Vox creix sobre la gespa artificial. És difícil trobar coincidències entre els dos municipis on la formació d’extrema dreta ha aconseguit ser la força més votada a les eleccions al Parlament de Catalunya del 14 de febrer. Totes dues viles són petites. La Pobla de Mafumet (Tarragonès) té vora 4.000 habitants i Vilamalla (Alt Empordà), poc més de mil. Totes dues tenen força indústria, però a Vilamalla és invisible i a la Pobla, evident i aclaparadora. A Vilamalla hi ha diversos polígons allunyats de la vila mentre que la Pobla està a tocar del complex Nord de la petroquímica de Tarragona. Des de l’altra banda del riu Francolí, l’skyline de la indústria química supera de molt el campanar de la Pobla. A la plana alt-empordanesa, el campanar de Vilamalla gairebé no s’albira, però les seves fàbriques sense fumerals també queden discretament dissimulades en la distància.
Aquesta indústria fa, dels dos municipis, dos exemples paradigmàtics d’ajuntaments amb ingressos importants que han fet molta inversió en infraestructures, espais comuns i mobiliari urbanístic. Tots dos tenen més i millors instal·lacions esportives que molts dels pobles de les seves dimensions. A la Pobla de Mafumet hi ha parcs infantils entapissats de gespa artificial; a Vilamalla, la gespa artificial enlluerna els escocells de la carretera que uneix el poble i la urbanització del Pont del Príncep.
Els actuals pressupostos de Vilamalla són semblants als de la mitjana comarcal o nacional, però durant la dècada anterior, abans de la crisi, van ser força elevats. L’any 2010, la despesa per habitant en els pressupostos municipals era de 8.500 €, quan la mitjana de Catalunya era de 3.200. A la Pobla de Mafumet, la despesa per habitant actual continua sent el doble que la mitjana catalana (3.200 € davant de 1.600 €).
Totes dues viles han volgut atreure nous veïns amb inversions; tots dos ajuntaments tenen alcaldes exconvergents amb molts anys al càrrec. El de la Pobla, Joan Maria Sardà, és alcalde des del 1995, ara per UAS-Pobla (Units Amb Sardà per la Pobla). Carlos Àlvarez també és un alcalde sense rivals. El 2019, ja ho tenia guanyat abans de votar, perquè la seva era l’única candidatura que s’hi va presentar. El 2015, només el PP es va atrevir a fer-li front i s’hi va estavellar, amb 22 vots contra 454 a favor de la CiU d’Àlvarez. A les anteriors eleccions el PSC també s’havia quedat sense regidors.
La sorpresa ha estat que ara, en dos feus de l’antiga Convergència, guanyi Vox.
VILAMALLA
(Alt Empordà)
A Vilamalla, Vox va ser el partit més votat. 102 paperetes van ser per a ells. Però al poble no hi ha cap indici que faci pensar en l’extrema dreta ni cap símptoma de conflictes nacionals ni de cap altra mena. És una vila menuda i molt tranquil·la. Té 1.160 habitants, però al nucli antic no hi viuen ni 300. No hi ha grafits; hi ha molt poques estelades i encara menys banderes espanyoles (una). Ni pintades ni gaires llaços grocs. A la plaça de la Font s’hi concentren l’ajuntament, la carnisseria, una botiga estanc, amb una mica de tot i, a una cantonada, el bar restaurant.
Un dimecres a mig matí, hi ha poc trànsit, algun client a les botigues i poc moviment a l’Ajuntament.
Un home corre perfectament equipat per a un dia rúfol i sense tramuntana. Opina que els vots a Vox representen un “vot de càstig a qui governa, a l’independentisme”, però “és un vot que no és del tipus de gent que s’identifica amb la política de Vox”, afirma Xavi Mirón. Aquest perruquer, que treballa a Peralada, creu que “el que hi ha és que la gent està farta, tipa, de l’independentisme”. Explica que a Vilamalla “viu molta gent que va venir fa anys de fora, la majoria del sud d’Espanya en els anys seixanta i setanta”. Aquí “van trobar una bona oportunitat de créixer”, van tenir fills, van aixecar una família i “se senten igual de catalans que els catalans de tota la vida”. També “se senten integrats a la societat i orgullosos d’estar en una comunitat que se’ls va obrir”, però, adverteix Mirón, “ningú no els va regalar res”. I ara, després de molts anys, aquesta gent “es pot sentir traïda” per l’independentisme.
