Totes les ciutats de més de cinquanta-mil habitants a l’Estat espanyol han tingut la seva manifestació per la llibertat de Pablo Hasél. I en pràcticament totes s’han produït actes violents més o menys greus. Acabi com acabi, l’expressió de còlera provocada per l’entrada en presó del raper –que no deixa de ser un músic de tercera fila– s’inscriu en una onada de protestes juvenils que no s’ha de passar per alt. Un fantasma recorre Europa: el de la protesta juvenil. I contra ell s’han aliat totes les forces de la tradició, els boomers i els millenials. Tenen tants motius per estar emprenyats que de vegades costa recordar-los tots.
Aquest gener s’han produït forts enfrontaments entre joves i policia a Holanda (amb el ministre d’hisenda tractant d’escòria (sic) el jovent). Però l’any passat va ser extremadament violent arreu d’Europa. En 2020 a l’abril hi hagueren conflictes a Bèlgica i a finals d’agost grups de joves intentaren ocupar el Reichstag a Berlín. A l’octubre les protestes foren generals a Itàlia i al novembre també a França, on s’han pres mesures restrictives de les llibertats públiques mai vistes. Entre la joventut d’arreu creix un sentiment de frustració que pot ser entès com una expressió de la impotència. La llarga ombra de la crisi del 2008 i de la desindustrialització europea ha deixat moltes ferides obertes.
Als Països Catalans la situació té, però, una dimensió molt més profunda. Perquè no es tracta només d’una crisi generacional. Se’n sobreposen moltes més. Hi ha una crisi econòmica (Balears i València estan per sota de la mitjana del PIB espanyol i Catalunya perd posicions) i una crisi de representativitat política. Des del 2011 cap legislatura ha pogut durar quatre anys a Catalunya i totes han acabat entre retrets mutus i sensació d’impotència. El balanç de la darrera dècada es pot descriure en termes de frustració. Un Estatut retallat pels tribunals i que ningú no assumeix com a propi, dos referèndums (òbviament “il·legals”). Hem tingut l’1 d’octubre, una declaració d’independència meteòrica, personalitats carismàtiques amb llargs anys de presó i tres presidents perseguits per la justícia. Ara mateix el conflicte no és l’excepció, sinó la norma en una societat castigada per la crisi del 2008 i que la covid-19 està atacant de ple.
Afegiu-hi la desfeta institucional del règim monàrquic i la fallida de la justícia a tots nivells. Des de l’arribada del govern PSOE-Podemos al govern espanyol, l’oposició real no ha estat al Congrés, sinó emboscada al poder judicial. L’esfondrament del sistema educatiu, un panorama de desindustrialització paorós, i gairebé quatre milions d’aturats a l’Estat espanyol en dades de gener de 2021 fan que la situació a l’Estat espanyol tingui característiques específiques i que avui Espanya sigui el malalt de la Unió Europea. Hasél aquí és només la gota que fa vessar el vas. Hi ha molt de carburant per als conflictes socials i poques o cap perspectiva de sortida. Però a l’Estat espanyol la violència no és l’excepció sinó la norma.
Una llarga història de violència estructural
Quan es parla de violència al carrer i de Barcelona, la referència és obligada i ve de lluny. Friedrich Engels ho va deixar escrit a Els bakuninistes en acció, memòries sobre l’aixecament a Espanya l’estiu de 1873: “Barcelona, el centre fabril més important d’Espanya, té en el seu haver històric més combats de barricades que cap altra ciutat del món”. Enric Ucelay-Da Cal i Susana Tavera han parlat de “la lògica insurreccional en la política espanyola” per referir-se al període 1924-1934, però l’expressió podria generalitzar-se al període que va de la I República fins l’actualitat. Fins i tot es pot trobar a les llibreries un volum gruixut de títol tan explícit com “El vici espanyol del magnicidi”. La violència política és històricament estructural a l’Estat espanyol amb cinc presidents de govern assassinats (Joan Prim 1870, Antonio Cánovas del Castillo 1897, José Canalejas 1912, Eduardo Dato 1921 i Luis Carrero Blanco 1973). Cal afegir-hi també els intents d’assassinat a Antoni Maura (1904 i 1910) i els quatre a José María Aznar (el primer l’any 1995 i tres més en 2001, un fins i tot amb un míssil SAM de fabricació russa).
