Des de l’inici de la crisi econòmica, el 2008, s’han esdevingut protestes populars en un nombre creixent de països occidentals, sovint amb durs enfrontaments entre policia i manifestants, que han transcendit el fet concret que actuà de detonant per convertir-se en mostres d’un profund descontentament entre un nombre creixent de ciutadans, sobretot joves, que se senten força molestos amb el sistema, fins i tot exclosos d’ell, sense esperances de tenir feina amb sou digne, sense possibilitats no ja d’adquirir un habitatge sinó tan sol de llogar-ne algun si no és compartit en grup, impotents davant dels sistemes polítics que no canvien com creuen que ho haurien de fer...
Els que segueixen són alguns dels exemples més importants que s’han produït els últims tretze anys.
Islàndia 2008 i 2009
Amb l’esclat de la crisi econòmica bona part dels 320.000 habitants d’Islàndia es mobilitzaren de forma pacífica: es manifestaren, es concentraren davant del Parlament, pintaren urinaris públics amb les cares de banquers i polítics... Com a conseqüència de la pressió popular dimití el Govern, es convocaren noves eleccions per a la primavera de 2009 i el primer ministre fou encausat judicialment, així com diversos banquers. L’èxit islandès animà moviments crítics d’arreu d’Occident, que, val a dir-ho, no tingueren la mateixa sort.
Grècia, 2008 i 2009
Durant l’any 2008, sovintejaren a Atenes manifestacions de joves anarquistes per protestar contra la corrupció política. La crisi econòmica que començà aquell any colpejà amb molta intensitat la debilitada estructura econòmica del país. Milers de grecs quedaren sense feina i molts a la pobresa. Les manifestacions s’anaren fent cada cop més transversals durant l’any, organitzades sobretot a través d’internet. El 6 de desembre, un adolescent anarquista de 15 anys, Alexandros Grigorópulos, moria a Atenes víctima d’un tret de la policia. La indignació popular fou el detonant perquè les mobilitzacions es generalitzessin, en un context de creixent descontentament social i de manca de perspectives professionals per a molta gent. Els enfrontaments amb la policia, tant a Atenes com a d’altres ciutats, produïren nombrosos ferits, detinguts i incendis de mobiliari urbà i d’alguns establiments comercials.
Durant el 2009, s’anaren reproduint incidents per l’estil de forma intermitent. Al desembre, revifaren les manifestacions de milers de ciutadans —joves en la seva majoria— a les principals urbs del país. Les violentes topades amb la policia suposaren prop d’un miler de detinguts, centenars de ferits, destrossa de mobiliari urbà i incendis en els centres de les ciutats.
El 15-M, 2011
El 15 de maig —enguany es compliran deu anys—, una manifestació a Madrid convocada a través de les xarxes socials- criticava el sistema bipartidista i exigia major participació popular en la política. En finalitzar, més de 40 persones de les 10.000 que hi havien participat decidiren acampar a la Puerta del Sol aquella nit, amb tendes de campanya plantades entre un bosc de pancartes reivindicatives: “Li diuen democràcia però no ho és”, “No som titelles en mans de polítics i banquers”, “Democràcia real JA!” i d’altres del mateix estil. El que semblava simplement una original protesta es convertí en un seriós mal de cap per a l’elit dirigent quan l’exemple es va generalitzar, de forma pacífica, per cinquanta capitals territorials de l’Estat. Era el moviment “dels indignats” o del 15-M, tal com es va conèixer. Les acampades duraren quasi un mes.
Països Catalans, 2012 i 2019
El febrer de 2012, es van viure a València un seguit de manifestacions d’estudiants contra les retallades anunciades per la Generalitat, del PP. Fou el que a les xarxes es batejà com “la primavera valenciana”, en referència a la primavera àrab de 2010 i 2011. La primera manifestació es va convocar el 13 de febrer i l’última el 25. Dotze dies durant els quals les protestes es van estendre arreu del país, fent-se cada cop més nombroses. A cada ocasió la policia carregava de forma desproporcionada. El cap policial, Antonio Moreno, expressà amb rotunda sinceritat com veia els manifestants, quan li demanaren de quants d’efectius disposava: “no és prudent, des del punt de vista de la tàctica policial, que jo li diga a l’enemic quines són les meves forces”. Els manifestants, enemics.
Per una altra banda, el matí del 14 d’octubre de 2019 es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem espanyol que condemnava a presó els líders independentistes catalans encausats per mor del referèndum d’autodeterminació de dos anys abans. Al cap d’escassos minuts ja hi havia als carrers de Barcelona multitudinàries concentracions de rebuig convocades a través de les xarxes socials, que aviat es van estendre per tot Catalunya i, a la tarda, per la resta dels Països Catalans. Es van tallar diverses infraestructures —l’aeroport de Barcelona, carreteres, línies de tren...— i cada nit durant una setmana es reproduïren durs enfrontaments entre policia i manifestants a Barcelona, amb centenars de ferits i detinguts, incendis de mobiliari urbà... Les imatges dels l’enfrontament feren la volta al món. Els grups Tsunami Democràtic i Comitès de Defensa de la República que impulsaven les protestes a través de les xarxes socials adquiriren gran fama durant aquells dies.
