Setlotsenrac, la possibilitat somniada de pegar-li la volta a tot. Els de baix pujant a dalt de la piràmide social i els de la part alta sense més remei que mirar com l’escalen. Però miren de forma confiada, saben que tornaran a caure en tres dies. El poble, tot i això, se sap seu durant aquell període, se sap lliure i unit. Per a començar a entendre, també caldria pegar-li la volta a la primera paraula del text, carnestoltes, una festa que jeu morta al sòl, baix l’ombra de la potencialitat rebel i lluitadora que alguna vegada va tindre.
El carnestoltes té els seus antecedents a les saturnals, unes festivitats romanes que se celebraven a final d’any per a demanar al déu Saturn que protegira les llavors durant l’hivern perquè brotaren bé a la primavera. Va tindre el seu origen entre els nuclis camperols que treballaven la terra, però prompte es va estendre per l’imperi i es va convertir en una festa d’alliberament del treball. Passà de ser celebrada un dia a l’any a ser festejada durant tres jornades, consistia en la disbauxa, el beure i els grans banquets. A més, els esclaus podien criticar als seus amos i eren lliures del seu treball mentre durara la festa.
Francesc-Andreu Martínez Gallego, catedràtic de Periodisme i historiador social de la comunicació i la cultura a la Universitat de València, recorda que la festa va començar a celebrar-se a la península des del segle I de la nostra era, amb la romanització del territori. Després de la caiguda de l’Imperi, les saturnals van barrejar-se amb l’esperit germànic bàrbar i va agafar matisos locals de cada lloc. Tot apunta que amb el triomf del cristianisme aquesta festa va traslladar-se a febrer per no solapar-se amb el Nadal.
Així naix el carnestoltes. El seu significat tradicional ha sigut el d’una festa d’inversió dels valors morals i físics que cercava donar-li la volta a l’ordre i a l’organització del món social. Homes vestits de dones i dones vestits d’homes, camperols disfressats de cavallers nobles, monges i retors. Es portava a cau la sàtira social mitjançant la indumentària. De forma simbòlica i teatralitzada deixaven de ser les classes populars, deixaven de ser els trepitjats, deixaven de ser el no res. Eren tres dies amb el denominador comú dels grans banquets i de l’amor per tot el material i corpori. S’organitzaven, a més, jocs i competicions, teatres i balls i es gastaven bromes entre els ciutadans.
Tot aquest barrejat amb un caràcter escatològic i marcat per un llenguatge general bròfec, sense restriccions. Un llenguatge que abolia qualsevol tipus de distància social entre els individus durant la comunicació. Es podia dir impunement el que es pensava o se sentia, de la forma que es pensava i sentia.
“Bròfec és una paraula que només tenim a la nostra llengua, és el llenguatge aspre, són les males digestions i el seu resultat orgànic, això és el carnestoltes”, explica l’historiador.
Potencialitat de rebel·lia
El carnestoltes va assolir el seu punt àlgid a finals de l’Edat Mitjana i començaments del Renaixement, període en el qual es va convertir en la festa central de l’any. No era vista amb tranquil·litat des dels estaments dominants. Les classes populars vivien en un món on els xicotets nuclis de població camperols estaven pràcticament aïllats els uns dels altres amb impossibilitat d’organitzar-se políticament. Però, una volta a l’any, tenien davant seu tres dies en què podien compartir informació, parlar i riure. El riure podia ser perillós.
La celebració anirà polititzant-se. Les classes altes mai no van interpretar la festa com a seua, perquè era pròpia de l’estament baix. Tot i així, sempre van tractar de formar-ne part amb l’objectiu d’actuar des de dins i no experimentar agressions greus contra la seua posició privilegiada. Pensaven que si es mantenien al marge serien aïllats i seleccionats com a dianes contra les que els populatxo podria llançar els seus dards.
El teòric literari rus Mijaíl Bajtín va escriure que “el carnestoltes no era una forma artística d'espectacle teatral, sinó més aviat una forma concreta de la vida mateixa viscuda en la duració del carnestoltes. (...) Ací la forma efectiva de la vida és al mateix temps la seua forma ideal ressuscitada. (…) A diferència de les festes oficials, el carnestoltes era el triomf d'una espècie d'alliberament transitori, més enllà de l'òrbita de la concepció dominant, l'abolició provisional de les relacions jeràrquiques, privilegis, regles i tabús. S'oposava a tota perpetuació, a tot perfeccionament i reglamentació”.
En aquesta abolició momentània i sense educació de la piràmide social residia la rebel·lia del poble i una potencialitat de donar pas al progrés. Francesc Martínez no creu que fora revolucionari a nivells de desencadenar processos de subversió estructural, però sí que servia per a posar en solfa les institucions oficials, les relacions entre les classes socials i entre els gèneres masculí i femení.
