A començament d’any, de cop i volta conflueixen en un despatx de la plaça de la Bastilla diverses qüestions fonamentals amb què França fa temps que brega. És un despatx molt maco, de cinquanta metres quadrats, amb una vista panoràmica impressionant de París. L’alemany Alexander Neef, de 46 anys, nou director de l’Òpera de París, s’hi va instal·lar tot just el setembre passat.
Poc abans, 400 artistes de la institució havien signat un manifest en què criticaven el racisme i la discriminació i exigien reformes. Neef, que prèviament havia dirigit l’Òpera de Toronto durant dotze anys i era coneixedor de problemes d’aquesta mena, va donar suport a la iniciativa.
Es va iniciar una investigació externa sobre la situació i, abans i tot de publicar-se, Neef va anunciar canvis. L’Òpera de París, va dir el nou director, ha de deixar de ser una institució exclusiva per a una elit blanca allunyada de la realitat. Va afegir que volia contractar més persones procedents d’altres classes socials i amb altres colors de pell. I sí, es deixarien de posar en escena els elements racistes de determinades obres. L’humiliant blackfacing, segons Neef, s’havia d’acabar (el fet que actors blancs es pintin la cara de negre).
Seguidament, a París es va desfermar una tempesta.
Marine Le Pen, presidenta de Reagrupament Nacional, un partit de dreta populista, va retreure a Neef que volia treure de la cartellera el repertori clàssic i El llac dels cignes “en nom d’un antiracisme passat de rosca”.
L’alcalde de Besiers, el dretà Robert Mérard, va tuitejar: “N’estem tips, dels capricis d’aquestes minories. S’ha d’aturar l’extinció de la nostra cultura”.
I el diari socioliberal Le Monde va criticar que França seguís el camí de l’autocensura imparable que hi ha als EUA.
De sobte l’Òpera de París formava part del debat nacional sobre la identitat. Des de la decapitació del professor Samuel Paty a mans d’un islamista l’any passat i del consegüent debat sobre la llibertat d’expressió, el país no troba la calma. Alguna cosa ha descarrilat en els últims mesos. A la tardor, tres atacs terroristes islamistes van commocionar profundament la nació. I a final de novembre, el vídeo d’un atac policial a un productor musical negre va semblar que deixava clar que hi ha racisme sistèmic a França.
I aleshores va desencadenar-se també a les universitats una acalorada disputa sobre la influència d’una escola de pensament antiracista vinguda dels EUA que va contra la discriminació sistèmica i les perspectives només blanques i que, a més, reclama afrontar el passat colonial.
La unitat de la república està en perill, va dir el president Emmanuel Macron a l’estiu. Des d’aleshores hi ha qui tem que França s’escindeixi en dues. Però com d’estable és un país si el sol fet de debatre sobre el racisme i la igualtat d’oportunitats el pot posar en perill?
Un dia assolellat de començament de març, Alexander Neef està assegut en un sofà vermell al seu despatx amb un espresso a la mà. “La vehemència del debat ha estat sorprenent”, diu. “La dreta ens retreia que traíem l’herència cultural francesa. I l’esquerra criticava que renunciàvem al principi de l’universalisme i al principi d’igualtat”.
A ell no li interessen aquestes lluites de trinxeres, diu Neef. Ell vol mantenir vives les obres que es representen i ancorar-les en el present. “Si no, al final no les voldrà veure ningú”.
L’entrevista de feina de Neef la va dur a terme Emmanuel Macron personalment. El president va estar d’acord amb ell, segons Neef, que la institució no podia existir desvinculada del segle XXI.
Darrere la finestra panoràmica del seu despatx, flota davant el cel blau l’àngel de la llibertat daurat de la Bastilla. Sota l’àngel hi ha la plaça on va començar la Revolució Francesa. Aquí el juliol del 1789 els revoltats van assaltar la presó de l’Estat. Neef diu que precisament la gran promesa de la revolució ara dificulta el debat: el principi, inscrit en la constitució francesa, de la igualtat.
“Això fa que sigui difícil que en aquest país es parli de minories. Evidentment, tots els ciutadans són iguals davant la llei i tenen les mateixes oportunitats. En teoria. Però a la pràctica s’ha d’admetre que això no és veritat, no?”.