“No han tingut la necessitat de ser independents per poder créixer. Van vindre amb una mà davant i una darrere, i van trobar el seu somni de créixer i formar una família, sense la independència”. La seva opinió, diu, “és que els vots a Vox no són per res més que per això: un vot dramàtic de gent que necessita un canvi i tranquil·litat per als seus fills, que puguen viure tranquils i sense aldarulls”.
A primera vista, l’amenaça d’aldarulls sembla ciència-ficció en aquest llogaret de l’Alt Empordà.
Algú creu que Vox pot garantir “tranquil·litat”? Mirón deixa clar que ell no ha votat Vox i, acte seguit, explica que els votants de Vox no volien que guanyés Vox: “La gent que vota Vox sap que Vox no guanyarà, però ho fa per evitar que hi hagi majoria absoluta independentista. No és que la gent vulgui que Vox faci el seu programa”. El perruquer insisteix que ell no els ha votat. Creu que el vot de Vox “és un vot que primer era PP, després va passar a Ciutadans” i ara és de la ultradreta. Si més no, a Vilamalla.
Mirón descriu Vilamalla com un poble que ha esdevingut vila dormitori, per a gent que treballa a Figueres i rodalia. Això és especialment veritat a la urbanització residencial Pont del Príncep.
Segons dades de 2007, a Pont del Príncep hi viuen més de 700 persones.
Mirón explica que el municipi de Vilamalla és “dels més rics de Girona per les empreses que cotitzen aquí: tot el perímetre està industrialitzat i moltes empreses paguen l’IBI aquí”.
Això no s’adiu amb les dades actuals de l’Idescat sobre els últims pressupostos municipals de Vilamalla segons el portal de transparència de la Generalitat. Els comptes de 2020 destinen unes despeses per habitant (1.987 €) semblant a les de la mitjana dels municipis de la demarcació de Girona (1.645 €/hab.) i de tot Catalunya (1.686 €).
Tot i això, és cert que Vilamalla va tenir en la dècada passada pressupostos molt més elevats. Un exemple és 2010, quan el pressupost per habitant de Vilamalla era de 8.569 €/hab. mentre la mitjana catalana era de 3.231 €/hab.
“Gràcies a l’alcalde —diu Mirón—, aquí està tot ben pavimentat; hi ha llums led, que gasten menys; s’està construint una escola nova i hi ha unes instal·lacions esportives que van costar 400.000 euros”. Mirón afirma que, a l’hora de votar a l’Ajuntament, els veïns no voten el partit sinó la persona. I, “a diferència de viles molt extremistes, aquí l’Ajuntament no penja símbols”.
Mirón no és l’únic que fa una ferma defensa de la gestió municipal.
En Dani té la botiga davant per davant de l’Ajuntament, a la plaça de la Font. Pujat a una escala, mentre endreça els prestatges, diu que “ja pot presentar-se qui vulgui, que aquí tornarà a guanyar en Carlos. L’alcalde ho fa molt bé i això és l’important”.
Carlos Álvarez s’ha consolidat com a alcalde arrasant a cada elecció i esborrant del mapa, primer el PSC i després el PP, que a les eleccions municipals de 2015 només va obtenir 22 vots i va quedar sense representació al ple municipal. Vol dir això que a Vilamalla es pot donar una dualitat de vot tan radical com votar Junts per Catalunya a l’Ajuntament i Vox a les eleccions catalanes?
