Fa quaranta anys, al juny de 1981, el suplement Fogueres del diari La Verdad recollia, en un sol full, sense firmar i sota el títol «Dolçainers en la fiesta» una xicoteta i melancòlica entrevista a Pasqual Izquierdo, dolçainer d’Agost (l'Alacantí). A la introducció, el periodista escrivia: «Les bandes de música aquests dies no es donen ni un minut de descans perquè la seua música arribe a tots els racons de la ciutat. Però amb les bandes de música hi ha, també, altres músics que, aïllats o en grups molt reduïts, posen la nota musical al carrer. Són els dolçainers tan tradicionals que trobem en tota la geografia del País Valencià».
El veterà dolçainer d’Agost, amb 35 anys d’experiència –pràcticament des de la infantesa–, havia sigut contractat per la Comissió Gestora de Fogueres des de 1966 per posar música a dianes, cercaviles, cucanyes, carreres de sacs, danses... durant més de cinc hores diàries. «En tota la província hi ha cinc o sis dolçainers», declarava Izquierdo. «Com que són tan pocs, estan molt sol·licitats. Quan arriben les festes et criden de deu llocs al mateix temps i només se'n pot anar a un».
Només cinc o sis dolçainers en totes les comarques alacantines? El Capgrós, de Petrer (Vinalopó Mitjà); el Venedor-que-no-molesta, d’Alacant; els germans Boronat, de Callosa d’en Sarrià (Marina Baixa); un altre de Beniel, el Tibero... Fins aquell punt s’havia perdut l’esperança en una terra de músics com la nostra? I el dolçainer, com a músic autodidacta acostumat a la soledat durant la llarga nit de la dictadura, es lamentava: «els joves no en volen aprendre perquè és molt dur i sacrificat. A Alacant, els dolçainers pràcticament són una espècie en extinció, perquè ací no hi ha llocs per aprendre’n, com sí que n’hi ha a València, on la dolçaina s’estudia en el conservatori. I clar, els joves no n’aprenen».
Però aquell dolçainer tan experimentat no estava a soles. Aquell 1981 era acompanyat per tres joves, tots de la comarca de l’Alacantí. Un d’ells era Lluís Avellà i Reus, que no havia fet encara els 21 anys. Era natural de la ciutat d’Alacant, on el menfotisme tracta sempre d’extingir qualsevol foc.
«Vaig nàixer el 1960 al carrer de Sant Telm», em va dir una vegada, «en una pensió on anava la gent a tindre fills. No sé ara, però fins fa poc, a sota d’aquella pensió hi havia un pub anomenat ‘Xaramita’. De ben xicotet sempre anava darrere dels xaramiters a escoltar-los a les festes del Raval Roig. Esperava els germans Boronat a la cantonada del meu carrer, al passeig de Ramiro, i els seguia a tot arreu».
Aquella instantània de fa ara quatre dècades, que il·lustrava l’entrevista amb Izquierdo, mostrava el jove estudiant Avellà amb barba de tres dies, ulleres fosques, gest prudent i decidit, tenaç i respectuós, amb l’emoció de saber que, darrere d’aquell instrument, d’aquella dolçaina, hi havia en joc molt més que la música. S’hi jugava la memòria col·lectiva de la nostra ciutat en un món en mutació, de discoteques i guitarres elèctriques. La música tradicional a Alacant, després d’anys d’abandonament provincià i de nacional-folklorisme, també estava en joc. Com ho estaven les senyes d’identitat, la vigència de l’idioma dels nostres avis... Sovint, enmig d’una transició, quan una cosa nova acaba de nàixer i una cosa vella acaba de morir, mentre pensem que agonitza una manera autoritària d’entendre la vida, un petit gest, una pretensió senzilla, un objecte musical tan diminut com una dolçaina pot tindre tanta importància com les reivindicacions més universals.
Lluís Avellà s’havia de convertir, amb el pas del temps, en un promotor fonamental de la dolçaina a les comarques del sud, motor de successives colles des de 1979, professor de dolçaina en els cursos municipals d’Aula Oberta, creador de l’Escola de Música Tradicional, mestre de bona part dels dolçainers de la ciutat d’Alacant que han sorgit durant les últimes dècades i dels que n’assumiran el relleu en un futur immediat.
