Entre el gener de 1918 i el desembre de 1920, la grip espanyola va infectar 500 milions de persones a tot el món. Segons estudiosos com Patterson i Pyle, el nombre de morts fou d’entre 24,7 i 39,3 milions de persones. Segons un altre estudi del 2002 de Johnson i Mueller, el nombre morts podria haver ascendit als 50 milions. La grip espanyola, al contrari que el coronavirus, resultava especialment letal entre les persones en edat productiva: treballadors, mares, llauradors... La sagnia a nivell demogràfic i econòmic fou brutal. La producció industrial va reduir-se un 18% i el PIB va registrar una contracció del 6%.
Aquella pandèmia, com aquesta, va deixar darrere seu un rastre d’atur, destrucció d’ocupació i misèria per a moltes famílies. El xoc econòmic que ha provocat la COVID-19 ha estat inaudit, per la seua magnitud i pel seu abast territorial. En l’anterior crisi mentre els països d’occident queien en l’atonia, quan no en la recessió, les economies emergents van compensar la davallada. Ara, tanmateix, el cataclisme ha estat general. El PIB mundial es va encongir un 4,3% durant 2020. La contracció en la zona euro va ser del 6,8%, segons l’estimació preliminar d’Eurostat. Als Estats Units la xifra fou del 3,5%, la pitjor dada des de 1946. En la crisi immobiliària, les economies avançades també patiren, però no amb la intensitat d’aquesta darrera. La Gran Recessió de 2008 fou una crisi sistèmica, que va començar pel sistema financer, mentre que la de 2020, la Gran Pandèmia, és una crisi provocada per una parada sobtada de l’economia per fer front a l’emergència sanitària.
“La majoria de crisis econòmiques importants es produeixen a causa d’any d’excessos relacionats amb bombolles especulatives. Va passar el 1929, amb la bombolla de les accions de borsa; el 2000, amb la bombolla de les puntcom; i va tornar a passar el 2008, amb la bombolla immobiliària. La crisi actual ve motivada per una pandèmia”, explica Oriol Amat, que és degà del Col·legi d’Economistes de Barcelona. “El més semblant al que ocorre ara, tot i no ser igual, podria ser una guerra —apunta Vanessa Campos, professora de la Facultat d’Economia de la Universitat de València—. Semblant, en el sentit que es tracta d’un factor extern que impedeix el desenvolupament ordinari de l’activitat econòmica de bona part del teixit empresarial”.
La COVID-19 deixa darrere seu 2,6 milions de morts a tot el món. És, sense pal·liatius, la pitjor part d’aquest episodi sanitari que passarà als llibres d’història. Però ens deixa els efectes secundaris d’una crisi econòmica de gran abast que es fa més profunda a mesura que passen les setmanes i la vacunació es retarda. Els registres fan por i s’entesten a deixar-nos xifres rècord. La taxa d’atur, esmortida per l’efecte sedant dels expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), va situar-se en el 16,1% per al conjunt de l’Estat.
La dependència de l’activitat turística, alhora, ha evidenciat les debilitats del model productiu. Les Balears, el territori amb una dependència més forta del sector, va registrar el 2020 una caiguda de l’economia del 27%, una xifra inaudita. En el conjunt de l’Estat la contracció va ser de l’11%, la xifra més gran des de l’inici de la Guerra Civil de 1936. L’activitat exportadora —especialment resilient ha estat el sector agroalimentari— i la industrial han permès, a Catalunya i al País Valencià, apaivagar parcialment la catàstrofe, per bé que tots dos territoris s’hi han ressentit notablement. El Principat va registrar una contracció de l’11,7% del PIB, per un 9,6% del País Valencià.
La ferida de la sagnia empresarial s’està fent com més va més profunda i algunes veus ja apunten al risc d’una fallida generalitzada, si no s’acceleren les ajudes al teixit productiu. Només des de l’1 de gener a l’1 d’octubre, en el conjunt del País Valencià, les Balears i Catalunya, 49.579 empreses van passar el forrellat. En el conjunt d’Espanya foren 207.000, és a dir que la mortalitat empresarial diària fou de 1.150 empreses, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, que ha dut a terme unes estadístiques experimentals per radiografiar l’impacte de la pandèmia. Així, d’acord amb l’autòpsia feta per aquest organisme, el coronavirus s’ha acarnissat especialment amb les xicotetes i mitjanes empreses: mentre només el 0,1% d’empreses amb més de 100 treballadors han hagut d’abaixar la persiana, la mortalitat s’eleva al 20% en el cas de societats mercantils amb entre un i cinc treballadors. Pel que fa als treballadors i treballadores per compte propi, 64.251 autònoms es van donar de baixa entre l’1 de gener i l’1 d’octubre.
Una resposta (quasi) keynesiana
Tot plegat ha provocat una resposta econòmica insòlita. A les poques setmanes del tancament de les fronteres, la UE va suspendre una de les seues normes sacrosantes: la limitació del dèficit. Al juliol, els Vint-i-set van aprovar un pla de recuperació per valor de 700.000 milions d’euros, dels quals 140.000 corresponen a Espanya. Els governs han fiat la recuperació a aquest manà de milions d’euros, que en principi haurien de servir per transformar el model econòmic.