El 2019, la llista d’Álvarez va ser l’única que es va presentar a l’Ajuntament i va obtenir 458 vots, però curiosament hi va haver una proporció de vots en blanc i nuls prou significativa: 68 vots en blanc, que suposaven un 13%, i el triple del que havia aconseguit el PP quatre anys abans, i 24 vots nuls (4,3%). Aquests 92 vots de (probable) descontentament ja s’acosten sospitosament als 102 vots que han fet de Vox el partit més votat a les eleccions catalanes del 14-F.
Lògicament també hi ha la possibilitat —molt raonable, com a la Pobla de Mafumet— que els 102 vots de Vox vinguin de la desfeta de Ciutadans, que el 2017 va aconseguir 291 paperetes i ara s’ha quedat amb 36. Això, sumat a l’efecte d’una alta abstenció (48,06%) en una vila que el 2017 va votar massivament (només un 17,8% es van quedar a casa) donen una altra vegada una victòria pírrica de Vox. Dani està indignat amb el tractament que han fet les televisions espanyoles dels resultats de Vilamalla: “Només hi ha una bandera espanyola en tot el poble i han anat a traure-la a totes les televisions”. I damunt redueixen el discurs al tòpic: “Una televisió espanyola em va estar entrevistant tres quarts d’hora i després només va sortir una frase meva: ‘Es lo que hay’”. A sobre van qualificar el poble de “petita aldea gal·la” que planta Vox com a bandera. “És llàstima —diu el propietari de la botiga de Vilamalla—, perquè és un poble que ho està fent tot bé i ara per cent capgrossos...”.
D’altres mitjans han dit que la urbanització de Pont del Príncep són cases d’alt standing, totes amb piscina i molt cares. Segons Dani, “no són cases amb molt de terreny” i moltes les van anar aixecant a poc a poc els seus propietaris”.
Una altra veïna, la Juliguerra Belmonte, que passeja amb la seva mare, diu que la majoria dels vots de Vox provenen d’aquella urbanització. Explica que la majoria dels seus habitants són gent que va vindre de fora cap als anys... Li pregunta a la seva mare quan s’hi va instal·lar.”Jo, el 1985”, diu ella en castellà. “Les coses han anat als extrems”, es plany. “Ens va xocar molt, perquè aquí ens avenim tots. No hi ha hagut problemes. La meva mare també va vindre de fora i la seva millor amiga és catalana de sempre”.
Al camí que uneix Vilamalla amb la urbanització Pont del Príncep, dos operaris estan ensulfatant les voreres. Contra els bitxos, diuen. Fumiguen l’angle que separa la vorera de l’espai on s’han plantat arbusts i arbres, una catifa de gespa artificial que corre paral·lela a la carretera. Si algun paràsit gosa travessar la gespa de plàstic, serà eliminat per la composició química del pesticida abans no arribi a la carretera. I viceversa.
La Julie és filla de militar. Ve de buscar espàrrecs de marge amb l’Ana, que és de Figueres. Julie jura i perjura que no ha votat Vox. Explica que “molta gent ha votat Vox perquè el primer que van prometre és que anava a fer fora tots els immigrants”.
La seva companya de passeig aclareix que “a Vilamalla no n’hi ha, d’immigrants”. La Julie continua veient raons per a la victòria de Vox: “Jo no soc franquista —insisteix—, però hi ha gent que pensa que a aquesta societat no li aniria malament una persona així. Ara hi ha massa llibertat. Massa llibertinatge. Necessitem una mà dura”.
L’Ana diu que “els qui han votat Vox estan mal del cap”. La Julie fa que sí amb el cap. Totes dues estan d’acord que “si manés Vox seria horrible per a les dones: una altra vegada amb el peu al coll de la dona”. La Julie diu que sí i afirma que, segons la seva experiència, “els militars ho van passar molt malament amb Franco”.
Atribueixen part dels resultats de la ultradreta a l’alta abstenció. Totes dues afirmen que aquestes eleccions “no s’haurien d’haver celebrat ara, amb la pandèmia, i per això hi ha hagut un vot de càstig als polítics”. Quan se’ls recorda que el Govern de la Generalitat va intentar ajornar-les però els tribunals no ho van permetre, fugen d’estudi.