El debat gira entorn de si el principi d’igualtat no és racista perquè, de fet, implícitament apuntala una cultura majoritària blanca en un país d’immigrants. Teòricament, tots els francesos són iguals. Però, en realitat, no tots són tractats igual.
Des de fa mesos, França malda per trobar la relació adequada amb negres i musulmans. El debat té lloc en un país nerviós i tensat on des dels sagnants atacs terroristes del 2015 –si no abans– se sap que el país produeix els seus propis enemics. De vegades els terroristes viuen al costat de casa.
Els germans Saïd i Chérif Kouachi, que van assassinar dotze persones en l’atac a la revista satírica Charlie Hebdo, van néixer al desè arrondissement de París i eren fills d’immigrants algerians. I alguns dels autors dels atacs del 13 de novembre del 2015 també van créixer a París.
Emmanuel Macron volia fer alguna cosa contra la discriminació dels immigrants i els seus fills, aquesta va ser una de les seves promeses de campanya el 2017. De moment, però, no s’han fet gaires passos. La llei de reforç dels principis republicans, que l’Assemblea Nacional ja ha aprovat en primera lectura, pretén contribuir sobretot a impedir la creació de societats paral·leles. Tanmateix, als joves de les desoladores banlieues no els ofereix noves perspectives.
En el debat hi ha en qüestió els pilars de la república i es critica que alguns dels seus sagrats principis ja fa temps que s’han tornat un autoengany. Empíricament i científicament, però, aquest crítica no es pot demostrar de manera inequívoca. A França estan prohibides les enquestes que preguntin per la pertinença ètnica i tampoc no es pot fer servir la paraula raça als sondejos. Això va en contra del fonament de la igualtat. Així doncs, s’utilitza un ideal republicà per impedir que es facin estudis que podrien esbrinar fins a quin punt actualment la societat està allunyada d’aquest ideal.
Darrere aquesta prohibició, alguns investigadors hi intueixen certes pors dels governants. Els resultats d’aquesta mena d’enquestes podrien, per exemple, donar més munició al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen en cas que es demostrés que les famílies d’immigrants, fins i tot de tercera generació, són els principals receptors de les prestacions socials públiques.
L’economista Anne-Marie Valfort, que treballa a l’OCDE a París i des de fa anys fa recerca sobre la discriminació, s’ha servit de currículums ficticis per mesurar el grau de racisme. Valfort va enviar més de 6.000 currículums falsos a empreses franceses. La formació i les feines anteriors sempre eren idèntiques, fins i tot el país de procedència –el Líban– també era el mateix. Només canviava el nom i l’adscripció religiosa.
“El resultat va ser inequívoc”, diu Valfort. “Un cristià de nom Michel tenia la primera entrevista de feina després de presentar cinc sol·licituds, mentre que un musulmà de nom Mohamed en necessitava com a mínim vint”.
Un estudi dut a terme per sociòlegs nord-americans en nou països, que també utilitzava currículums ficticis, va arribar a una conclusió semblant: França era el país on les minories no blanques eren més discriminades.
A Assa Traoré, de 36 anys, no li calen estadístiques per saber de què va això. El seu germà Adama va morir fa gairebé cinc anys en un control policial. Els agents el van estrènyer durant nou minuts tenint-lo de bocaterrosa. “Gairebé no puc respirar”, va dir suposadament el noi, de 24 anys; semblant al que diria anys després George Floyd a Minnesota. Les circumstàncies de la mort d’Adama encara no s’han aclarit i els policies continuen en llibertat. Uns dictàmens recents suggereixen que la mort no va ser causada per una cardiopatia prèvia, sinó per l’actuació policial.
Actualment, Assa Traoré, igual que el seu germà filla d’un immigrant de Mali, és considerada una icona en la lluita contra el racisme i la violència policial. A l’estiu va liderar les protestes del Black Lives Matter a França, on van ser més sorolloses que en altres parts d’Europa. A començament de juny, a París es van manifestar 20.000 persones. França no s’ha enfrontat mai a la seva història, al seu passat colonial, va dir Traoré al New York Times. “Aquest silenci deixa rastre. I ara n’hem de suportar les conseqüències”.
Al dissetè arrodissement de París, un barri burgès, en general la gent no s’ha de preocupar de totes aquestes coses. En tranquils carrers residencials hi ha rengleres de façanes de marès amb baranes de balcons de ferro forjat i davant les fleques hi ha senyores grans elegants que fan cua educadament. Costa d’entendre per què l’estudi del productor musical negre Michel Zecler està situat precisament aquí.
