Soledad Amorós Girona va ser afusellada el 3 de febrer de 1942. El seu cos es troba a la fossa 33 del cementeri municipal d’Alacant. Sa mare, Teresa Girona Mateo, també va ser amagada en un d’aquests buits de la vergonya després de morir empresonada el 24 de desembre de 1941. Ella està soterrada al quadre 19, però el seu nom és més difícil de trobar en les llistes. Com que no va ser afusellada, el seu cas no era objecte de l’estudi concret que es va dur a terme.
El motiu de la represàlia que van haver de patir mare i filla era el càrrec d’adhesió a la rebel·lió. «Més o menys el mateix de sempre», explica Fani de Haro Montesinos, secretària de l’Associació dels Familiars Represaliats pel Franquisme del Cementeri d’Alacant. Soledad i Teresa, àvia i besàvia de Fani de Haro, eren naturals d’Almoradí, localitat del Baix Segura. Però van ser mortes a Alacant, i els botxins van amagar els seus cossos al cementeri d’aquesta ciutat. «La meua família va ser assenyalada per ‘alenar les torbes roges’. Si llegeixes els sumaris t’adones que, si en aquella època hagueren tingut ordinadors, haurien copiat i pegat en cada sentència el mateix text».
La por ha fet que aquesta família evite parlar amb naturalitat i profunditat de la repressió. Se suposa que Soledad Amorós, àvia d’aquest testimoni, era membre del Partit Comunista. «Però encara ho estem investigant. No hem parlat massa del tema». Al seu marit, tot i que el van empresonar, li van commutar la pena de mort. També era del PC i treballava de jornaler.
L’associació de què Fani de Haro forma part no està identificada amb cap sigla política. Durant els darrers anys s’ha dedicat a buscar complicitats i a fer les tramitacions pertinents per aconseguir trobar els cossos dels seus familiars. Com se sap, però, el de la memòria històrica no és un afer de consens entre totes les formacions polítiques. Si bé l’esquerra el defensa i el promou, des de la dreta es critica amb més o menys bel·ligerància segons el partit. No és estrany, en aquest sentit, que mentre que en les diputacions de València i Castelló –totes dues presidides pel PSPV-PSOE– n’hi ha bona predisposició, en la d’Alacant, liderada pel Partit Popular, encara no hagen rebut els familiars d’aquesta associació, tot i que tenen pendent de respondre una sol·licitud per reunir-se amb ells.
Curiosament, l’Ajuntament d’Alacant, governat en minoria per PP i per Ciutadans, sí que s’implicarà finalment en l’exhumació de les fosses del cementeri de la ciutat. Ho farà a través del regidor de Cultura, Antonio Manresa, de Ciutadans, a qui l’alcalde Luis Barcala (PP) ha derivat la gestió dels assumptes de memòria històrica. Entre les famílies de les víctimes hi havia certa inquietud davant l’actitud de Manresa. Tot i ser de «bona predisposició», l’equip del regidor no va confirmar fins la setmana passada –ho va fer a aquest setmanari– que sol·licitarà la subvenció oberta des de la Direcció General de Qualitat Democràtica, inserida dins de la Conselleria de Participació, Transparència i Cooperació de la Generalitat Valenciana, liderada per Rosa Pérez Garijo (Unides Podem). La quantitat de l’ajuda és de 60.000 euros, tal com detalla Pablo Rosser, tècnic de l’Ajuntament d’Alacant encarregat de fer aquestes peticions –i que contempla, també, fer la sol·licitud de l’ajut procedent de l’Estat. Un pas endavant que els col·lectius de víctimes han celebrat. I és que a les comarques del sud, governades en molts casos per la dreta, la bel·ligerància o la inhibició envers la memòria històrica per part d’alguns executius locals –i també del provincial– és ben habitual. «És el territori on trobem més dificultats», assegura Iñaki Pérez Rico, director general de Qualitat Democràtica.
Les exhumacions de les fosses del cementeri d’Alacant s’enquadren dins del Pressupost disponible en la Direcció General que lidera Pérez Rico. «Fins ara hem fet dues actuacions a Castelló de la Plana i una a Oriola (Baix Segura), Benissa (Marina Alta) i Monòver (Vinalopó Mitjà). Pel que fa a Alacant ciutat, encara falta per saber «quina és la situació de cada fossa que hem començat a exhumar». En alguns casos, segons explica aquest càrrec de la Generalitat Valenciana, s’ha comprovat que es van construir nínxols al damunt de les fosses. És només un exemple de les dificultats extraordinàries amb què poden topar les investigacions. Pablo Rosser, funcionari de l’Ajuntament d’Alacant, ho matisa encara més dient que «aquestes fosses es van seguir utilitzant després de la guerra, i s’hi poden trobar restes clíniques d’indigents o nounats. N’hi ha més cadàvers dels que consten o dels que en un principi es pretenen rescatar».
I hi ha, també, la voluntat de col·laboració per part de molts ajuntaments en les exhumacions de fosses alienes als seus termes municipals. En les fosses d’Alacant hi ha restes de persones d’arreu de la demarcació provincial i de més enllà. Miguel Ors, director de la càtedra Pedro Ibarra de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, és una de les persones que més han treballat per la recuperació de la memòria de les víctimes del franquisme, tant des de la societat civil com també des dels seus treballs acadèmics, que han servit als familiars de les víctimes per localitzar els cossos. Ors explica que, quan va acabar la guerra, cada demarcació judicial comptava amb un tribunal militar. Això va fer que en ciutats com ara Elx, Alcoi, Novelda o Oriola foren testimonis d’afusellaments. El 1942, però, tot es va centralitzar en Alacant ciutat, on es comptabilitzen moltes més persones soterrades en fosses comunes que no en les ciutats i pobles del voltant.