Els carrers de Vilamalla s’animen quan arriba l’hora de recollir els nens de les escoles. Ara estan en barracons però aviat començaran les obres de les noves instal·lacions. Encarnación i Eva van a buscar els seus fills. Encarnación diu que encara està en xoc, sorpresa i indignada. L’Eva diu que “hi ha gent que s’ha quedat només amb el tema de la immigració i no saben exactament què voten”.
LA POBLA DE MAFUMET
(Tarragonès)
A la Pobla de Mafumet tothom es va sorprendre quan, la nit del 14-F, Vox va ser la força més votada, amb 249 vots, un més que el PSC.
Al costat del Casal Cultural de la Pobla de Mafumet hi ha una dotzena de persones, totes amb mascareta, esperant. Avui s’hi imparteix un curs per a treballar en feines de seguretat al complex petroquímic i ha vingut gent de tot arreu. Un diu que ha vingut de Madrid; la resta són de localitats properes del Camp de Tarragona. De vuit persones disposades a parlar amb EL TEMPS, ningú és de la Pobla ni sap res dels resultats de Vox al municipi.
Un jove que duu una mascareta amb bandera espanyola, és del poble del costat, el Morell, i l’únic catalanoparlant dels vuit que han respost a EL TEMPS, es fa l’orni. “No soc d’aquí. No us puc dir res sobre el que han votat a la Pobla perquè no ho sé”. El Morell i la Pobla de Mafumet estan a tocar. Curiosament, només els separa la via d’un tren que ja no s’atura; només és un ramal de mercaderies que comunica el complex petroquímic amb Reus.
El polígon Nord del complex petroquímic de Tarragona marca l’existència d’aquests pobles del Tarragonès des de la seva creació als anys setanta. Ara, un bosc de xemeneies que escupen foc separa aquest banda del Francolí dels pobles de l’altre costat, com Puigdelfí, la Secuita o els Garidells.
Els pressupostos de la Pobla i del Morell han augmentat força gràcies als ingressos vinguts dels impostos de les empreses de la indústria i la població també ha crescut.
Urbano i Valeriano passegen per l’avinguda de la Generalitat. El primer va arribar d’Extremadura als anys setanta. Primer va fer cap a Montmeló i després, a començament dels vuitanta, a la Pobla de Mafumet. A un taller. “Vaig vindre per sis mesos i m’hi vaig quedar”. El seu amic Valeriano viu al Morell. Va vindre d’Astúries de viatge de noces, perquè un germà vivia a l’Arboç (Baix Penedès), hi va trobar treball i s’hi va quedar tota la vida. Quan es va jubilar, va vindre a viure amb les seves filles al Morell.
Tots dos expliquen que han votat a les esquerres. Urbano concreta que als comunistes, “bé, ara Podem, perquè els comunistes van amb ells”. Tots dos creuen que el vot a la ultradreta no és un vot de gent que efectivament cregui en les seves idees sinó un vot de càstig. “No és que siguin tots de Vox —opina Urbano—; és que estan molt cabrejats per la sanitat, l’economia i la resta de coses”. Creu que “la gent està rebotada” perquè “la Generalitat no cuida de la sanitat com caldria” i, en general, emprenyada amb els polítics pels incompliments i les falses promeses.
Valeriano apunta que l’independentisme també ha fet créixer els votants de Vox i que moltes empreses d’aquesta zona se n’han anat a Guadalajara des del referèndum de l’1-O.
“Aquí som la meitat catalans, la meitat castellans”, afegeix Urbano en aquell moment. En els últims anys, asseguren tots dos, la Pobla ha crescut moltíssim.
Abans el Morell era el poble més gran, però en les últimes dues dècades, el creixement de la Pobla ha estat el més destacat del Camp de Tarragona. El 1970, el Morell (1.860 habitants) gairebé triplicava els de la Pobla de Mafumet (770, en aquell moment). Fins al 2010, van anar creixent paral·lelament, però en els últims deu anys la Pobla s’ha duplicat i ja supera el Morell. El 2008, tenia 2.100 habitants, però ara ja en té 4.000.