La gradual politització de la festa i la seua crítica satiritzada contra el poder cristal·litzà en accions directes. No fa massa temps, els historiadors i medievalistes van adonar-se que una bona quantitat de revoltes camperoles arreu d’Europa van tindre el seu origen al carnestoltes.
La Germania de Mallorca va ser una revolta popular que l’associació gremial del territori va dur a terme pel context de malestar –ones de pesta, guerres, crisi de subsistència...– i l’augment de la càrrega impositiva. Davant el creixement de la tensió, Gurrea, governador de Mallorca, va empresonar set activistes agermanats. El dijous següent va esclatar la revolta, els revoltats van guanyar els carrers i aconseguiren la destitució de Miguel de Gurrea. Aquest dijous va caure 7 de febrer de l’any 1521, dijous de carnestoltes.
Un any abans, durant la ressaca de la festa –el dia 19 de febrer– es va produir una manifestació de poder militar per part de la Germania de València. 8.000 agermanats armats van marxar pels carrers de la ciutat en senyal de força. El catedràtic assegura que en aquestes revoltes va ser clau i va estar molt present el llenguatge carnestoltesc, el llenguatge del poble.
A Nàpols, durant el carnaval de 1647, les classes baixes del territori es van rebel·lar contra els seus enemics de classe. Van assassinar a part dels membres de la noblesa del territori, els van decapitar i van arrastrar els seus cossos per la ciutat. Finalment, van posar al damunt de les restes de cadascun una placa que deia “traïdor del poble”.
Martínez explica que aquest tipus d’alçaments eren freqüents sobre tot al segle XIX. Van haver-hi un bon número de revoltes contra l’impost de consum –una mena d’IVA que s’aplicava sobre els productes bàsics i que afectava sobre tot els camperols– i contra el que els estaments populars anomenaven “l’impost de sang”, les quintes. U de cada cinc joves que complien els 18 anys –triat a l’atzar– estava obligat a fer el servei militar i acabar possiblement a la guerra. Es podia evitar pagant 1.200 reals, una quantitat impossible per als humils, però raonable per als de dalt, que no dubtaven en buidar la butxaca. El carnestoltes era el moment per buidar la ràbia.
En vista d’aquesta potencialitat és lògic preguntar-se per què la noblesa o el clergat no van intentar carregar-se a don Carnal. La resposta explica la seua pervivència, es va seguir la lògica, també romana, del panem et circenses. No hi ha cap contingut bíblic en contra del carnestoltes, però, com tota tradició pagana, era una molèstia per a l’Església. El van tolerar perquè trobaven en la festa una vàlvula d’escapament, una forma de cremar les energies de canvi i els dimonis que el poble havia emmagatzemat durant un any de treball abusiu i d’injustícia social.
Les classes baixes eren submises a canvi de tres dies de relativa llibertat. Una vegada la tercera jornada acabava, era el moment del dimecres de cendra. La cendra que representa la grisor, la foscor, el penediment dels pecats, el començament de la quaresma i el rebuig de la carn. Aquella carn que el carnestoltes els havia donat.
Domesticació de la festa
La Reforma luterana del segle XVII va arribar i l’Església catòlica, com a braç dels estats absolutistes, va canviar el seu parer front el carnestoltes en un context de pèrdua gradual del poder. Van deixar la política de tolerància per passar a arraconar-lo i anar minvant la seua capacitat. No obstant això, no van forçar la seua desaparició ni van optar per la via prohibitiva, atès tenien por a les conseqüències socials que es pogueren haver desencadenat.
Enfrontar-se a aquesta celebració era complicat. No tenia una estructura jerarquitzada que es poguera controlar, sinó que té un component baix i popular lliure. La solució va ser jugar al mateix joc. Es va dur a terme la teatralització de la passió de Crist i la pedagogia de la Setmana Santa a través de processions que explicaven una història, amb grans figures sobre grans plataformes.
Encara que no el van abolir, sí que van castigar les manifestacions més escatològiques i obscenes de la festa. El catolicisme va tractar de fer pròpia aquesta celebració tradicional, eliminant el màxim possible d’elements pagans. Van santificar la festa. A més, utilitzà la impremta, la generalització del catecisme i les expressions artístiques per simplificar la religió i arribar a tothom. El resultat va ser satisfactori: el carnestoltes va ser engabiat. En paral·lel es consolidava a la psique col·lectiva la concepció de la cortesia o “les bones maneres”, una forma d’autodisciplina i autocensura.
