“Acusada número 10”
Clarisse Yeung, 34 anys, Hong Kong
No té permís per parlar amb cap periodista estranger, aquesta és una de les condicions de la llibertat sota fiança en virtut de la qual Clarisse Yeung no és a la presó. Li han retirat el passaport i des de mitjanit fins a les set del matí no pot sortir de casa. El 6 de gener, aquesta opositora de Hong Kong va ser detinguda pel fet de ser sospitosa de “conspirar per fer caure el govern”. L’1 de març va ser acusada juntament amb 46 polítics i activistes més. La vista va començar a les onze del matí i no es va interrompre fins a les dues de la matinada, moment en què Yeung es va desmaiar. Durant dotze hores no li havien donat res per menjar. Des de fa anys, Pequín va estrenyent el cèrcol entorn de l’antiga colònia britànica de Hong Kong, però les activistes prodemocràcia com Clarisse Yeung no havien estat mai tractades d’aquesta manera. Davant el tribunal ni tan sols s’esmenta el seu nom; jutges i fiscalia parlen només de l’“acusada número 10”. El 2014 Yeung, historiadora de l’art, va defensar que s’arxivessin fotos i obres d’art per conservar el record del que se’n va dir la Revolució dels Paraigües. El 2015 va obtenir per primera vegada un escó a les eleccions dels districtes; i el 2019 per segona vegada. Al juliol va participar en unes eleccions primàries de l’oposició per presentar-se a les parlamentàries –més tard ajornades–, fet que la justícia, seguint la nova llei draconiana de seguretat, va interpretar com un intent de fer caure el govern. Aquesta acció, definida en termes vagues, pot castigar-se amb fins a cadena perpètua. Clarisse Yeung és un dels cinc acusats –d’un total de 47– que poden estar en llibertat fins que no comenci el judici. A diferència del que passava fins ara a Hong Kong, on imperava l’Estat de dret, amb la nova llei de seguretat la càrrega de la prova s’inverteix, fins i tot per a la concessió de la llibertat condicional: ja no és la fiscalia qui ha de provar que algú podria infringir la llei estant en llibertat, sinó que és l’acusada qui ha de demostrar el contrari. Sembla que els advocats de Clarisse Yeung se n’han sortit. Però això no ens diu res sobre la seva sentència. Al maig començarà el judici.
Bernhard Zand
“Volem eleccions lliures”
Maixa, 29 anys, Bielorússia
Fa uns quants dies Maixa, juntament amb nou dones més, era en un camp cobert de neu, lluny de la capital, Minsk. Totes anaven vestides de vermell i portaven la cara tapada amb màscares per no ser reconegudes. Havien portat una bandera blanca-vermella-blanca: el símbol de l’oposició bielorussa. S’agafaven de les mans per invocar la primavera segons una antiga tradició.
Va ser una protesta silenciosa i clandestina. L’acció no va durar ni una hora –explica Maixa, que no vol dir el seu cognom per por de represàlies– i les dones van marxar de seguida.
Accions partisanes, així és com anomena aquesta dona de Minsk aquesta forma de protesta, que durant l’hivern ha substituït les grans protestes als carrers a Bielorússia. Són petites trobades que es convoquen a través del servei de missatgeria Telegram. Després se’n publiquen les fotos a les xarxes socials, on són compartides milers de vegades.
Des de fa set mesos Maixa i altres bielorusses protesten contra el dictador Aleksandr Lukaixenko. Per telèfon la noia explica com és el règim de terror, del qual ara qualsevol pot ser víctima. “Volem que per fi hi hagi eleccions lliures, no volem viure més així”. Les setmanes que venen seran decisives per a Bielorússia, creu Maixa. “Tinc moltes esperances posades en la primavera, que hi hagi més grans manifestacions com a l’estiu, que hi hagi un renaixement”, diu la noia.
Ella ja ha estat condemnada dues vegades, primer a una multa i després a una pena de presó. Tot i això, continua recorrent els carrers de Minsk i participa en protestes. Primer ho fa saber a un dels seus amics: si al cap d’un temps no respon, ell la buscarà. A casa hi té una bossa a punt amb roba i estris de neteja personal per si ha d’anar a la presó. Ella també té sempre por, diu. Abans es pensava que el coratge era qüestió de caràcter. Ara creu que un pot decidir tenir-ne, de coratge. “No puc continuar callant”.
Christina Hebel
“Ja no dormo”
Nonhle Mbuthuma, 43 anys, Sud-àfrica
Ja han estat assassinats deu dels seus companys de lluita, però Nonhle Mbuthuma continua lluitant per la terra on va néixer: els turons verds i suaus de la Costa Salvatge de Sud-àfrica, a la província de Cap Oriental. La pàtria de Mbuthuma està en perill perquè sota la terra hi ha grans reserves de minerals de titani. Una empresa de mineria australiana vol explotar el jaciment, que li reportaria prop de 160 milions d’euros anuals.
Nonhle Mbuthuma és cofundadora d’Amadibe Crisis Committee (ACC), una associació per a la defensa de la terra. Igual que ella, cada vegada més homes i dones joves es comprometen a favor de la preservació de l’entorn i de la justícia climàtica al continent, cosa que sovint va aparellat a un risc alt. El president de la iniciativa de Mbuthuma va ser assassinat a trets el 2016, i als responsables no se’ls ha perseguit ni detingut. Poc abans del seu assassinat, l’home es va assabentar que el nom de Mbuthuma també apareixia en una llista de la mort. Des d’aleshores, ella és la portaveu del grup.
