La Covid-19 ha obert arreu del món un debat molt important sobre els límits de la llibertat personal i del control social. Molts països han declarat estats d'emergència i, en diversos graus, han limitat llibertats de manera efectiva. Viròlegs i epidemiòlegs s’han convertit en consellers àulics. Els governs han adquirit un considerable poder tecnocràtic sobre les seves poblacions, que han estat disciplinades en el sentit foucaultià del terme, és a dir, sotmeses a controls sobre la vida privada incompatibles amb les llibertats enteses en sentit liberal.
El 12 de març de 2020 Xi Jinping va ser el primer a declarar ni més ni menys que la “guerra popular” contra la Covid-19 com si un bitxet de 67 nanòmetres (el nanòmetre es la mil milionèsima part del metre) fos l’exèrcit japonès a Manxúria en 1931... Tot seguit molts polítics d’arreu del món (Macron i Trump especialment, però també Boris Johnson i Sánchez) han encarat la pandèmia un problema de seguretat nacional. A l’Estat espanyol, per exemple, en els moments més durs del confinament el cap de l’Estat major de la defensa apareixia al costat del ministre de Sanitat a les rodes de premsa i la Guàrdia Civil feia complir les mesures de tancament perimetral a pobles i ciutats, sense especial oposició per part de ningú.
Hannah Arendt va escriure ja fa anys que, "de totes les llibertats específiques que ens poden venir al cap quan escoltem la paraula "llibertat”, la llibertat de moviments es històricament la més antiga i també la més elemental". Però aquesta fou la primera a caure a l’Estat espanyol amb el decret 463/2020, de 14 de març i encara ara es discuteix sobre la constitucionalitat més o menys dubtosa de tot l’aparell jurídic que ha generat la covid-19. ¿L’excepcionalitat que significa la reducció de drets provocada per la pandèmia va camí de convertir-se en “nova normalitat”? Està per veure quin serà l'impacte a llarg termini de l'actual pandèmia en l’àmbit de les llibertats. Seria ingenu, però, no intuir en els tipus emergents de discursos polítics i en els models de governança l’amenaça d’un futur distòpic.
Filosofies i llibertats davant la covid-19
¿Què diuen les principals escoles de filosofia política contemporània davant la pandèmia? En resum (i sempre esquematitzant molt) algunes defensen que cal preservar a tota costa els drets individuals, ni que sigui al preu de limitar les llibertats civils. Però també hi ha pensadors que argumenten que, en una situació d’excepcionalitat, els drets col·lectius i les consideracions de prudència han de prevaldre sobre les llibertats individuals i que el deure de responsabilitat i la cura que l’Estat ha de tenir sobre les vides passa per sobre dels drets subjectius.
En un mapa d’urgència, les teories utilitaristes, el liberalisme radical (els llibertarians, per entendre’ns) i els foucaultians es malfien de l’Estat i consideren que les decisions personals han de prevaldre sempre sobre les decisions col·lectives. Ho fan, com és obvi, amb argumentacions molt diverses i que no han de ser confoses.
La primera decisió del govern britànic davant la pandèmia fou clarament utilitarista. Maximitzaren l’interès col·lectiu (màxim bé per al màxim nombre) fins a uns extrems que fàcilment es podien confondre amb el darwinisme social. A l’inici de la pandèmia Boris Johnson argumentà que l'interès col·lectiu no era el de la salut sinó el manteniment de l’economia. Això implicava augmentar la immunitat encara que un nombre significatiu de persones morissin. La salut, en canvi, era una decisió purament personal i la seva gestió corresponia a l’àmbit de la responsabilitat personal. Per tant es donà total llibertat individual a cadascú per protegir-se de la manera que li semblés més adient i el govern no va paralitzar el país.
L'utilitarisme sempre porta a desavantatges per a alguns (si formes part d’una minoria, sobretot) perquè accepta que el bé per a tots és impossible. El màxim bé implicava també un nivell de dolor molt gran per a alguns, especialment si la Seguretat Social no pot donar una resposta mèdica eficient. En tot cas, les llibertats no es van restringir gens durant els primers mesos. L’opció va resultar un fracàs, també per a l’economia, però resultava perfectament coherent amb una concepció liberal de la vida.