L’economista Vanessa Campos considera positiva la resposta donada fins ara, per bé que lamenta que no s’haja donat més protagonisme als governs autonòmics a l’hora de gestionar els diners procedents de Brussel·les. “L’aposta cap a una economia més sostenible i resilient em sembla adequada. Ara bé, cal anar amb cura, perquè això a l’Estat espanyol no es traduïsca altra vegada en la construcció ingent d’infraestructures radials de dubtosa utilitat”, adverteix Campos. Per la seua banda, el degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya considera que és urgent atendre les necessitats del teixit empresarial, que fins ara ha hagut de fer front a molta paperassa i a retards en la tramitació i la recepció. I cal, siga com siga, incrementar les ajudes, que “haurien de ser molt més elevades”, troba Oriol Amat. “En els països del nostre entorn, com ara França o Alemanya, o fins i tot Itàlia, l’import de les subvencions a fons perdut i dels préstecs representen al voltant del doble sobre el PIB que el que representen a Espanya”, avisa.
Siga com siga, els governs van veure durant 2020 com els pressupostos que havien dissenyat a finals de 2019 van saltar pels aires. A finals d’any, l’executiu de Pedro Sánchez havia destinat 14.173 milions d’euros a les prestacions derivades dels ERTOs, una eina essencial per evitar l’escalada de la desocupació. Segons les dades del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, 8.078.758 milions de persones han rebut algun tipus de prestació per desocupació durant l’any de la pandèmia.
La necessitat d’atendre l’emergència sanitària ha provocat un replantejament de moltes partides i, sobretot, la injecció de centenars de milions d’euros a l’àrea de sanitat. La Generalitat de Catalunya va tancar l’exercici de 2020 amb una despesa no financera executada de 32.151 milions d’euros. Això representa un 18,8% més que el 2019 i un 14,4% per sobre de l’import consignat inicialment en els pressupostos. L’increment es va deure en gran mesura a l’impacte de la COVID-19 sobre les finances del sector públic. Així, la Generalitat estima que dels 32.151 gastats, 4.761 van ser despesa extra derivada de la pandèmia. 3.165 d’aquests milions es van cobrir a través del fons Covid habilitat pel Govern espanyol perquè les autonomies donaren resposta a les necessitats sanitàries.
En el cas del País Valencià, la injecció de fons per part de l’Estat va arribar als 2.500 milions d’euros. La Generalitat Valenciana, com la catalana, ha vist com els seus pressupostos saltaven pels aires per la pandèmia. Així, el Govern de Ximo Puig va tancar l’exercici 2020 amb una despesa no financera executada de 17.831,5 milions d’euros, la qual cosa significa un 8,83% més que el 2019. En conjunt, l’afectació de la COVID-19 sobre els pressupostos del 2020 s’estima en 2.174,9 milions d’euros, dels quals 1.600 estan relacionats amb l’increment de la despesa sanitària i sociosanitària. Per fer front a una part d’aquesta despesa extra, la Generalitat va comptar amb 1.485 milions d’euros procedents del fons Covid que la primavera passada el Govern de Pedro Sánchez va habilitar per a les autonomies. Per al conjunt de les autonomies la injecció de diners va ser de 16.000 milions d’euros.
Llum al final del túnel?
Superada la part més dura de la pandèmia (a no ser que una variant dispare els contagis i perllongue i agreuge l’actual situació), la lentitud en la vacunació fa preveure que la recuperació serà més lenta que no preveien alguns pronòstics fets a finals de 2020.
Al desembre, el Banc d’Espanya (BE) va publicar un informe de projeccions macroeconòmiques on definia tres escenaris, segons la virulència de la pandèmia. En l’escenari intermedi, predeia l’existència de nous brots, tot i que moderats amb restriccions similars a les de novembre i desembre. En aquest escenari el pronòstic de creixement per a 2021 era del 6,8%. En la hipòtesi d’una situació pandèmica severa (amb rebrots intensos en el curt termini, immunitat tardana i restriccions dures), el creixement estimat pel BE era del 4,2%.
“Si les vacunes segueixen funcionant bé i el ritme de vacunació va més ràpid, diria que l’economia pot fer un rebot fort cap amunt”, estima Oriol Amat, el qual, amb tot, avisa d’una recuperació desigual, en forma de K: “Veurem una part de les empreses i persones cap amunt, ja que els estan anant molt bé i els anirà millor. Seria el cas de sectors com la digitalització, el comerç electrònic o el farmacèutic. I veurem també una part de les persones i empreses cap avall perquè estan perdent molt i el futur no està clar”. Per la seua banda, Vanessa Campos pronostica una evolució econòmica en forma d’U. “La durada de la depressió de la U dependrà de com de capaços siguem d’aprendre les lliçons d’aquesta crisi”, avisa, “la qual ens està assenyalant que l’excessiva dependència del sector turístic i de l’hostaleria per generar renda és una feblesa important, ja que quan hi ha un xoc extern com aquesta pandèmia eixa activitat és inviable durant un temps. Per tant, no és una qüestió de turisme sí o turisme no o d’hostaleria sí o hostaleria no. Ans al contrari, és una qüestió de mesura: turisme i hostaleria sí però una excessiva dependència d’aquests sectors no és bona per a l’economia”. Per a Campos, millorar la qualitat del turisme, diversificar l’economia i fer una aposta ferma per la indústria podria ser la recepta de futur.