L’última amenaça la va rebre al novembre per SMS: si no parava, deia el missatge, faria la mateixa fi que el seu predecessor. Quan preguntem a Mbuthuma com viu amb aquesta por constant, ella diu: “Ja no dormo. Estic traumatitzada. Això no són amenaces buides, he vist morir companys. Però aquesta és la meva lluita en benefici dels nostres fills”. No vol, diu, que destrossin la seva terra, que facin malbé la costa, que contaminin els rius. Ni tampoc que la seva comunitat, que viu aquí, sigui expulsada i desarrelada.
El desembre del 2018 va aconseguir una victòria sensacional. Un tribunal sud-africà va prohibir la mina. Però l’empresa hi va presentar al·legacions. Des d’aleshores, explica Mbuthuma, han vingut equips de l’empresa minera en diverses ocasions per extreure mostres de terra. La seva lluita encara no s’ha acabat. “El nostre adversari més difícil és el govern”, diu per telèfon. Perquè vol fer diners i la població li és igual.
Fritz Schaap
“Tot anirà bé”
Ma Kyal Sin, 19 anys, Birmània
Vet aquí una de les últimes fotos abans de la seva mort: Ma Kyal Sin està estirada al carrer i al coll hi du penjades unes ulleres protectores, probablement per protegir-se del gas lacrimogen. Al seu costat hi ha homes ajupits, la majoria dels quals no són gaire més grans que ella. Estan agenollats darrere escuts que s’han fet ells mateixos i alguns porten cascos de protecció. El que no és veu a la imatge són els agents de seguretat birmans que apunten les armes cap als manifestants i els disparen.
El 3 de març Ma Kyal Sin va morir durant les protestes a Mandalay, la segona ciutat més gran de Birmània. Mentre s’estava manifestant pacíficament contra els colpistes una bala la va enganxar al cap. És una de les 38 persones que van morir aquell dia. Tenia el sobrenom d’Àngel.
El rostre de Ma Kyal Sin s’ha convertit en la icona de les protestes contra la junta militar. La seva història ha tocat la fibra a una generació jove de birmans que han pogut tastar la llibertat uns quants anys i que no volen permetre que uns quants vells generals els la tornin a arrabassar.
A Facebook, Ma Kyal Sin compartia centenars de fotos d’ella, de vegades ballant o fent taekwondo, d’altres enviant petons a la càmera o fent un cor amb les mans. En un vídeo del dia de la seva mort es veu com anima els seus companys de lluita: “No fugirem!”. El que crida l’atenció és la seva samarreta. “Everything will be OK”, hi diu. Tot anirà bé.
La policia va fer exhumar el cadàver de Ma Kyal Sin. Després de la investigació forense, la televisió estatal va informar que la noia de 19 anys no havia mort en cap cas per una bala de les forces de seguretat. En les protestes següents, altre cop van morir nombroses persones, moltes no gaire més grans que Ma Kyal Sin. L’exèrcit apunta els fusells contra persones desarmades. De bé no hi va res, a Birmània, i per això hi ha dones que continuen protestant a primera línia, com aquella noia que es feia dir Àngel.
Laura Höflinger
“El canvi serà una realitat”
Panusaya Sithijirawattanakul, 22 anys, Tailàndia
A l’escola, Panusaya era una nena que sovint es quedava en un racó per timidesa. Però l’any passat va ser una de les líders de les protestes juvenils de Tailàndia. Mentre desenes de milers de persones desfilaven per Bangkok per exigir una reforma del govern i la monarquia, ella, amb unes ulleres rodones de Harry Potter, es va enfilar a l’escenari i va agafar el micro com si ho hagués fet tota la vida.
El que va fer Panusaya és una cosa inaudita. A l’agost, a Bangkok i davant de milers d’estudiants, va ser la primera tailandesa que va llegir una manifest amb deu reivindicacions per reformar la monarquia. Fins ara era impensable criticar públicament el rei de Tailàndia: ofendre sa majestat està castigat amb una pena de fins a quinze anys per cada acte punible. “Vaig pensar que, si esperava que algú es mogués, ningú s’aixecaria”, va dir Panusaya a Der Spiegel just després. “El canvi serà una realitat, no n’hi ha cap dubte”.
Els manifestants són cada cop més valents. A mitjan setembre Panusaya va encapçalar una marxa fins a la seu del Consell Reial per entregar una carta adreçada al rei Rama X. Una de les reclamacions era que el rei i el seu clan havien de dimitir.
Panusaya parla amb veu forta, és valenta i perseverant. Al país s’ha convertit en una persona famosa. Fins fa poc noies joves se li llançaven a sobre pel carrer i li demanaven selfies. Ella sempre ha tingut clar que en un país en què el rei està per sobre de tot corre un gran risc. Per a ella el més important no és abolir la monarquia, sinó modernitzar-la. El seu somni és algun dia fundar el seu propi partit.
És improbable que mai li ho permetin. A final de novembre va ser acusada d’un delicte de lesa majestat. Més endavant, pel Dia de la Dona, el 8 de març, les forces de seguretat la van traslladar a la presó central de dones de Bangkok. Actualment, Panusaya està en presó preventiva. I podria estar empresonada durant anys abans no s’acabi el seu judici.
Katrin Kuntz
Traducció d'Arnau Figueras