Des del moment que vaig veure per primera vegada una muixeranga en persona, l’any 2007 a Algemesí, sempre que en tinc ocasió m’agrada usar en públic la metàfora del viatge d’anada i tornada per a explicar la història de la relació entre els castells catalans i les muixerangues valencianes.
Segurament, la meua condició de catalanovalencià ajuda que pense així: encara que vaig nàixer a Catalunya, on he viscut quasi tota la meua vida, els meus quatre avis i mon pare eren de Petrer, municipi valencianoparlant de les Valls del Vinalopó, en la frontera lingüística del sud del país. Quan era xiquet la valencianitat formà part de la meua educació sentimental (viatges a Petrer per Nadal i estiu per a veure la família; festes de moros i cristians; traques, trons i coets; una manera de parlar; cançons i músiques...); de major, he volgut exercir-la conscientment: llegint sobre la història dels valencians; visitant el país sempre que puc per a saludar els parents i parlar amb la gent; intentant mantenir-me informat sobre la seua actualitat...
Per això, en un moment determinat de la meua vida, vaig ser conscient que tenia pendent conèixer més de prop el món muixeranguer: jo en tenia notícia gràcies a les meues primeres lectures castelleres (i perquè el meu avi matern, Hipólito Navarro Villaplana, cronista oficial de Petrer –amb la seua gran curiositat intel·lectual—, l’any 1981 havia fet una visita a les festes de la mare de Déu de la Salut d’Algemesí, on havia pres unes fotografies de la Muixeranga que després heretí jo) i m’omplia d’orgull que, com apuntaven la majoria d’estudiosos, els castells hagueren tingut el seu origen en el ball de valencians.
La història del naixement dels castells sempre m’ha semblat bella: com Jordi Bertran explica en el volum 1 de l’Enciclopèdia castellera, el seu primer origen cal buscar-lo en aquells acròbates valencians ambulants que ja des del segle XVII documentem alçant les seues figures i torretes a Sevilla, Madrid, Pamplona, Bilbao i Catalunya. És curiós que les primeres colles castelleres nasqueren fruit d’un exercici d’imitació: vull imaginar-me els jóvens dels pobles catalans visitats per aquells professionals valencians experts en l’art d’alçar torres humanes tan fascinats per aquelles exhibicions que van decidir emular-les... fins a superar-les (havent-les prèviament tunejat o customitzat, com es diu ara).
Com és ben sabut, cap a finals del segle XVIII aquells valencians catalans (fins ben entrat el huit-cents els castellers catalans foren coneguts com a “valencians”) van protagonitzar una autèntica revolució tècnica en la manera d’alçar les torres: d’estructures de tipus piramidal executades exclusivament per hòmens adults passaren a fer construccions més aïna de forma prismàtica quadrangular o cònica en el remat de les quals hi anava un xiquet. A més, van perfeccionar el suport que presta la base del castell (la pinya): tot plegat facilità el creixement en alçària de les torres, de manera que els castells van arribar als nou pisos a mitjan segle XIX i als deu al final de la centúria passada.
El viatge d’anada s’havia acomplit: aquelles antigues muixerangues ambulants havien sembrat una llavor que donà com a resultat els balls de valencians catalans, dels quals rebrotaren més tard els castells. Mentrimentres, el vell tronc muixeranguer es va mantenir un temps allunyat del “net” revolucionari, en un estat quasi fossilitzat.
Vet ací, però, que molts anys després l’àvia i el seu plançó es retrobaren, i els castells van protagonitzar el viatge de tornada: en 1978 la Muixeranga d’Algemesí fou rebuda amb grans mostres d’afecte quan va actuar a Vilafranca del Penedès (per iniciativa del bon amic vilafranquí Eloi Miralles) en el marc de la seua esplèndida festa major de Sant Fèlix: els catalans van descobrir amb emoció l’ancestral ball valencià, que de retruc també es revaloritzà en sa casa, on, fora d’Algemesí, pocs el coneixien (una anècdota: recorde que en la meua visita a l’Expo de Sevilla, l’agost de l’any 1992, en el pavelló de la Comunitat Valenciana vaig deixar un comentari lamentant l’absència de la muixeranga en un vídeo promocional de les festes valencianes: vull pensar que hui no es donaria aquesta mancança).
Amb aquell retrobament catalanovalencià de 1978 alguna cosa canvià: amb el temps, diverses colles castelleres van començar a actuar a Algemesí i, anys després, es produí un verdader esclat muixeranguer, alhora que augmentaven els intercanvis amb el món casteller. I açò, amb el temps, ha propiciat una certa castellerització de les muixerangues: introducció de la faixa i de la vestimenta castellera (camisa i pantalons), aportacions tècniques (manera de pujar, pinya...), casc de protecció per als xiquets, adopció de cert lèxic (cap de colla, enxaneta...), etc. Heus ací el viatge de tornada.
No obstant, van passant els anys i constate certa maduració en el procés: segons la meua opinió s’ha frenat encertadament la castellerització indiscriminada (un exemple: la rectificació en la vestimenta de la Muixeranga d’Alacant), però, al mateix temps, els valencians han incorporat elements positius del fenomen casteller, alguns voluntàriament, altres inconscientment, fruit tot plegat d’uns temps globalitzats que han permès incrementar com mai els intercanvis entre castellers i muixeranguers: actuacions de muixerangues a Catalunya i de colles al País Valencià, amistats personals entre valencians i catalans... En definitiva, descoberta i coneixement mutus, dos fets que cal sempre celebrar. I tot això al costat de certs paral·lelismes ben interessants entre les dues pràctiques torraires: expansió de les muixerangues més enllà de les seues fronteres “naturals” (valencianització total), conversió d’una activitat ritual en un autèntic moviment associatiu, sofisticació de pautes d’organització deguda al creixement (creació de la Coordinadora Federació de Muixerangues), extensió del seu coneixement entre la població...
Acomplit el primitiu viatge fundacional d’anada i tornada, hui assistim a una joiosa normalització de les anades i vingudes d’ací d’allà del Sénia. Esperem que així siga per molts anys.