Un lloc no massa habitual per als actes polítics, com ho és l’Espai cultural Serrahima, ha estat l’escollit per Pere Aragonès per reincidir en els seus propòsits polítics. L’escenari previ a la investidura és més o menys tan complex com en les legislatures anteriors. En aquesta ocasió, però, cap partit independentista sembla disposat a dinamitar la investidura del candidat d’Esquerra Republicana. Tot i que això no aplanarà les negociacions. La CUP es mostra exigent –com sempre– i Junts per Catalunya no té intenció de prescindir de cap de les quotes de poder de què va disposar Esquerra Republicana durant l’anterior legislatura, en la qual es van repartir el Govern a mitges. Ara, evidentment, la presidència passaria a mans de la formació més votada.
L’Espai Serrahima no és, precisament, ampli. Però acollia una nodrida representació política. Al davant, el pres polític Oriol Junqueras saludava els assistents. Al seu costat s’asseia Marta Vilalta, qui forma part del nucli dur d’ERC. Una i dues files enrere hi havia representants de Junts per Catalunya –Laura Borràs i Francesc de Dalmases–, de la CUP –Eulàlia Reguant i Dolors Sabater–, d’Òmnium Cultural –Marcel Mauri–, de l’Assemblea Nacional Catalana –Elisenda Paluzie– i Xavier Domènech, en nom de Sobirania, també hi era present, així com representants de la UGT, CCOO i Foment del Treball. Ningú dels comuns entre els presents.
“De les negociacions ha de sortir un acord sòlid”, clamava Aragonès des de l’escenari quan començava el seu discurs. Es mostrava segur que hi haurà un nou Govern pròximament. Perquè tant ell com la resta d’actors, deia, hi posaran de la seua part. Però “hem de ser conscients del moment que vivim com a societat i com a país”. Perquè “ens juguem el futur de les properes generacions”. Per fer “el pas endavant” que exigeix el probable futur president, Aragonès ha tornat a defensar un Govern de concentració. Una fórmula discutida, quan no clarament rebutjada, per part de la resta de partits interpel·lats. Però Aragonès ha fet l’enèsima crida, possiblement l’última, a fer efectiva aquesta proposta aglutinadora i de consens ampli.
El vicepresident en funcions demanava “sacsejar el país amb una nova generació republicana que lideri el país”. Assegurava haver arribat “per transformar, no per gestionar. Cal canviar inèrcies”. Després d’una llarga introducció, Aragonès insistia en la proposta del Govern més plural possible. “No tenim dret a inhibir-nos”. El protagonista utilitzava termes com ara “via àmplia”, el “Govern del 3 d’octubre” i molts altres per definir la seua proposta i fer-la seductora. “Seria irresponsable trencar aquesta finestra”.
Tot admetent la complexitat del plantejament, Aragonès argumentava que “cal fer un pas endavant per construir el futur i la transformació que Catalunya necessita”. Sempre esmentant les situacions sanitària i econòmica alarmants, així com també l’escalada judicial que afecta l’independentisme català, el vicepresident en funcions defensava l’estratègia del seu partit. “Cal escriure el guió a partir de les majories inapel·lables de l’esquerra a favor del progrés, de l’amnistia i de la república catalana”. Perquè “és la majoria expressada per la ciutadania a les urnes i ens correspon fer realitat aquesta voluntat a través d’un govern ampli i fort”.
Segons Aragonès, “hi ha una majoria que vol una sortida de la crisi en clau progressista” i una majoria que “pensa que la resolució del conflicte passa pel referèndum”. Per tant, “fem-ho possible”. No s’oblidava, tampoc, de la majoria –“com mai abans”– independentista al Parlament, tant en escons com en vots. “Utilitzem aquesta força per avançar amb tota la fermesa per la república catalana”.
Alhora, com que la majoria absoluta no està en mans de cap partit, “això ens obliga a arribar a acords, tal com vam fer en l’acord dels Pressupostos del 2020”. Aquells comptes van ser aprovats gràcies a la suma de Catalunya en Comú Podem, partit interpel·lat per ERC per integrar-se en el Govern català i temptat, també, per la CUP. Des del partit de Jéssica Albiach, en canvi, les negatives no han pogut ser més rotundes. Ni tan sols cal pensar que ara, després d’aquesta proposta solemne, tan explícita i escenificada, els comuns reconsideren la seua postura.
Aragonès, però, insisteix en la idea. “Si no volem perdre l’oportunitat de fer la sacsejada que el país necessita, hem de sortir de la zona de confort”, advertia. “Malgrat que això generi contradiccions. Ens hi juguem massa. La crisi no espera. I si ens obstinem en allò que ens diferencia, els problemes s’agreugen”.
La interpel·lació de tots els actors es justificava amb l’argument de teixir “consensos de país” i de “donar resposta a la majoria popular de les urnes”. Perquè “així tenim més força”. Tot seguit, Aragonès mostrava la voluntat d’obrir noves conselleries com ara la de Feminismes o la de rebatejar d’altres, com ara la que portaria el nom d’Acció pel Clima. També feia propostes de Govern com ara l'escolarització gratuïta de zero a tres anys, mesures d'emergència per salvar els sectors més afectats per la crisi econòmica i una paritat total en tots els càrrecs governamentals.
Propostes que poden ser de consens, tot i que algunes poden xocar amb els propòsits d’una part important de Junts per Catalunya. Sobretot pel que fa al fet de compartir Govern amb més partits. I és que part de JxCat no es veu governant amb la CUP, i la totalitat de la formació puigdemontista no vol entendre's amb els comuns. Per incompatibilitats ideològiques, evidentment. I també perquè aquesta fórmula plural implicaria una divisió del Govern que obligaria a un repartiment institucional entre més actors, cosa que relegaria a JxCat a una capacitat d’incidència menor respecte a la legislatura anterior.
Davant possibles escepticismes dels actors cridats a teixir aquest acord, el vicepresident en funcions insistia que “tot això generarà canvis en els qui no volen que res no canvie”, però “servirà per revitaltizar la força democràtica del 3 d’octubre”. “A qui li fa por aquesta aposta?”, preguntava per intentar convèncer els hostils a la proposta de govern.
La intervenció, de 40 minuts de durada, potser serà l’última crida a Junts per Catalunya, CUP i comuns per mirar d’arrossegar-los cap a la fórmula Aragonès. Un plantejament fins ara rebutjat i que, si no funciona després d’aquesta crida, possiblement haurà de ser substituït per altra alternativa de Govern. Una nova fórmula que es mouria entre la repetició de l’esquema bipartit de la legislatura anterior –però amb la presidència per a Esquerra Republicana– i una nova estructura executiva més condicionada per la CUP. La resposta se sabrà els propers dies. Com a tard, la composició de la Mesa del Parlament, que s’ha de tancar el dia 12 de març –encara no se sap si Junts o la CUP presidiran la cambra–, haurà de servir per aclarir l’horitzó en la formació de Govern. Tot es manté en l’aire, però els partits independentistes amb representació parlamentària semblen més disposats a entendre’s –encara que coste més temps del desitjat– que a repetir les eleccions en un context de tanta incertesa.