Durant la Transició democràtica, Avellà sempre va estar present en les versiones alternatives de les Fogueres de Sant Joan. El 1979, en la primera barraca oberta d’Alacant, Arribar i Pouar –de la qual en vaig ser president pel simple fet de ser l’únic que havia complit els 18 anys–, Lluís va contactar amb el gran dolçainer Joan Blasco, mestre de l’Escola Municipal de València, a través del seu fill Lluís Blasco i del seu alumne Paco de Montolivet. Tots dos van actuar a la barraca. El 1979 va començar a tocar la dolçaina de manera autodidacta als Pous de Garrigós –a les faldes del mont Benacantil– gràcies a la Foguera del Pont, d’on era membre, que li va deixar el local. Immediatament, amb el seu germà Toni i amb Miguel Lizón, va muntar la colla Postiguet, també impulsada per altres persones vinculades a la música i a la festa.
Quan Lluís va marxar a estudiar a la Universitat de València es va matricular a l’Escola Municipal, que depenia del Conservatori José Irurbe. Hi va cursar tres anys de dolçaina, va donar concerts amb el mestre Blasco i va participar en nombroses actuacions al llarg del País Valencià. Des dels primers Aplecs de Tales (Plana Baixa), als quals assistien quatre gats; fins el d’Alfarb (Ribera Alta) de 1980, on ja van participar nous dolçainers que havien acabat els seus estudis amb Blasco i que, quan van tornar als seus pobles, van dispersar la collita d’una nova generació dolçainera amb formació musical acadèmica.
Aquell 1981, quan en la província d’Alacant actuaven mitja dotzena de dolçainers, es va produir una trobada paradigmàtica: el IV Aplec de Dolçainers del País Valencià, celebrat a Callosa d’En Sarrià. Als pocs dolçainers tradicionals que quedaven en actiu es van sumar nombroses colles i nous instrumentistes. L’Aplec de Callosa havia sigut organitzat per Lluís Avellà i altres membres de la colla Postiguet, ajudats per Eliseu Garcia, de la recentment creada colla El Terròs, de Petrer, i amb el suport de la corporació municipal. En aquella trobada fonamental, amb Avellà al capdavant, es va poder escoltar a la colla Postiguet, l’única que existia aleshores a la ciutat d’Alacant. Després d’un llarg camí arribarien Sant Blai, Sant Antoni, el foc de la Colla de Dimonis de la Ceba, l’Escola de Música Tradicional, Benacantil, Arrels, el Cocó... La passió i la vida. La manta al coll, A la llum de les Fogueres, la Muixeranga... La nostra música, sempre emocionant. Perquè el perill d’extinció va ser superat amb tenacitat i lleialtat amb la dolçaina, amb el plaer de la música i la duresa del seu aprenentatge. Amb la dignificació d’aquest instrument imprescindible.
Amb Lluís Avellà i altres músics joves de la seua generació a les comarques del sud, la dolçaina va passar de ser un instrument musical complementari, menor, a desfilar en les festes amb bandes de música, a viatjar per tot Europa i a donar concerts a França, Itàlia, el Marroc... D’estar reduïts a la seua expressió més popular, els nous dolçainers han estudiat als conservatoris, graven discos –aquella meravella de Somnis d’Aixa–, introdueixen la dolçaina en la música culta –per exemple amb el magnífic grup Ternari, creat el 2002 pels dolçainers Eliseu Garcia i Silvestre Navarro, amb l’organista Francesc Xavier Gonzálvez–, en el jazz –cal recordar l’experiència de Dolç Tab Jazz Project–, en els temes de ball o en les bandes sonores per a pel·lícules –per exemple amb l’emocionat versió de Tabarka, interpretada per Rafael Contreras i Eva Ortiz, de la Colla de Sant Antoni, seguint la partitura de Lluís Ivars. Avui, les colles de dolçainers i tabaleters de la ciutat d’Alacant s’han normalitzat, es renoven i es diversifiquen de tal manera que fins i tot s’han federat amb els grups de dansa tradicional de la ciutat i han creat la Federació de Folklore d’Alacant.
Els primers dolçainers alacantins, que ara compten amb vora seixanta anys, van prendre el relleu d’aquells músics resistents, autodidactes, que van aprendre dels seus pares i que van saber mantindre un instrument musical únic, d’arrels profundes a la nostra terra. Tal com vaig escriure per al disc Somnis d’Aixa, fa ara 23 anys, s’ha complit un somni de música i de memòria. «Ací tenim la bellesa feta realitat, el so viu del poble creador, arrelat a la nostra terra». Els dolçainers d’Alacant agafen la melodia de la vida i la transporten al futur. Ací resideix el miracle. Música per fer-nos més feliços, més nosaltres mateixos amb l’emoció de ser poble.
Diuen que, tot just quan havia de complir 51 anys, Lluís va marxar. En canvi, una dècada després continua entre nosaltres, més present que mai. Cada vegada que escoltem La Muixeranga i certes parts de l’Himne de Riego envoltats amb La manta al coll, molts recordarem el deute de gratitud que la nostra ciutat i la nostra generació té amb Lluís Avellà.