Zecler és una de les persones que han aconseguit sortir de la banlieue. Després d’una joventut caòtica i una estada a la presó, va crear el seu propi segell musical. I té molt d’èxit produint cantants de rap i hip-hop. El 21 de novembre, però, va ser apallissat durant uns quants minuts per quatre policies en una sala del seu estudi. Prèviament, els agents l’havien parat al carrer perquè no portava mascareta.
Els policies el van insultar amb els pitjors apel·latius racistes, el van ferir al braç esquerre i el van colpejar fins a fer-li sang. Les càmeres de seguretat del despatx de Zecler van enregistrar l’atac, per això després, excepcionalment, no es van mesurar les paraules dels policies contra les del productor negre.
“Aquesta va ser la meva sort; si no, ells haurien explicat una altra història i jo avui seria a la presó”, va dir Zecler en una de les poques entrevistes que va concedir després dels fets. Durant uns quants minuts es va pensar que els homes només hi anaven disfressats, de policies. Perquè no se’n sabia avenir que ho fossin realment. El cap de setmana després de l’atac, 100.000 parisencs van manifestar-se contra la violència policial. El president Macron va dir posteriorment a la revista en línia Brut que les persones no blanques són aturades amb més freqüència per la policia: “Se’ls identifica com un factor problemàtic, i això és intolerable”.
La promesa de la igualtat ara sona menys convincent.
Una de les contradiccions del debat actual és que les reformes i els canvis pressuposen l’acceptació d’un fracàs. Però, mentre això no s’admet, la picabaralla segueix. Des de fa un quant temps, l’enfrontament també ha arribat a les universitats, on ara es tem per la llibertat acadèmica.
Gilles Kepel és un dels experts en l’islam més coneguts de França i és professor en un dels centres d’elit més famosos del país, l’Escola Normal Superior de París. Davant la seva finestra se sent la remor d’una font al pati interior enjardinat: un lloc idíl·lic al mig de la ciutat. Tanmateix, Kepel se sent amenaçat, li fa por l’islamo-gauchisme.
En aquest “islamoradicalisme d’esquerres”, els conservadors francesos hi veuen un perill autèntic. Moltes persones d’esquerres, en canvi, el troben un qualificatiu absurd.
A què fa referència Kepel? “A una actitud intel·lectual d’esquerres que s’oposa a tota crítica a l’islam, fins i tot a l’islamisme”, diu Kepel. “Perquè, segons la seva argumentació, els musulmans són reprimits pels europeus. Per això ja no es pot criticar l’islam en el seu conjunt, ni tan sols se’l pot analitzar. Passa una mica com amb el comunisme en temps de l’RDA. Ara els doctorands de la meva càtedra ho tenen complicat”.
Kepel va ser un dels noranta destacats professors i investigadors que en una carta oberta a Le Monde van reclamar que es posés fi a aquest corrent suposadament importat dels EUA a les universitats. És perillós, diu Kepel, perquè atia l’odi contra els blancs i, al mateix temps, subestima “el gihadisme que estem vivint”.
Ara la ministra d’Universitats fins i tot ha ordenat una investigació de l’islamoradicalisme d’esquerres i de les seves conseqüències en el món acadèmic. Diu que vol separar clarament els científics dels activistes. Però això, per la seva banda, també ha provocat enrenou: els científics veuen que la llibertat de la recerca i la docència està en perill.
En comparació amb aquesta picabaralla intel·lectual, el món de l’òpera sembla agradablement constructiu i transparent. El director Alexander Neef ha ofert als ballarins i ballarines negres de la seva companyia mitges i calçat del seu to de pell; això pot semblar banal, però és important, diu Neef, perquè el món del ballet deixi de ser només blanc. Alguns han acceptat l’oferta i d’altres no. “D’això es tracta”, diu Neef, “hem d’iniciar un diàleg”.
A part d’això, ell encara s’imagina representar el tercer acte de La baiadera: 32 ballarines vestides de blanc que surten a l’escenari en plena sincronia. Una imatge simbòlica del món blanc i tancat del ballet. Però, segons Neef, seria una llàstima sacrificar aquest moment tan bonic per les guerres de trinxeres polítiques.
Traducció d'Arnau Figueras