“Una institució disposada a contractar algú (per transformar la institució) no és el mateix que una institució disposada a transformar-se (per algú que és contractat). Una contractació pot realitzar-se, fins i tot, per aparentar: rebre el mandat de la diversitat ajudaria a què la institució sembli [èmfasi meu] disposada a transformar-se”. La filòsofa feminista Sara Ahmed feia aquesta reflexió a partir de les experiències recopilades en programes de foment de la diversitat ètnica i de gènere a la universitat, però bé podria servir per reflexionar sobre els reptes d’una hipotètica conselleria catalana d’Igualtat i Feminismes.
Esquerra Republicana es va comprometre en campanya a instaurar-ne una si Pere Aragonès era president de la Generalitat. Es tracta d’una aposta ferma de les militants del partit, que la consideren una mesura necessària per transversalitzar la visió de gènere en totes les accions de l’executiu, així com per centralitzar l’estratègia al voltant de les polítiques de gènere i la seva execució, que fins ara s’ha dividit entre l’Institut Català de les Dones, dependent de Presidència, i la Direcció General d’Igualtat i LGTBI, que depèn d’Afers Socials.
Per a les militants, una conselleria de feminismes tindria més rang i autoritat per incidir en les polítiques desplegades per la resta de conselleries des del moment en què es dissenyen, i no un cop ja estan fetes. A grans trets, hauria d’evitar que situacions com les del Grup de Treball Catalunya 2022, destinat a planificar la sortida de la crisi del coronavirus, no es tornin a repetir. Com he analitzat anteriorment, el grup de treball no va incloure una perspectiva feminista ni en la tria de lis sevis integrants ni en la valoració dels sectors estratègics. En primer lloc, perquè no havia inclòs representants de col·lectius de dones migrants, un dels sectors més afectats per la pandèmia a causa d’una Llei d’Estrangeria que les empeny a l’economia informal i a no poder regularitzar la seva situació administrativa. En segon lloc, perquè no ha tingut en compte el paper de l’economia reproductiva –sobretot de les cures– en el sosteniment de la societat durant la pandèmia. En aquest sentit, una conselleria d’Igualtat hauria de fer pressió, i establir una estratègia, per situar el treball reproductiu en la centralitat de l’economia del país, en igualtat de prioritats que el productiu.
Més enllà d’assegurar una transversalització de la visió feminista, una conselleria d’Igualtat podria ser clau a l’hora de garantir drets fonamentals, com ara el del trànsit –accelerant la implantació de la xarxa d’atenció a les persones trans arreu del territori– o el de l’avortament –assegurant que la sanitat pública garanteixi la interrupció voluntària de l’embaràs, sigui per la via quirúrgica o farmacològica, a territoris com Lleida, els Pirineus o el Bages. També per desencallar el desplegament de la llei per a garantir els drets LGBTI i per erradicar l'homofòbia, la bifòbia i la transfòbia; la llei d’igualtat efectiva de dones i homes, i la llei referent al dret de les dones a eradicar la violència masclista.
Aquesta última va ser modificada a finals de l’any passat, a fi d’incloure-hi noves formes de violència masclista i consolidar el dret de les nenes i dones trans a accedir als serveis d’atenció per a les supervivents. La modificació es va fer en mig del creixement d’un feminisme trànsfob, minoritari però amb gran influència acadèmica, política i mediàtica, que ha aconseguit que el PSOE paralitzi les negociacions sobre la llei espanyola de garantia dels drets de les persones trans, impulsada pel Ministeri d’Igualtat d’Irene Montero (Podemos). Seguint la legislació catalana, una conselleria de feminismes hauria de ser contundent en la defensa dels drets del col·lectiu trans.
Si bé hi ha àmbits dels quals el govern autonòmic no en té totes les competències, una conselleria d’Igualtat pot prendre la iniciativa per abordar àmbits que, si bé divideixen els feminismes, afecten les condicions de vida de moltes dones i necessiten mesures per pal·liar-ne els efectes més negatius: el treball sexual –la desprotecció social de les prostitutes s’ha agreujat durant la Covid-19–, la gestació subrogada –si bé està prohibida a Espanya, hi ha parelles catalanes que segueixen comprant descendència a l’estranger– i les pràctiques de la indústria reproductiva –l’estat és un destí de turisme reproductiu–, que explota els cossos de dones joves que venen els seus òvuls.
Amb tots aquests reptes, és necessari que la Conselleria estigui dotada d’un bon pressupost i que compti amb integrants formades en feminismes i perspectiva de gènere. Tenint en compte que la coordinació amb els grups feministes i associacions de dones d’arreu del territori s’ha demostrat clau en el desenvolupament de polítiques d’igualtat, és molt important que les integrants de la conselleria tinguin coneixement del teixit associatiu català.
Una conselleria d’igualtat és, en definitiva, una bona mesura si es pren seriosament. Això no vol dir només dotar-la de recursos econòmics, humans, materials i simbòlics perquè pugui desenvolupar la seva feina i treballar amb les altres conselleries en igualtat de condicions. Seguint amb les reflexions d’Ahmed, ha de ser un òrgan amb una legitimitat reconeguda que transcendeixi lis conselleris de la Generalitat. La transversalització de les polítiques de gènere no es pot assolir en una sola legislatura. Fóra bo que la conselleria no fos l’aposta d’un sol partit –o d’una coalició de govern–, sinó un organisme que es manté al llarg del temps mani qui mani, com ho és una conselleria de salut, territori o educació. El cas d’Igualtat és complicat, en no haver-hi consens entre polítiques de diversos partits sobre si cal una conselleria específica per transversalitzar la perspectiva de gènere i desplegar la legislació vigent. En qualsevol cas, no és gaire recomanable mantenir l’estructura i l’enfocament tal com està, perquè no ha estat tan efectiu com hauria de ser, malgrat la feina de les treballadores.
Així doncs, una conselleria d’Igualtat hauria de basar-se en el compromís d’uns agents polítics per situar la perspectiva de gènere al centre de la política, l’economia, la societat i la cultura del país. Això implica anar més enllà de les accions de govern. Els partits independentistes catalans encara tenen molt camí per recórrer en el foment de la igualtat d’oportunitats –de gènere, ètnia, diversitat afectivosexual i funcional– entre la militància i en la prevenció de les violències masclistes en el sí de les organitzacions. Una gestió de la pandèmia com la mantinguda fins ara, en què la Generalitat ha fallat en la cura i protecció de la població, és un seriós entrebanc per a una agenda amb perspectiva de gènere, perquè el sosteniment de la vida és a la base de tota política feminista.
És la voluntat de transformar-se de la Generalitat i els partits independentistes el que hem de tenir en compte a l’hora de valorar la idoneïtat d’una conselleria de feminismes. En cas que finalment es creï, serà aquesta voluntat de transformació, i la capacitat de superar les reticències a ser transformats dels agents polítics, econòmics, socials, educatius i culturals del país, el que marcarà l’èxit de les accions que emprengui.