Larry Summers i Olivier Blanchard són considerats dos economistes als quals normalment cap programa econòmic de despesa pública els sembla excessiu i a qui qualsevol reducció dels tipus d’interès per part dels bancs centrals els sembla insuficient. Tots dos tenen fama de ser uns teòrics excel·lents. Fan de professors en universitats nord-americanes d’elit i tenen experiència en càrrecs clau en institucions econòmiques. El seu credo és el següent: en temps de crisi, tot ajuda excepte la gasiveria.
Summers va ser assessor econòmic i ministre de Finances amb diversos presidents dels EUA, mentre que Blanchard va ser durant molt de temps economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI). En els darrers anys, ni l’un ni l’altre no s’han cansat d’alertar de la deflació, és a dir, de la perillosa combinació d’una baixada de preus i un encongiment de l’economia, fet que va sobrevenir a molts països a començament dels anys trenta del segle passat.
Tanmateix, durant les últimes setmanes aquests dos economistes estrella han dut a terme un gir radical sorprenent. En vista dels programes públics multimilionaris i la contínua abundància de liquiditat amb què governs i bancs centrals aborden les conseqüències econòmiques de la pandèmia del coronavirus, Summers i Blanchard han identificat un nou perill: el retorn de la inflació.
“Feia una generació que la pressió de la inflació no era tan alta”, diu Summers. L’economista tem que la inflació tingui conseqüències desfavorables per a l’estabilitat del dòlar i dels mercats financers. El nou paquet d’ajuts del president nord-americà, Joe Biden, i de la ministra de Finances, Janet Yellen –de gairebé dos bilions de dòlars–, és excessiu, critica Blanchard. L’expert té por l’economia se sobreescalfi; els preus, que com a conseqüència d’això pujarien més de pressa, podrien provocar un “incendi de ràpida propagació”.
A Alemanya i Europa, mentrestant, se senten avisos semblants. El president del Bundesbank, Jens Weidmannn, compta que a final d’any la inflació haurà augmentat un 3%, un valor que feia més de dotze anys que no s’assolia. L’expert en economia Volker Wieland veu “a mitjà termini un risc alt que augmentin els preus entre un 3% i un 4%”.
En poques setmanes no sols ha canviat l’orientació del debat econòmic. Gairebé de la nit al dia sembla que s’hagi produït un gir històric en la política monetària. Perquè, si la inflació torna per quedar-se, possiblement s’acabarà el llarg període de tipus d’interès baixos o negatius en què sobretot els governs s’han instal·lat còmodament. Però què vol dir això? Aleshores també farà aigües el creixement actual, sustentat en el diner barat?
De fet, la inflació es considerava un fenomen superat de feia temps que s’associava amb una conjuntura econòmica sortida de mare i una política errònia dels bancs centrals. Als anys seixanta, per exemple, hi va haver uns índexs de creixement dels preus especialment alts. Molts països industrialitzats van patir el flagell de la pèrdua de valor del diner durant força temps; la inflació va pujar, en part, a un ritme anual de més d’un 10%.
Durant les dècades posteriors, el problema va semblar que quedava desactivat. Sobretot després de la crisi financera. A pesar dels baixos tipus d’interès i uns abundants programes de compra de deute, els bancs centrals pràcticament no van aconseguir complir l’objectiu d’inflació. La inflació es movia a l’entorn de zero. L’economia es va acomodar a un món sense interessos.
Ara això sembla que s’ha acabat. Les expectatives d’inflació dels inversors estan pujant. Això es pot deduir de l’evolució dels interessos dels bons públics. Durant les últimes setmanes els interessos dels bons del govern alemany per a alguns venciments han augmentat i han tornat a assolir valors positius. A què es deu, això? Els inversors temen que els seus diners, que han prestat als governs, tinguin menys valor quan els siguin retornats. I en contrapartida exigeixen uns interessos més alts.
A Alemanya és sobretot l’Estat que fa pujar els preus. Més que res, per l’impost sobre el valor afegit. En la segona meitat del 2020, el govern va abaixar la tarifa regular i rebaixada per estimular l’afany de compra dels ciutadans durant la crisi. Des de començament d’any, però, es tornen a aplicar les tarifes normals. Molts comerciants repercuteixen l’augment en els clients, i alguns aprofiten l’ocasió per tornar a apujar els preus.