L’extrem de no-intervenció de l’Estat es propugnà des de posicions ultraliberals o llibertarians. Per als llibertarians, no hi ha res més sagrat que la llibertat de l'individu. El distanciament social forçat no pot ser acceptat en aquesta visió del món perquè bloquejar la iniciativa personal sempre és un remei pitjor que la malaltia. Va ser la posició de l’equip del president Trump, com a mínim durant força mesos, i encara és la de l’ala més radical del partit republicà. No cal dir que l’estil Clint Eastwood sempre triomfa molt amb Vox, el PP i Ciudadanos i l’autonomia madrilenya s’hi apuntà amb ganes. Els llibertaris poden ser egoistes i no tenen res a aportar pel que fa a solucions col·lectives (de fet no creuen ni que hi hagi solucions col·lectives a problemes personals); però tot i això, tenen una mirada que, tot i ser extremista, resulta interessant en cridar l'atenció sobre el problema de la llibertat personal i en preguntar-se on s'han de dibuixar els límits del poder estatal.
Biopolítiques?
Des de l’esquerra més radical també hi ha adversaris de l’acció de l’Estat. Tota una tradició de sospita que arranca de la biopolítica (Foucault, Agamben, etc.) insisteix en què els Estats usen el seu dret de vida i mort com una forma de control sobre les poblacions; els confinaments (construïts sobre el model de la pesta medieval) servirien, segons aquesta hipòtesi, per desenvolupar un conjunt de tècniques d’exclusió social i creen una “normalitat” repressiva. No s’hauria volgut tant salvar vides com crear ments submises. Els llargs confinaments de mesos, que han estat particularment durs a Itàlia i a l’Estat espanyol, per exemple, han tancat avis i nens petits durant mesos en pisos sovint mal ventilats. Però han aconseguit crear individus submisos i, com s’ha vist a les eleccions catalanes, els ciutadans no han tingut en compte la inoperància dels polítics que han gestionat la crisi de manera francament maldestre. Les mesures de control finalment no van servir de res; van esfondrar l’economia, però també van augmentar la violència domèstica i han produït agreujaments d’altres malalties.
Els polítics que han limitat les llibertats, però, no s’han vist qüestionats en absolut. Seria legítim preguntar-se si el confinament s’ha fet per raons sanitàries o ha tingut també motivacions polítiques (evitar la crisi d’Estat provocada per l’exili del rei Joan Carles o l’independentisme català, per exemple). En tot cas, la por ha pesat més que la defensa de les llibertats. La biopolítica té un clar rerefons hobbesià. En la tradició que va de Hobbes a Marx, l’Estat és un gran Leviatan i amb l’ajuda de la tecnologia (a Xina hi ha 200 milions de càmeres als carrers, moltes dotades d’eines de reconeixement facial) és fàcil que sigui incontrolable. Byung-Chul Han ha insistit molt en aquest tema, anunciant que viurem en un estat de guerra permanent. Aquesta posició biopolítica pot ser criticada per conspiracionista, en la mesura que veu l’Estat democràtic no com un defensor de les llibertats sinó com un enemic i que passa per alt el fet que les polítiques de limitació de les llibertats sovint són demanades des de la gent. És obvi que la gent té por de la malaltia i que col·labora activament en la repressió (“policies de balcó”). Però en tot cas la sospita d’un nou totalitarisme tecnològic demana consolidar les llibertats personals davant l’Estat.