Això desperta l’interès de molts ajuntaments en les exhumacions que es fan a fora dels seus territoris. Fernando Martínez Aso, vocal de l’esmentada Associació de Familiars dels Represaliats pel Franquisme del Cementeri d’Alacant, els té comptabilitzats: Almoradí, Dolores (Baix Segura) Alcoi, Castalla, Banyeres (Alcoià), Elx (Baix Vinalopó), Novelda, Petrer, Asp (Vinalopó Mitjà), Muro (Comtat), Relleu (Marina Baixa), Xàbia (Marina Alta)... Martínez Aso assegura que, «simplement per dignitat», els ajuntaments han de col·laborar. L’experiència d’aquest familiar és similar a la dels seus companys. El seu avi matern, natural de Novelda i veí del Pinós (dos municipis del Vinalopó Mitjà), era un humil espardenyer de 42 anys quan va ser afusellat el 21 de novembre de 1939. El seu nom era Agustí Ribera Segura, i va arribar a liderar el PC local. «Ell ajudava tothom, mai no va fer mal a ningú». L’àvia de Fernando li va explicar la història. El seu avi es va negar a anar-se’n del poble. «Per què ho havia de fer?». Però una nit, «quatre senyors vestits de negre el van anar a buscar». No va tornar mai més. Abans de ser afusellat, el van tancar a la plaça de bous de Monòver, habilitada com a presó, on la seua dona i la seua filla el van poder visitar en alguna ocasió després de fer-se un salconduit. Finalment, el seu avi va ser assassinat a la base militar del barri alacantí de Rabassa.
Les restes de l’avi de María José Pérez Galant, presidenta de l’Associació, també es troben al cementeri d’Alacant. Ella és neta de Ginés Pérez Egidio, natural de Rafal i veí de Dolores (dos pobles del Baix Segura), qui va tornar del front i tot seguit va ser detingut. Havia estat alertat d’aquest desenllaç previsible, però es va negar a marxar i deixar soles la seua dona i els seus fills. «Al cap i a la fi, ell només havia lluitat per defensar la legalitat». Del PC i jornaler d’ofici, tenia 30 anys quan va ser afusellat el 21 de maig de 1940 a Alacant. Ara podran dipositar les seues restes al costat de la seua dona, amb qui sempre va voler estar. El seu desig pòstum es complirà amb més de vuitanta anys de retard.
Les inquietants conseqüències polítiques
Pérez Galant definia el tracte rebut per part de l’Ajuntament d’Alacant com a «correcte». Així descrivia la reunió que va mantenir amb el regidor de Cultura, el mencionat Antonio Manresa, de Ciutadans. Però la implicació de l’Ajuntament en les exhumacions no es va confirmar fins la setmana passada. Després d’uns dies d’espera, quan Pérez Galant va saber que l’Ajuntament sol·licitaria la subvenció i es decidia a col·laborar, se’n va alegrar.
El cert és que Ciutadans no és el partit que més ha atacat les polítiques de memòria històrica. Però tampoc no és, ni de bon tros, qui més les ha promogut. La formació taronja comparteix govern a Alacant amb el Partit Popular, que n’ostenta l’alcaldia. Després de prescindir de la regidoria de Memòria Històrica i Democràtica que entre el 2015 i el 2018 havia liderat Compromís –en l’època del tripartit local d’esquerres–, Manresa va assumir des de Cultura aquestes qüestions per ordre de l’alcalde.
PP i Ciutadans governen en minoria a Alacant, amb nou i cinc regidors respectivament. El suport extern dels dos regidors de Vox els són necessaris per aprovar amb majoria les iniciatives del ple. Des del partit ultradretà ja van instar a acabar amb el «chiringuito» de la memòria històrica. L’últim moviment de Ciutadans, per tant, atempta contra aquesta demanda. Alhora, també contrasta amb l’actitud del PP, que des de la Diputació encara no ha rebut l’associació de víctimes.
Siga com siga, fonts de l’oposició municipal interpreten que aquesta acció de Ciutadans no es contradiu amb la seua manera de fer política. De fet, el PP i el partit taronja ja van impulsar la iniciativa de recuperar els búnquers de la guerra civil amb intencions estrictament turístiques i culturals, sense mencionar en cap moment la necessitat de recuperar la memòria de les víctimes del franquisme. Mentrestant, els partits d’esquerra amb representació a l’Ajuntament denuncien la «degradació» en què es troben espais de memòria com ara el camp de concentració dels Ametllers o la placa –contínuament malmesa pel vandalisme– que recorda Miquel Grau, jove assassinat per un militant de l’extrema dreta durant la Transició. D’aquesta manera, «la implicació parcial» de Ciutadans i PP en termes de memòria històrica obeiria a raons pragmàtiques, no ideològiques.
Queda per saber, això sí, com reaccionarà Vox, que té la clau perquè els partits de govern puguen tirar endavant amb les seues iniciatives consistorials. I és que l’hostilitat de la ultradreta envers la memòria històrica no permet cap matís ni cap pragmatisme.