A això cal afegir-hi també que amb el canvi d’any es va introduir un impost al diòxid de carboni dels combustibles per a vehicles. Arran d’aquesta mesura, els preus de la gasolina van augmentar un 7%. De tota manera, en els últims mesos el petroli ja s’havia encarit força. Durant el primer confinament, el preu del petroli havia disminuït notablement.
També s’ha notat l’augment d’altres matèries primeres. El preu del coure, per exemple, necessari per a molts productes tecnològics, s’ha doblat en els últims onze mesos. L’augment dels costos també fa pujar els preus de venda.
Les tendències inflacionàries ja preocupen fins i tot el ministre de Finances alemany, Olaf Scholz (SPD). Espantats per les reflexions de Summers i Blanchard, els funcionaris de Scholz van preguntar preventivament al Banc Central Europeu (BCE) si hi havia el perill, igual que als EUA, que els programes de despesa dels governs i de la Comissió Europea afavorissin la inflació. El mal pressentiment que tenen és que, si a l’inici de la pujada –en què la capacitat productiva escassejarà sí o sí– l’Estat fomenta més la demanda, els ajuts multimilionaris s’encallaran en un coll d’ampolla. En conseqüència, augmentarien els preus.
Els experts de la presidenta del BCE, Christine Lagarde, de moment han suavitzat els tocs d’alarma. L’impuls fiscal d’Europa, diuen, és molt menor que el dels EUA. Als EUA el programa d’ajuts és més abundant que les pèrdues de creixement previsibles a causa de la pandèmia. Allà l’anomenat diferencial de producció quedarà sobrecompensat.
A Europa, en canvi, les iniciatives dels governs i de Brussel·les només han fet minvar el diferencial –han explicat els experts del BCE–, però el valor no ha estat compensat amb els programes de despesa pública. I, en correspondència amb això, l’impuls de la inflació també serà menys intens. Els experts del BCE a Frankfurt ho agraeixen. Així augmenten les seves possibilitats d’assolir l’objectiu d’inflació d’una mica menys d’un 2% el 2021. Els últims anys no l’han aconseguit mai. Sempre s’han quedat per sota.
La tranquil·litat dels custodis monetaris de Frankfurt encara podria acabar malament. Des que després de la crisi financera i de l’euro els bancs centrals van inundar el món amb bilions, els economistes temen contínuament que tornin a pujar els preus. Els baixos tipus d’interès –sobretot els diners amb què en els darrers anys els bancs centrals han acumulat deute de governs i empreses– fins ara no han tingut conseqüències sobre els preus. I molts polítics i banquers centrals confien que aquesta vegada torni a ser així.
Però els temps han canviat. La situació de partida és diferent de la de recessions anteriors. Fins i tot els treballadors afectats directament per la crisi han patit menys reduccions d’ingressos gràcies a uns ajuts generosos; i el mercat laboral s’ha mantingut intacte.
Ara, en canvi, com que restaurants i botigues estan tancats i fa mesos que és gairebé impossible viatjar a l’estranger, la gent no ha gastat els diners com solia fer-ho. Els ciutadans s’han vist condemnats a l’estalvi per falta d’oportunitats. Així que s’eliminin les barreres dels confinaments, el poder adquisitiu acumulat es podria descarregar de cop. I els preus augmentarien.
Augmentarien sobretot perquè els desitjos de consumir inclourien una oferta parcialment limitada. Molts establiments de restauració, botigues de roba i agències de viatges no han superat la crisi, i hi ha aerolínies que han fet fallida. Quan molts diners van a la caça de pocs productes, els preus posen el turbo.
Des de l’esclat de la crisi del coronavirus, també han canviat altres forces influents importants. D’una banda, la globalització; o el que en quedi. La baixa inflació dels últims vint anys s’entén, segons els economistes, per l’augment del comerç mundial i de la competència que hi està vinculada, que manté els preus baixos.