Mirant enrere, de dates mítiques en trobareu tantes com calguin. Hi ha el 1640, i el 1714. Però també el rebombori de 1789, la bullanga de 1835, la jamància del 1843, la vaga general en 1855, la república del 1873, el 1919 de la canadenca, l’estiu del 1936 o la vaga dels tramvies del 1951 i del 1957. Però també vagues com Elsa, Siemes la Seda o Laforja que van donar identitat al Baix Llobregat en els anys 1973-1976. La democràcia tampoc s’ha estalviat el conflicte: a l’Estat espanyol hi ha hagut vagues generals els anys 1981, 1985, 1988, 1992, 1992, 1994. 2002, 2003, 2010, 2011 i 2012. I a Catalunya cal afegir-hi la del 3-O de 2017 que desencadenà l’operació Anubis tutelada pel jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer i per la qual encara hi ha més dos milers de persones encausades.
En condicions normals la violència és una aberració i una expressió de la insuficiència de la política. Però en la història de l’Estat espanyol ha estat un recurs habitual que ha usat tothom. Una constant en la història espanyola és la impossibilitat del consens real, que implicaria la possibilitat de compartir poder. És un fet que republicans, carlistes, catalanistes o sindicalistes mai no han trobat encaix institucional a l’Estat i s’han vist abocats a la violència inevitablement. Però fins i tot dins el sistema, resoldre els problemes dels partits a trets o amb “morts oportunament accidentals” tampoc no resulta tan estrany. En són bons exemples l’assassinat d’Isabel Carrasco, presidenta de la diputació de Lleó l’any 2014, o la mortaldat per causes diverses que ha produït el cas Gurtel, amb catorze difunts per ara.
Si la violència és un tret singularment hispànic, la incapacitat dels partits per entendre la complexitat de l’Estat n’és l’altre i ajuda molt a fer créixer els conflictes fins tornar-los de gestió impossible. L’historiador Albert Balcells, a Violència social i poder polític (2001), ha pogut parlar de “la història d’un fracàs” per referir-se a la incapacitat del Partit Socialista de les primeres dècades del segle passat per entendre la pluralitat cultural. En paraules del professor Balcells: “Les dificultats del socialisme a Catalunya no tenen una explicació econòmica (...) Cal cercar en l’àmbit polític l’explicació de les dificultats a Catalunya d’un socialisme que per la seva identificació amb una estructura estatal centralista i unitària que pretenia tenir una base nacional única, havia de topar per força amb la resistència fins i tot de la classe obrera catalana”. En més d’un segle pràcticament res no ha canviat i, com donant voltes a una sínia, l’Estat segueix presoner dels mateixos problemes de fons (la qüestió catalana i la qüestió social) d’ençà de la I República en 1873-1874.
Impotència i violència, dues constants
Si la raó de la força tendeix a silenciar la força de la raó, l’altra cara de la violència és la melancolia i la impotència política. L’espiral d’acció/repressió esdevé imparable i, de fet ha condemnat la política a l’Estat espanyol a un etern retorn o a una mala repetició. Als darrers quaranta anys Cánovas (1828-1897) i Práxedes Mateo Sagasta (1825-1903) s’han reencarnat. De la plurinacionalitat ningú no en parla i fora del sistema es nega l’oxigen als dissidents, si no se’ls empresona. El PSOE i el PP han exercit com a partits tornants i com a la restauració alfonsina, la monarquia ha garantit la pervivència del militarisme i l’esquerra continua essent intel·lectualment lil·liputenca. El pensament progressista a l’estat espanyol simplement no ha existit. Les universitats han viscut copiant les fórmules d’èxit nord enllà en un cosmopolitisme mancat de tot interès perquè l’original sempre resulta més interessant que la còpia.