Gran Bretanya, 2011
El 6 d’agost de 2011, la Policia Metropolitana de Londres matà un jove negre, Mark Duggan, al barri de Totthenham. Aquell nit, hi hagué protestes a la barriada, amb serioses topades entre policies i manifestants. A l’endemà, els disturbis es van estendre per moltes altres ciutats britàniques —Birmingham, Nottingham, Bristol, Wolverhampton, West Bromwich, Lincoln, Salford...— amb centenars de ferits i detinguts, saquejos de comerços, incendis d’edificis... Ràpidament els aldarulls transcendiren el fet que els detonà, per convertir-se, segons la premsa, en una mostra del profund disgust en què viuen moltes persones de les comunitats minoritàries del Regne Unit, sotmeses a una situació econòmica paupèrrima que, en aquell moment, s’havia vist encara més agreujada per la crisis iniciada el 2008.
França: 2018 fins a l’actualitat
A l’octubre de 2018, començaren a París les manifestacions convocades a través de les xarxes socials per protestar contra l’increment dels preus dels combustibles, contra la injustícia fiscal i la creixent pèrdua de poder adquisitiu de molts de treballadors. L’èxit de participació popular sorprengué l’elit política del país. Havia nascut el moviment Armilles Grogues, que aviat bloqueja carreteres arreu del país. L’èxit multiplicà les iniciatives i a finals d’any gairebé totes les principals ciutats franceses eren escenari —sobretot els dissabtes— d’alguna iniciativa de protesta protagonitzada per aquest moviment, quasi sempre amb enfrontaments amb la policia que han suposat milers de detinguts i ferits. Amb intermitències per causa de la pandèmia, els Armilles Grogues han seguit actuant fins ara mateix, quan s’han significat —el passat desembre— en les massives protestes —a París, Lille, Bordeus, Montpeller i d’altres ciutats— contra una nova llei d’ordre públic que prohibirà la difusió d’imatges de les forces d’ordre.
Estats Units, 2020
El 26 de maig de 2020, l’assassinat de George Floyd, un home negre asfixiat per la policia durant una detenció arbitrària a Minneapolis (Minnesota, Estats Units), provocà una resposta de protesta popular massiva i immediata en els carrers de la ciutat i, acte seguit, es varen estendre per centenars d’altres localitats del país. Les informacions de premsa asseguraren durant l’estiu que, d’ençà de l’assassinat, s’havien manifestat arreu dels diferents estats entre 20 i 26 milions de ciutadans —les mobilitzacions més importants de la història dels Estats Units— contra la brutalitat policial i també per expressar el descontentament contra l’administració de Donald Trump, la desesperació per la crisi econòmica i, en especial, per criticar el racisme policial i oficial que pateix la societat nord-americana. Els durs enfrontaments entre manifestants i policies, assalts a botigues, incendis... feren que més de 200 ciutats imposessin el toc de queda i a 30 estats es mobilitzés la Guàrdia Nacional respectiva. Entre maig i juny, es detingueren unes 15.000 persones en les aproximadament 7.500 mobilitzacions realitzades.
Itàlia, 2020
A l’estiu de 2020, començaren per tota Itàlia protestes per les restriccions derivades de la pandèmia. La intensitat i assistència fou major a les zones més deprimides econòmicament. Les del sud, sobretot, on a la tardor es produïren els primers assalts a supermercats per endur-se menjar. A Facebook triomfà Noi, un perfil que animava a “recuperar el que ens lleven” i que amb milers de seguidors esperonejà els assalts a tota la regió de Sicília. Es calcula que al migjorn italià l’economia submergida dona feina almenys a 4 milions de persones. Una gernació a la qual la pandèmia no tan sols deixà sense ingressos sinó també sense ajudes públiques perquè la seva feina oficialment no havia existit. Les manifestacions i els assalts es reproduïren per la zona meridional del país fins al punt que el president de la República, Giorgio Mattarella, s’adreçà a la Unió Europea demanant ajuda o, si no, advertí, “el sud pot explotar”.
Països Baixos, gener 2021
Des del 25 de gener i durant una setmana, els Països Baixos visqueren cada nit grans batalles campals entre la policia i manifestants. El detonant fou el toc de queda que milers de joves decidiren no complir. El motí popular, convocat a través de les xarxes socials, s’estengué per totes les ciutats més importants del país des del primer moment. Amb el resultat de violents enfrontaments amb la policia, vidres trencats, incendis de cotxes, de contenidors i de cotxes i tramvies... Les imatges es repetiren cada nit deixant el país bocabadat. La premsa alertà que les restriccions i el toc de queda només eren el detonant i que les manifestacions responien a motius més profunds que afecten un jovent que no se sent emparat pel sistema.