Desenes de països en vies de desenvolupament es van unir a la divisió internacional del treball, la Xina més que cap altre. Fabricaven productes tèxtils, joguines i finalment també cotxes i avions a un preu molt més barat que els proveïdors tradicionals dels països industrialitzats. Aquesta abundància de productes barats va aplacar la inflació. Alhora els empresaris del món occidental van quedar exposats a una competència més dura. Els obrers siderúrgics de Gelsenkirchen competien amb els seus homòlegs de Canton. Les seves perspectives salarials, doncs, no es podien imposar amb tanta facilitat com en els decennis anteriors. Els sous, abans un element fiable per fer pujar la inflació, van incrementar-se més a poc a poc.
Aquest procés ara s’ha encallat, no tan sols pel coronavirus. La política comercial neoproteccionista de Donald Trump també va pertorbar les sensibles cadenes logístiques internacionals. Com a conseqüència d’això, molts empreses van plantejar-se fer tornar la producció de l’estranger als països d’origen. La nova seguretat té el seu preu. Els productes s’encareixen.
I això també es pot aplicar als salaris. L’escassetat de professionals s’incrementarà durant els pròxims anys, ja que cada cop es jubilaran més baby-boomers. Quan falten experts, augmenta la competència entre les empreses per aconseguir bons professionals qualificats. Per tant, a aquests els és més fàcil obtenir augments salarials.
I, en darrer terme, torna a créixer la quantitat de diner molt més de pressa. Molts economistes ja van pronosticar fa més de deu anys el retorn de la inflació, perquè els bancs centrals inundaven de liquiditat els mercats comprant deute.
En realitat, però, el BCE, la Fed i companyia només van fer la funció de prestador suplent. Perquè al mateix temps la concessió de crèdits bancaris, una part essencial de la creació de diner, es va reduir dràsticament. Per tant, la multiplicació del diner per part dels bancs centrals no va ser suficient per fer que els preus es disparessin.
Des de fa uns quants mesos els presagis van canviant. “El 2020 el creixement del volum del diner s’ha duplicat respecte als anys anteriors fins a més d’un 10%”, constata Wieland. El motiu d’això no és només l’augment del volum del diner dels bancs centrals; els bancs també han concedit més crèdits i, per tant, han fet circular liquiditat. “Si aquest creixement tan alt del volum del diner es manté a llarg termini, tard o d’hora comportarà un augment continuat dels preus”. Ras i curt: la inflació sembla inevitable.
“Si s’arribés a aquesta situació, el BCE hauria de frenar la seva política monetària expansiva”, diu Volker Wieland. En primer lloc, hauria d’aturar el programa de compra de deute; i a continuació hauria de reduir les seves existències de deute en el seu inflat balanç de comptes per tornar a recaptar els diners creats anteriorment. En cas que la pressió dels preus durés més temps, “també hauria d’apujar els tipus d’interès bàsic”.
Això tindria unes repercussions perceptibles en l’economia. Les empreses haurien de pagar més pels crèdits i es replantejarien moltes inversions. Els crèdits per als consumidors i els préstecs hipotecaris també s’encaririen. Tots dos elements junts podrien reprimir sensiblement la demanda i, per tant, el creixement econòmic.
També els Estats deixarien d’aconseguir diners tan fàcilment. Durant els últims anys, molts governs s’han abastit amb crèdits barats. Malgrat el boom, el deute públic d’alguns països membres de l’eurozona ha augmentat fins a un 100% del PIB o més.
Els governs s’han pogut permetre aquesta vida a base de crèdit perquè, al llarg dels anys, el cost del deute disminuïa malgrat l’augment dels crèdits. Si els ministres de Finances ja no poden refinançar el deute amb tanta facilitat, alguns governs entraran en una situació problemàtica.
I això podria acabar sent un factor explosiu per a la unió monetària. Les experiències de la crisi de l’euro ens ensenyen que la confiança en el conjunt del constructe es ressent encara que només un Estat –Grècia, en aquell cas– es trobi en una difícil situació econòmica.
El BCE es veurà, doncs, davant un dilema si la inflació supera l’objectiu reiteradament.
Aleshores, la institució s’haurà de decidir: com estableix la seva missió, es prendrà seriosament la lluita contra l’augment de preus i racionalitzarà la seva política monetària? O, pensant en els pressupostos estatals, esgotats pel coronavirus, actuarà amb més laxitud i s’arriscarà que els preus es descontrolin encara més?
En definitiva, aviat es podria fer palès fins a quin el BCE és una institució independent.
Traducció d'Arnau Figueras