Kantians i comunitaristes
L’alternativa a l’utilitarisme, al liberalisme extrem i al conspiracionisme biopolític prové de la tradició deontologista kantiana i del comunitarisme polític. En aquesta perspectiva el bé comú ha de prevaldre necessàriament sobre les opcions individuals. En una entrevista sobre la covid-19,
Jürgen Habermas, el principal filòsof polític actual de tradició kantiana, va afirmar que els esforços de l’Estat per salvar cada vida humana han de tenir prioritat absoluta sobre una compensació utilitària dels costos econòmics indesitjables per una raó de dignitat. La vida humana té valor i no preu i si l’Estat no salva vides, inevitablement perd legitimitat. Aquest també seria el punt de vista d’una teoria inspirada en el concepte de justícia de Rawls. Si les societats justes s'organitzen sobre la base de principis de justícia com a imparcialitat, l’Estat ha de defensar tots els ciutadans i no prioritzar interessos individuals.
El punt de vista kantià s'oposa a la posició utilitària en no apel·lar a la màxima que el fi justifiqui els mitjans, perquè no seria compatible amb el respecte igual a cada individu. Per prendre un escenari extrem, els kantians exigirien que l’Estat salvi la vida de tothom (això inclou els ancians dels asils que de tota manera tenen més dificultats de recuperació) i no tan sols la dels individus que, suposadament, tenen més valor social o utilitat. L’interès comú a tots (la vida com a exigència primera) passa per sobre de tota altra consideració.
Els kantians detesten el tracte desigual entre persones. Per exemple, s’indignen davant qüestions com la del famós acaparament de paper higiènic que es va produir a l’Estat espanyol en els primers dies de la pandèmia perquè és una acció contraria al deure i que, cas que s’universalitzés, provocaria insolidaritat i actuacions egoistes. La covid-19 ens mostra, a més, com són de necessaris els treballadors que fan feines subalternes i com de malament els estem tractant. Ens cal tenir gent que netegi i transportistes perquè, altrament, la societat es paralitza. Tractar millor un polític (o un bisbe o el cap de l’estat major de l’exèrcit) que una caixera de supermercat atempta contra la igual dignitat de tots els humans i fins i tot pot ser absurd, perquè necessitem més la feina de les caixeres de supermercats que la de molts polítics.
El comunitarisme defensat per Michael Sandel, però també el d’arrel cristiana o l’asiàtic (model de Singapur), argumenta a més que els individus no som éssers aïllats, sinó que vivim en comunitats i que la vida d’uns i altres està íntimament vinculada. Per tant, tot allò que jo faig no només m’afecta a mi, sinó a la meva família, als meus amics, companys, etc. A més tenim obligacions derivades de la nostra vulnerabilitat perquè tots en som d’una o altra manera. Fins i tot els moments de prova són valuosos perquè ajuden a estrènyer els vincles i a crear una consciència de col·laboració i ajuda mútua que crea relacions humanes més pacífiques. Així, per exemple, el papa Francesc, en el seu missatge per a la jornada mundial de la pau (31 de desembre de 2020), posà de relleu que contra “la cultura de la indiferència, del rebuig i de la confrontació” davant la covid-19 calia apostar de nou per la fraternitat i per la cura mútua.
A l’extrem, des d’una posició comunitarista podem limitar llibertats perquè ens ho exigeix la responsabilitat i el dret de tots a la cura. Les llibertats personals tenen com a límit els drets socials i les consideracions de respecte que ens mereixen els membres de la nostra comunitat amb qui compartim la vida. No som “bombolles” o “àtoms” sinó, en tot cas, “xarxes”, d’implicació mútua. Si treballem junts per construir una societat segura (creant un entorn segur, hospitals eficaços, empreses que donen serveis essencials), no és tolerable l’aprofitat, el “gorrer”, faci malbé l’esforç de la comunitat pel seu profit en particular.
Sortirem més individualistes o més comunitaristes després de la pandèmia? Les llibertats individuals perdran força davant les llibertats col·lectives? És aviat per a dir-ho, però només en els països de tradició liberal i protestant s’han produït mobilitzacions contra la pèrdua de les llibertats d’aquest primer any de covid-19. Les protestes, a més, han estat esporàdiques i no hi ha notícia de cap Rosa Parks en aquest àmbit. El 20 d’abril passat Facebook anunciava que eliminaria qualsevol contingut que inciti a protestes contra les ordres de quedar-se a casa. El debat es filosòfic, però també comunicatiu.