que tenia Emilio Argüeso —expulsat del partit la setmana passada per afavorir l’aterratge de càrrecs del partit al PP—, va marcar una línia divisòria molt clara entre aquells que considerava els seus i els que no.
La mala maror era latent i ha brollat després de la seua renúncia, amb una batalla interna desagradable per fer-se amb el control del grup. El seu adeu ha propiciat l’entrada d’una diputada crítica que ha decantat la balança del grup del costat dels “marginats” per Cantó, tal com ells mateixos s’intitulen.
Què farà Cantó?
Aquesta és la gran pregunta que es fa tothom. Malgrat la proximitat a Vox d’alguns dels seus plantejaments —el síndic adjunt de la formació ultradretana, José María Llanos, afirmava recentment a Las Provincias que hi havia discursos seus que encaixaven de ple en l’ideari de Vox—, el mateix Cantó va descartar el proppassat 23 de febrer, en una entrevista a À Punt, que poguera desembarcar al partit de Santiago Abascal.
Qui va ser el seu primer cap de gabinet a la legislatura, Alvise Pérez, no amaga les seues predileccions per Vox. A Juan Carlos Girauta, exportaveu de Cs al Congrés i home molt proper a Cantó, tampoc no li ha importat evidenciar la seua simpatia per alguns posicionaments de Vox. Els discursos de Cantó són aplaudits per legions de seguidors de Vox i al seu compte de Twitter ha compartit continguts de Disenso, fundació que forma part de l’entramat de Vox.
Però, en efecte, Cantó sembla estar molt més a prop del PP que no de Vox. Aquests dos anys, el secretari general dels populars, Teodoro García Egea, preocupat com estava de lligar en curt la Diputació d’Alacant, ha mantingut converses freqüents amb Cantó, que s’haurien intensificat les darreres setmanes, després de la presentació de la moció de censura a Múrcia. Aquest espai de diàleg hauria pogut seure les bases d’una integració futura… O més de present que no de futur.
En una entrevista al programa radiofònic de Federico Jiménez Losantos Cantó no ha negat la seua possible participació en algun míting a favor de la presidenta madrilenya, la popular Isabel Díaz Ayuso. No debades, malparla tant com pot d’Ignacio Aguado, enemic íntim d’Ayuso, exvicepresident autonòmic de la Comunitat de Madrid en representació de Ciutadans. En les entrevistes que ha concedit ha lamentat els comentaris ofensius de què és objecte el Govern madrileny des de moltes altres autonomies. Tan implicat com se’l veu en la campanya electoral del 4 de maig, alguns rumors el situen a la llista d’Ayuso per tal d’atreure votants de Ciutadans i fins i tot de Vox.
Alhora, però, Cantó no oblida el seu repte de “recuperar la Comunitat Valenciana de les urpes del nacionalisme”, raó per la qual també n’hi ha que apunten la possibilitat que encapçale la llista del PP als comicis estatals, quan siga que els convoque Pedro Sánchez.
Comptat i debatut, l’aposta que es paga més barata és que complisca la seua paraula i no retorne a la política. En el seu comiat davant la premsa va assegurar que havia acabat “desil·lusionat” amb la política i que descartava regressar-hi. Fet i fet, va anunciar que probablement acceptaria les dues ofertes que tenia damunt a taula per fer televisió, i ràpidament, en directe, va dir que sí a una d’elles: la de ser tertulià del programa Todo es mentira, de Cuatro, presentat pel català Risto Mejide.
Des de la pantalla podria fer encara més mal al partit que acaba d’abandonar que no des de qualsevol trona parlamentària. Perquè el registre televisiu així ho permet i perquè l’audiència potencial és més multitudinària.
Quines baixes més?
Que hi haurà més baixes al Ciutadans valencià és una evidència. L’expulsió d’Emilio Argüeso —que reté l’acta de senador, però al grup mixt— és un intent desesperat per tallar de soca-rel els moviments que tracten de propiciar una emigració massiva al PP. Argüeso era la persona de confiança de Fran Hervías al País Valencià, el qual coneix pam a pam el partit.
La diputada alacantina Marta Martín, que se situa a la seua òrbita, també comunicava la setmana passada la baixa com a diputada al Congrés, però alliberava la seua acta, que serà recollida per l’oriolà Juan Ignacio López Bas. En el cas de la valenciana María Muñoz, una professional de les finances captada ara fa dos anys per Albert Rivera i el mateix Cantó, ha establert una relació de confiança important amb Inés Arrimadas i no té la intenció d’abandonar el vaixell. De fet, podria erigir-se en la nova coordinadora autonòmica del partit.
Més dubtes planen sobre la figura de Mari Carmen Sánchez, que va ser síndica de Ciutadans a les Corts a la segona meitat de la legislatura passada i ara oficia com a vicealcaldessa d’Alacant. És una altra persona propera a Argüeso que podria aprofitar la posició preeminent de què gaudeix al consistori per fer el salt al grup mixt, i des d’allà, ingressar al PP amb vista al mandat següent.
El veritable drama, de qualsevol manera, se situa a les Corts. Sembla quimèric que el grup parlamentari, escapçat després de la fugida de Cantó, trobe una certa estabilitat en els dos anys que, si no hi ha un avançament electoral, encara resten per davant.
La setmana passada, després de la renúncia del síndic, els uns i els altres van protagonitzar un serial de reunions a la recerca d’un acord impossible per designar la nova cúpula del grup. Cantó, en la seua darrera trobada amb tots ells, va pregar-los que feren l’esforç d’entendre-s’hi, però aquella mateixa vesprada ja va quedar palesa la divisió imperant.
L’escissió és un escenari molt previsible. No se sap de quin dels dos sectors —o d’algun diputat, a títol individual, que se sent menystingut pels dos bàndols—, però és molt previsible. Els protegits de Cantó desperten un odi a flor de pell entre els partidaris d’Argüeso, amb l’afegit que ara ningú no té autoritat de marcar la senda a seguir. El desgovern s’ha apoderat del grup.
Siga quin siga el resultat de les deliberacions —en tancar aquesta edició el secretari d’Acció Institucional, Borja González, tenia previst de fer tasques de mediació—, l’enconament de posicions no serà fàcil de reconduir. L’única certesa que s’albira és que el síndic desagradarà profundament una part dels 18 diputats i que la renúncia als seus escons o el pas al grup de no adscrits es presenta com una eixida saludable per als que se’n puguen sentir agreujats.
Després de la més que probable desfeta de Ciutadans als comicis madrilenys de maig, el percentatge de vot més alt de la formació a escala autonòmica serà el del País Valencià, on l’abril de 2019 Ciutadans va aconseguir superar el 17%. Serà, per dir-ho així, la joia de la corona del partit quant a suport electoral.
Això sí, una joia rovellada, segurament trencada en dos o en tres trossos. Esmicolada. Condemnada a ser venuda en qualsevol antiquari a un preu irrisori. Només un miracle —cosa difícil, tractant-se d’una formació laica— podria evitar la catàstrofe. Li ha caigut al damunt la pedra de Sísif. La pedra de Sísif Cantó.