Lluent tragicomèdia carlina

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De quina matèria estan fetes les bones novel·les? Un bon començament seria tenir una bona història. I caient dempeus sobre el relat, un personatge rodó, interessant, amb gruix. Després, caldria envoltar aquest protagonista de secundaris a l’altura. Una bona novel·la hauria de saber també jugar amb els registres lingüístics i formals, no ser planera, adaptar-se al terreny, els esdeveniments i el discurs dels personatges. Si és possible, amb un punt de creativitat.

Amb tot allò, potser ja tindrem una bona novel·la si l’autor ha estat capaç d’ajustar el temps del relat, de trobar el com, el to, l’equilibri entre els fluids de la història. Tanmateix, es poden fer encara més passes vers l’excel·lència. Una molt bona novel·la hauria de ser capaç de generar un clima d’estranyament, de dur-nos a zones inhòspites, no previsibles. A descriure un ambient de tal manera que el lector, amb uns quants traços, sense descripcions abusives, siga capaç d’ensumar els efluvis que emanen del text, identificar les olors i els colors, habitar el relat.
Una novel·la excel·lent també ha de tractar amb cura la llengua i tenir voluntat d’estil, proveir la història d’una prosa fluida però nutritiva, amb petites o grans troballes per a paladars entrenats. Si algú pensa que aconseguir tot això és senzill, o bé no s’ha enfrontat mai a una pàgina en blanc o el seu nivell d’(auto)exigència presenta llacunes irresolubles.

Els estranys
Raül Garrigasait
Edicions de 1984
Barcelona, 2017
185 pàgines

En el seu enlluernador debut novel·lístic, el traductor, escriptor i editor Raül Garrigasait assoleix aquestes premisses amb un grau de compliment gairebé obscè tractant-se d’una primera novel·la. La història d’un jove prussià de sòlida formació cultural, Rudolf von Wielemann, que decideix contribuir a l’ordre europeu i fer carrera enrolant-se en la primera guerra Carlina, prenent partit per les tropes de Carles Maria Isidre, conté alguns dels ingredients dels bons relats.

Mitjançant un recurs ja estirat —però adient al cas— de la troballa casual per part d’un investigador d’uns papers, Garrigasait fa arrencar la història fent aterrar el jove prussià a Solsona, una ciutat en guerra que forma part d’un món estrany per a ell. Inhòspit i indesxifrable.

Un estranyament que proporciona la càrrega tragicòmica del llibre, que ens recorda —l’autor em sabrà perdonar la broma— les històries que exploren la visió dels humans que tenen els extraterrestres que arriben a la terra. Aquest joc d’estranyaments, que dóna peu a un humor que bascula amb perícia entre el grotesc i l’entranyable, és tan sols una de les arestes del relat. Som en un món ple de contradiccions i adhesions i odis absurds, irracionals. Un entorn en peu de guerra en el qual planen la tragèdia i la morbidesa. Una niciesa bèl·lica esquitxada de petites llums racionals, representades pel magnífic personatge de Foraster, el metge cirurgià que fa amistat amb Wielemann i construeix un pont sòlid i commovedor entre dos mons.

Garrigasait dibuixa aquest paisatge amb una erudició discreta, que no abusa de les dades historicistes que desfiguren i fan indigeribles tantes novel·les. Tot, sense renunciar a un cert discurs filosòfic sobre els fets històrics relatats i sobre l’angoixa existencial, la identitat i les expectatives col·lectives i individuals. Viatge articulat a través d’una sèrie de recursos narratius impecables (sensacional la descripció de la mort d’un bisbe que arrenca amb un “Me l’imagino” del narrador que serveix per esbudellar la ficcionalitat del mecanisme), d’una prosa punyent i atractiva i d’uns diàlegs pertinents. “‘Vai tombar-me cap a la colla i els vai veure ben encinglats, disparant amb aquella alegria que ens agafe quan fa sol i sortim de casa amb la panxa plena’”, relata un dels secundaris, en un fragment que podria resumir l’essència tragicòmica de l’esplèndida i imperdible Els estranys.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.