De Sorolla tothom diu que és el pintor de la llum, i tenen raó. Ara bé, per a una persona com jo que ha crescut amb els capvespres de l’Albufera de València, és incomprensible entendre què se li passava pel cap al nostre peintre de la lumière quan visita l’Albufera —el lloc, per mi, amb la millor llum de tot el país— i pinta unes barques llòbregues en mig d’un cel embromat i tèrbol. Potser, però, el que més moleste és que més tard trobe la llum perfecta a una platja de la Malvarrosa, més lletja que la Quaresma, i la pinte com si fos Calella de Palafrugell.
Parlant de formats, per pur atzar, vaig donar amb un article de Josep Pla en què enraona amb Josep Maria Sert sobre tot aquest tema. Pla té, des del principi, una idea clara, però entre que necessita teca per a l’article i que la companyia li és grata, deixa que el pintor divague entre el seu immobilisme. Sert odiava —criticava— la pintura acadèmica de cavallet, de petita dimensió. Els seus raonaments tenien sentit, i és que, emmirallat a la Venècia del Veronès i de Tiepolo, la realitat del cavallet i del retrat engabiat per un marc el torturava fins a l’extrem. Sert apostava per la consideració de l’home al centre del debat, al centre de l’art, també, i això s’ha d’aplicar a l’existència d’una massa com a espectadora d’art. Pla l’interrompia, torracollons, demanant si parlem d’art socialista, però Sert simplement volia dir que l’art l’ha de poder gaudir la gent, i que l’art mai no ha tingut res a veure amb els interessos d’una classe, malgrat la trampa moderna del col·leccionisme. Si bé l’afirmació és imprecisa —l’art, des que existeixen pedres amb valor o paper moneda sempre ha anat de la mà d’una classe, de la classe alta, concretament— el discurs de la importància de la massa va ben lligat amb la voluntat de pintar en la via pública i en gran format que tant valorava l’artista català. La discussió, que Pla té lligada des de l’inici com si fos l’amarrament d’una goleta, acaba quan Sert porta el tema del públic a un camp massa progressista per a l’escriptor i afirma que els pintors de cavallet no fan més que pintar-se a si mateixos pecant d’individualisme burgès. Envers això, Pla només li ha de dir que què collons diu si Sert pinta a París en un taller que bé podrien ser-ne 20 de petits, que és la quinta essència de la pintura de cavallet i de l’individualisme burgès més tancat i sibarita.
Aquest articlet m’ha fet pensar en com s’apliquen els formats a la literatura. Al màster d’ensenyament —no el feu— encara teníem algun guru que pronosticava una embranzida de l’Ebook i que em recordava els pares que van a veure jugar el seu fill de setze anys a futbol i creuen que tenen un petit Messi, però que “falta que explote”. L’editora Blanca Pujals, a Ciutat Maragda, deia que part de l’èxit de la col·lecció Petits Plaers de Viena era que es podien llegir en un dia i que el lector cada cop més vol començar i acabar les coses d’una tirada. Aquesta manca de concentració progressiva amb què jo combregue i practique, m’ha portat a endinsar-me en tres dels llibres d’aquesta col·lecció que fa ganes de deixar-ho tot i viure en mig d’un prat, beure vi i menjar raïm i formatge.
Si bé els últims llibres que he llegit tenen tanta qualitat com pàgines (La casa de foc de Serés i Els angles morts de Bagunyà) en literatura agraïsc molt, més que no pas la brevetat, la precisió lèxica que se’n deriva perquè, com deia Txékhov, això d’escriure no deixa de ser dir molt amb poques paraules. La gran majoria de les novel·les grosses són farcides de palla innecessària com si la literatura fos el mercat i tot anés a pes, i fan digressions de pàgines i pàgines que podrien quedar resumides en poc més d’una frase ben construïda.
El quadre Sota el para-sol de Joaquim Sorolla és un dels que hi havia a l’exposició Captant impressions. En ell es pot veure l’idil·li d’un dia de platja a Zarautz, un espai immillorable per explorar el joc de llums i ombres que proposava el pintor valencià. Sorolla aposta sovint per la mimesi entre paisatge i personatges, així com altres pintors de l’època contraposaven situacions de penombra amb escenaris lluminosos. Aquesta imatge idealitzada m’ha conduït a pensar en el llibre L’amor d’Erika Ewald, dels Petits Plaers de Viena. En aquesta novel·leta, més enllà de la història per se, Zweig posa sobre el paper les contradiccions que pateixen les dones entre el que sentien i el que podien expressar, i critica, per veu d’altres, la reserva del llibertinatge exclusiu per als homes, que és aquella cosa tan ben explicada per l’Anna Punsoda resumida en què la luxúria és un luxe en el qual només han pogut caure els homes (Luxúria, Fragmenta Editorial).
El següent llibret que em va cridar l’atenció és el Retrat de Shunkin per aquesta barreja de conservadorisme i sadisme tan present a la cultura japonesa. És l’obra que llegia quan vaig anar a l’exposició, i tot parlant d’ella vàrem arribar als Músics gallecs, un quadre replet de tradició. El llibre de Junichirô Tanizaki ens transporta a l’Osaka del segle XIX en mig d’una història de música, amor, obsessió, i subordinació. La crítica l’ha caracteritzat com una de les novel·letes més exòtiques, però rere l’etiqueta d’exòtic sovint s’entafora tot allò que se’ns escapa del nostre dia a dia occidental, com aquells catalans que ens diuen als valencians i als illencs que si podem dir creïlla i moix, com si fórem lloros preciosos.
A l’últim —els Petits Plaers són, i ara disculpeu-me si em pose molt tècnic, una mena de Donetes que sempre en voldries més— vaig llegir Aquell estiu sufocant, el llibre que més m’ha agradat de la col·lecció. Com Zweig, Eduard von Keyserling també jutja la doble moral de les persones, en aquest cas tot representat per la figura paterna. Crec, n’estic gairebé convençut, que si m’ha agradat més que el Zweig és perquè mentre l’austríac parla de la societat en conjunt —i queda una mica aigualit— l’escriptor alemany ho filtra mitjançant la figura paterna, obtenint així una atenció que la generalització de Zweig no té. En el cas de Keyserling aquesta societat de dues cares passa per la bicefàlia del pare, un educador sever que no s’aplica aquesta duresa a les seues conductes, deixant-li una pubertat descrita com a coixa, com la cadira de Platja de València.
L’exposició de Sorolla em va meravellar, sobretot per la vinculació amb què presenten els quadres de petits formats com a pinzellades inicials. Molts d’ells, tot i mancar la precisió que t’aporta la dedicació, ens aporten la frescor i la vivacitat de les imatges retratades. Amb les lletres, però, en contra del que molts pensen, passa el contrari, i la literatura breu demana el doble de temps que la de gran format perquè la necessitat d’escurçar sempre demana molta més atenció i temps que la d’engreixar, a diferència del que passa amb la pintura i amb els porcs.