És una costant històrica de la Restauració alfonsina fins ara, que històricament la repressió creix més com més intenten el pacte les nacionalitats o els moviments populars. Va succeir en la dècada de 1880, quan l’any 1883 al Congrés de València la Federación de Trabajadores de la Región Española va pronunciar-se contra l’ús de violència. Va tornar a passar quan Salvador Seguí (1887-1923) i Àngel Pestaña (1886-1937) es van enfrontar al terrorisme (i Seguí fou assassinat l’any 1923, mentre Pestaña salva la vida per poc a Manresa l’any 1922). Ha tornat a passar amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
El teòrics de la violència expliquen que hi ha dues teories sobre la qüestió. La que considera els fets violents com una expressió individual de cansament i d’impotència, molt lligada a la joventut i a la percepció d’injustícies socials molt primàries, i la que vincula la violència a situacions estructurals. En aquesta primera forma (típica dels moviments revolucionaris) el fet violent té alguna cosa de cerimònia iniciàtica. Se somnia una mena de “gran dia”, de violència catastròfica que acabi amb tot el mal i iniciï un nou temps. Inevitablement el final d’aquesta forma ingènua i sovint irracional de violència és la melancolia, l’esteticisme i la frustració. Sempre hi ha flors per als rebels que fracassen. No cal ser gaire perspicaç per entendre que la violència juvenil d’ara mateix arreu d’Europa no és utòpica sinó profundament desesperançada.
En una segona forma, la violència és una forma de dominació organitzada no només des de la força física, sinó des de les estructures econòmiques i polítiques. Darrerament molts analistes han observat que la violència està deixant a tot arreu d’exercir-se d’una manera repressiva i primària, amb policies pel carrer, i s’està refinant amb l’ús de tècniques psicològiques i de penetració social. La violència simbòlica, sovint molt sexualitzada, té més èxit com a eina de control que la contenció/repressió purament física. Com sempre, la tortura psicològica no fa sang i pot resultar, fins i tor, més elegant. Que sigui violència trencar l’aparador d’un comerç però no ho siguin les estadístiques de l’atur no deixa de produir una sorpresa considerable.
Violència i institució
Una de les estudioses més interessants de la violència, i específicament dels feminicidis, l’antropòloga mexicana Rita Segado, ha posat l’accent en una de les formes més subtils de la violència, la que ella anomena “La pedagogia de la crueltat, que és la que converteix la vida en cosa”. La violència institucional actua com a pedagogia. En paraules de Segado: la repetició de la violència produeix un efecte de normalització de un paisatge de la crueltat i, amb això, promou en la gent els baixos llindars d’empatia indispensables per a l’empresa predadora.” Que la bona gent pugui sentir ràbia per un contenidor cremat però no consideri important reflexionar sobre l’explotació laboral o l’atur sense expectatives és tot un èxit de la violència institucional.
Hem interioritzat que la violència que s’exerceix des del poder és legítima i ara costa entendre una violència que neix de la frustració i que no troba camins per alliberar-se. Per a viure en comú la condició necessària és el reconeixement. Però és precisament la dificultat de ser acceptat en la diferència i la frustració social i cultural –més que no pas l’economia– el que provoca violència als carrers. Els darrers anys, conforme la tecnologia s’ha anat apoderant de la vida humana i els salaris han disminuït, s’han anat creant a Occident tota una sèrie de condicions per a l’esclat de la frustració. El dubte és si el sistema pot aguantar gaire més la pressió.
Però quan l’atur juvenil arriba al 27,3% dels joves a Catalunya, del 37,8% al País Valencià i del 41,3% a les Illes, el consens social senzillament està trencat i la “resolució sense regles” dels conflictes fa que el desengany i la crisi provoquin tota mena de situacions violentes. En un llibre de referència inevitable, Violència, sis reflexions de biaix (trad. cat. Empúries, 2009), Slavoj Zizek va distingir entre violència subjectiva, la que nosaltres creiem conèixer, més o menys ideològica, i violència objectiva, que prové de les regles del sistema i que sovint s’exerceix o es manté gràcies als Bon Samaritans (les organitzacions internacionals, caritatives, etc.). Les formes subjectives de coerció poden ser percebudes com a extremadament violentes i fins i tot com a més feridores que la violència política. En aquest context, Hasél i els contenidors cremats són una anècdota.