A primer cop d’ull, la Pobla no sembla un municipi de 4.000 habitants. El centre és molt petit. L’Ajuntament és en un edifici modern, de menys de 30 anys; la Casa de Cultura, també, i el Mercat Municipal. Ara estan fent obres als tres carrers que són el rovell de l’ou del poble (carrer Major i adjacents). Fora d’això, la resta d’edificis són de nova creació. I els barris perifèrics també. Blocs de pisos i cases adossades comunicats per avingudes amples de recent creació, ben dotades d’infraestructures esportives i de lleure (camps de futbol i parcs infantils amb gespa artificial), al costat d’immensos solars que conserven un castigat anunci d’una promoció immobiliària que mai es va construir.
Adrià Pallejà és portaveu de la Plataforma Cel Net, que denuncia els perills derivats de la contaminació del complex petroquímic. Explica a EL TEMPS que el boom immobiliari va arribar després del 2000. “Quan hi va haver tot el boom immobiliari cap al 2006, la Pobla no arribava a 1.500 persones i en aquests quinze anys, la població pràcticament s’ha triplicat i el poble ha canviat totalment”. Pallejà recorda haver comptat, en aquell temps, “24 grues: una bestiesa per a un poble de 1.500 habitants”. No eren tot cases adossades. Molts blocs de pisos van substituir les cases baixes del centre.
Segons Pallejà, la Pobla va atreure molta gent per “una política de subvencions i subsidis alimentat per l’elevat pressupost, que està molt inflat” com a conseqüència dels tributs que paguen les empreses del complex petroquímic, que queda dins del seu terme municipal.
El pressupost de la Pobla és de 13 milions d’euros, una xifra que duplica i gairebé triplica els pressupostos de municipis d’una mida equiparable. Si comparem el pressupost anual per persona, segons les dades del Portal de la Transparència de la Generalitat, les xifres de la Pobla de Mafumet (3.254 €/hab.) dupliquen la mitjana nacional (1.819 €/hab.) i també superen per molt la mitjana de la demarcació de Tarragona, que no arriba a 2.000 € (1.934 €/hab.).
Segons Pallejà, aquesta política municipal “ha fet que la gent pensi que és una bicoca viure a la Pobla i hagi atret molta gent, la majoria de la mateixa comarca, dels pobles veïns, amb un perfil d’obrer i sovint amb feina a la química, tot i que no tots ho són”.
L’alcalde Joan Maria Sardà, que ocupa el càrrec des del 1995, no ha volgut fer declaracions a EL TEMPS.
Pallejà creu que molts dels nous veïns de la Pobla tenen “un perfil espanyolista bel·ligerant”, que ja es va traduir a les anteriors eleccions catalanes (2017) en forma de vots a Ciutadans.
“La caiguda de Ciutadans —creu Pallejà— ha fet que aquests vots anessin cap al PSC o cap a Vox. La part més bel·ligerant se n’ha anat cap a Vox”.
Efectivament, a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2017, Ciutadans va guanyar a la Pobla de Mafumet, amb el 42% dels vots (un total de 867 vots). En canvi, a les eleccions del passat 14-F, Ciutadans només va obtenir 87 vots (un 7% del total) i Vox va ser la força més votada amb 249 vots (el 21,32%), una papereta més que el PSC (248 vots), que va obtenir el 21,23% del total de vots registrats.
Pallejà no és l’únic que fa anàlisi electoral i rebaixa la victòria de Vox. A prop del mercat setmanal de la rambla de Jaume I, una família s’acomiada d’uns amics. Parlen amb EL TEMPS la mare, de 55 anys i dos fills, un noi i una noia, tots dos en la vintena. La mare porta un llaç groc a la bossa. Sembla indignada. “A part d’incultura pura i dura, no sé per què ha passat”. Afegeix que els votants de Vox no són conscients del que implica la ultradreta: “Et pot agradar més o menys l’independentisme, però no votis Vox, si us plau. Són escarmentats de Ciutadans i PP que han preferit votar l’extrem. Però això és fer marxa enrere quaranta anys. Que es llegeixin el programa”, s’exclama.