Durant la Il·lustració es va continuar l’amansiment de la festivitat. Al segle XVIII es va continuar tractant de dirigir el carnestoltes des del poder, aquesta vegada de la mà dels il·lustrats. Els de dalt van privatitzar la festa. Els carnestoltes es van transformar en balls de màscares a grans salons amb preu d’entrada. Les disfresses només estaven permeses dins dels recintes, i no podien ser de caràcter ofensiu per a la religió o el poder. Tampoc es permetia el transvestisme ni vestits que pogueren evocar “misèria”, incloent en aquesta categoria la indumentària regional, popular o gitana.
Això va ser una afronta contra les classes més baixes, que no podien pagar l’accés, però es van quedar soles. Les classes mitjanes i la creixent burgesia van aprofitar l’oportunitat per fer gala d’opulència i tractar de barrejar-se amb l’aristocràcia. Es va reprimir tota festivitat carnavalesca que es duguera a terme fora dels salons. No hi havia espai per a la crítica o la subversió, només per al protocol i la “decència”. Li havien llevat els dents a un carnestoltes ja engabiat.
A les revolucions burgeses s’escolta el llenguatge bròfec i escatològic propi de Don Carnal. La premsa satírica fa, tal com conta el catedràtic Francesc Martínez, contínues referències a la festa, va ser un element necessari per a la ignició del canvi de sistema. Per aquesta raó, una volta al poder, la burgesia respectarà la festa, encara que mai no tornarà al punt que va arribar a la Baixa Edat Mitjana.
Els elements de la cultura popular estaven ben vistos, havien tornat les disfresses als carrers dels pobles, però el carnestoltes ja havia sigut àmpliament domesticat. Els espectacles estaven enfocats a obres de teatre, balls de màscares i cercaviles de gent disfressada. Tornaren a preparar-se banquets, les classes populars van recuperar tot allò que el cos estima. I així va perdurar fins al segle XX. “Al segle XX la festa encara funcionava, no de forma tan extravertida com a l’Edat Mitjana, però encara hi havia elements polítics vinculats a aquella forma de festa popular”, afirma l’historiador.
Mort de Don Carnal
Més tard, quan Franco va prendre el poder, va anar directe a per Don Carnal. A l’any 1937 es va prohibir la festa al territori revoltat amb l’excusa de la guerra, però una volta va acabar la contesa es va enviar l’ordre a tots els governadors civils que la celebració havia de continuar vetada.
No es podia controlar i sacralitzar com van fer amb les Falles. A diferència d’aquestes, el carnestoltes no tenia una estructura, una jerarquia a la qual criminalitzar. Un element tan arrelat a la cultura popular, que prové de baix, de arrels que formen els habitants d’un poble, només podia ser combatut arrancant els brots verds.
Va ser molt difícil per a la societat espanyola donar-li l’esquena a la festivitat, per la qual cosaes va recordar la seua prohibició durant diversos anys consecutius a través d’edictes municipals. Després d’anys de prohibició, el franquisme va aconseguir acabar amb el que segles enrere aquesta celebració havia representat.
Cap al final del règim dictatorial, es va començar a obrir la mà. Tot i així, les prohibicions anteriors i les que encara resistien (per exemple, els ciutadans es podien disfressar però no podien ocultar, pintar o desfigurar el seu rostre) van desembocar en la pèrdua dels matisos locals que la festa tenia en cada poble.
“En algun poble escoltes allò de: ací va perviure el carnestoltes. Però no, això significa que hi va haver elements que van ser reconduïts per adaptar-se als dirigents, arraconant la celebració al teatre local o controlant les lletres de les cançons. Era una cosa totalment descafeïnada”, subratlla Martínez.
A la festa, ja morta, encara li quedava per conèixer el seu enterrador. Una volta la democràcia tornà a Espanya, les jornades de febrer que alguna vegada van desafiar l’organització establerta van ser absorbides pel sistema que ja venia imperant en la resta del món. Una societat de consum i masses que difumina i desfigura tota identitat de forma indolora. No calen edictes municipals que tallen les ales del poble, és suficient amb transformar el carnestoltes en un botelló, en brillants desfilades de disfresses acolorides, en un espectacle de marques i patrocinadors.
“Els elements que formen part de la societat de consum s’interioritzen i substitueixen els elements tradicionals de la cultura popular. Els nous, passen a formar part de la cultura del poble, però aquesta vegada aquesta és molt més massiva, horitzontal, compartida per tots els grups socials”, apunta l’expert.
Els de baix han perdut una important palanca d’acció, han vist com s’esfumava part de la seua identitat, ara col·lectiva i esborronada. Els de dalt s’han fet finalment amb la festa, han aconseguit de totes totes desmarcar-se com a diana. Mentrestant, Don Carnal jeu inert en la seua gàbia, amb les dents arrancades i un tir entre les celles, tot i la recuperació que alguns col·lectius i barris conscients han fet de la festa.