La seva filla coincideix amb ella i reconeix que les dades espanten una mica: “Fa por. En teoria hauríem de votar per avançar i votar Vox vol dir anar molts anys enrere. No parlo en termes d’independència o no independència —aclareix— sinó en qüestió de drets humans i coses bàsiques”.
El seu germà creu que el fenomen no és una simple transferència d’exvotants desorientats de Ciutadans: “Els votants de Vox són gent que ja pensava així, però que no tenien una opció clara de vot. Quan han sortit aquests, els han votat”.
Però també apunta una dada molt important en l’anàlisi dels resultats. “Cal tenir en compte que la participació ha estat molt baixa. Ni Vox ni els partits de la dreta no havien sortit mai tant. Però ara han estat els més votats en un any que la participació ha estat molt baixa”.
Dues botigueres de la Pobla coincideixen amb aquesta anàlisi. “És increïble que hagi anat tan poca gent a votar. I per això Vox ha tret tant percentatge de vots”, diu una.
L’altra afegeix que ella mateixa, dos dies abans de les eleccions, dubtava si anar a votar. “Entre la covid i la decepció de la gent amb els polítics, que no fan ni l’1% del que prometen, la gent no ha volgut votar”.
Aquest cop l’abstenció ha estat del 57%. Només han votat 1.186 persones i per això els 249 vots de Vox destaquen tant.
Paradoxalment, aquests resultats a les eleccions catalanes són molt diferents dels que confirmen les eleccions municipals cada quatre anys: una victòria aclaparadora de Joan Maria Sardà, l’antic alcalde de Convergència, l’última vegada candidat de UAS-Pobla (Units Amb Sardà per la Pobla). Nou dels onze regidors del municipi són seus. A més, hi ha un regidor d’ERC —que ja no és al partit— i un altre del PSC.
Les dues botigueres parlen mil meravelles de la política municipal: “Aquí al poble ens han ajudat molt, amb això de la pandèmia. Als comerços ens han ajudat, i a la gent, també, donant molts vals de menjar. A més ensulfaten els carrers dues o tres vegades cada setmana”.
El pressupost de la Pobla és alt i això es nota.
Un home de quaranta anys passeja pel carrer que separa el camp de futbol, l’enveja de qualsevol municipi d’aquestes dimensions, i un gran parc infantil encatifat amb gespa artificial. Critica que la brigada municipal, “la que s’ocupa de la neteja, petites obres, etcètera, té gairebé dues-centes persones i una borsa rotativa”, una “bestiesa”, segons ell, propiciada per l’alt pressupost. Segons ell, és la llavor del caciquisme.
Una jove de 31 anys explica a EL TEMPS que els estudiants de la Pobla tenen ajudes per a la matrícula universitària, ajudes per al desplaçament i un premi en metàl·lic si l’expedient acadèmic és dels millors de la vila. Però afirma que aquesta política d’ajudes també ha atret gent que se n’aprofita. “Hi ha gent que viu de no treballar”, afirma. “Al centre hi ha pisos ocupats per gent que se’ls ha apropiat sense pagar ni un duro” i “tampoc paguen impostos”.
La jove va donar el seu nom a EL TEMPS i es va deixar fotografiar per a aquest reportatge, però l’endemà ja va canviar d’idea i va demanar que no sortís ni la seva imatge ni el seu nom. Afirma que a la Pobla “no hi ha un ambient de crispació al carrer ni es veu gent d’extrema dreta”, però la por a possibles represàlies l’ha fet enrere.
A la Pobla no hi ha ni una pintada de la ultradreta. Ningú denuncia tensió ni amenaces, però l’extrema dreta de Vox treu el nas per la porta i la llibertat d’expressió salta per la finestra.
Com diuen del dimoni, la gran victòria de l’extrema dreta ha estat fer-nos creure que no existia. Però quan ensenya les banyes, la por s’estén ràpidament. •