Els reptes del valencianisme polític

Fa 310 anys les tropes el bàndol austriacista van caure a la Batalla d'Almansa. Una derrota que va suposar la pèrdua de la normativa pròpia del País Valencià. Ara, tres segles després, el territori valencià es troba en la cruïlla per consolidar el canvi sorgit de les urnes l'any 2015 i per trobar una solució al triple dèficit que pateix en finançament, inversions i infraestructures. Al llibre 'País Valencià. Avui i demà' (Balandra edicions), diversos analistes de diferents camps coordinats pel politòleg Jordi Muñoz reflexionen sobre el futur del País Valencià des de l'òptica del valencianisme polític. Una obra que planteja els reptes del nacionalisme valencià per convertir-se en hegemònic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La desfeta d'Almansa va marcar la sort del País Valencià. Tal dia com avui, fa 310 anys, les tropes borbòniques van imposar-se al bàndol austriacista. Una derrota històrica, que no només va significar el canvi de dinastia a l'Estat espanyol: va comportar l'assimilació del País Valencià a les lleis de Castellà mitjançant els Decrets de Nova Planta, és a dir, la pèrdua dels Furs propis.

Tres segles després d'aquella desfeta, el País Valencià es troba amb ràbia. Amb el PP desnonat -de moment- de gran part de les institucions valencianes, el triple dèficit en inversions, finançament i infraestructures deixa en determinats cercles –no només de l'esquerra nacionalista- un certa aroma protosobiranista. Un enuig alimentat pels últims Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) de Mariano Rajoy, que retallen en 290 milions l'exigua inversió de l'any passat. Però que ve forjant-se pel maltractament fiscal, pels continus entrebancs a la tasca del Govern del Botànic i per la imposició d'una mena de Decrets de Nova Planta 2.0 que posen fi al Dret Civil Valencià.

Aquest maltractament, fins i tot, ha tingut conseqüències a les dues formacions de dretes del parlament valencià. Isabel Bonig, la líder del PPCV, va ser cridada a Madrid després de donar suport a una declaració institucional contra els PGE de Rajoy i de pensar a presentar esmenes al mateix. Alexis Marí, fins aquest dilluns síndic de Ciutadans a les Corts Valencianes, ha estat destituït per la direcció estatal per la seua intenció de sumar-se a la reivindicació valenciana contra els PGE del PP d'aquest 25 d'abril. Si bé aquest fet no és l'únic que ha provocat aquesta decisió, ha estat el detonant per restar poder al sector més progressista de la formació taronja al País Valencià.

Amb un territori víctima d'aquest triple dèficit i amb l'herència dels anteriors governs populars a sobre, el professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona, Jordi Muñoz, ha coordinat l'obra País Valencià. Avui i demà (Balandra Edicions, 2017), una reflexió a moltes mans i sobre diferents àmbits, que planteja des d'una òptica valencianista com aconseguir l'hegemonia política al territori valencià i cap a quin model de País cal caminar. Hereva del llibre Ara País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve, publicat l'any 2009, es tracta d'un compendi que, amb les seues reflexions, aporta el material teòric per evitar que el País Valencià continue patint els efectes d'aquella desfeta que va posar fi a la seua autonomia del regne de Castella. En EL TEMPS ens centrem com diversos autors discuteixen sobre on vol anar el nacionalisme valencià. Un debat força agitat.

De l'enfonsament del règim a la cruïlla nacionalista

«El 2009, la nostra mirada sobre el País Valencià era una barreja de neguit i desolació. Parlàvem de destrucció del territori, de censura, d'indigència moral. D'una oposició fragmentada i desorientada que encara anava a les palpentes», relata Muñoz al començament del llibre. Es tracta, com apunta el politòleg, d'una etapa on «la festa dels anys de la bombolla» s'ha aturat. Però que «dos anys després encara viuríem unes eleccions, les del 2011, que van donar la majoria absoluta més difícil de pair al PP».

Malgrat el cel cobert de núvols, es va detectar «un raig d'esperança de tanta foscor», segons Muñoz. I es va complir la profecia. L'hegemonia del PP va enfonsar-se. I per efecte dòmino, va precipitar-se el canvi al País Valencià. Un tomb polític que, pocs mesos abans de creuar l'equador, compta amb diversos riscos. «L'esquerra valenciana, la social i la institucional, hauria de mantenir-se en un estat, pràcticament, de mobilització permanent. Qualsevol temptació, per part de les esquerres, de consumir-se en debats autistes, o de pensar-se que es tornaran a guanyar les eleccions sense esforç pot tornar a obrir les portes de la Generalitat Valenciana i els Ajuntaments a un dels partits més corruptes d'Europa», adverteix Muñoz.

La vicepresidenta Mónica Oltra, el president Ximo Puig i el síndic de Podem, Antonio Montiel en la firma del pacte del Botànic. Un acord que, segons Vicent Martínez, és només un punt de partida del nacionalisme al País Valencià. 

Una alerta que també manté Hèctor Sanjuan, periodista de política a l'edició valenciana d'El Mundo. «No serà el vot ideològic el que determine la caducitat del Govern del Botànic. PSPV i Compromís tenen al davant dos anys per construir una alternativa engrescadora que mire als problemes reals i done solucions a les noves prioritats de la gent», i remata: «Governar un país amb cinc milions d'habitants no és gens senzill i de res serveix estar mirant tot el dia al passat, fent revenja i culpant a la dreta de tots els mals del país, autoconvençuts de la superioritat moral».

Vicent Martínez, de Compromís i cap de gabinet de la conselleria d'Educació, recull aquest guant i apunta el debat pendent al valencianisme per conservar la Generalitat Valenciana més enllà del 2019. El director de gabinet de Vicent Marzà planteja el dilema des d'una posició de fer valdre l'ascens electoral de Compromís com a partit, en determinades zones del País Valencià, que millor representa els interessos dels valencians. Una dada que dóna legitimitat, segons Martínez, per intentar convertir la coalició en una força majoritària i hegemònica al País Valencià. No debades, que siga l'única formació d'estricta obediència valenciana és clau. Ara bé, en aquesta travessia el valencianisme ha de transformar-se, segons Martínez. Aquesta qüestió crea recels en determinats àmbits del nacionalisme valencià.

«Cert és que amb la legitimitat de les nostres reivindicacions no hi ha prou. Innombrables lluites i reivindicacions legítimes s'han quedat pel camí. Per evitar temptacions romàntiques encaminades al fracàs cal, en primer lloc, tindre una voluntat conscient de construir aquesta majoria, amb les possibles contradiccions que suposa aquest procés, al mateix temps que cal un full de ruta compartit, encara que siga implícitament, per diversos actors polítics en el sentit més ampli de la paraula, que permeta aquesta construcció», afirma el periodista, ara a la conselleria d'Educació, que llança: «El Botànic no pot ser més que una etapa en el camí de poder dibuixar de forma sobirana el model propi de país, definit en essència per ser autocentrat, de l'esquerra valencianista».

Després d'aquest toc d'atenció a determinats sectors del valencianisme polític, es pregunta: «La conjuntura política de la primera legislatura del Botànic ens obliga a haver de prendre una determinació: l'esquerra valencianista vol ser majoritària o no?». Un nou apunt contra qualsevol divisió al moviment valencianista.

Antoni Rubio, professor de llengua i literatura i periodista, intenta rebatre la filosofia del discurs de Martínez. Rubio comparteix la tesi que «tots som conscients que arribar a la massa, a l'èxit electoral i, finalment, al poder necessita unes renúncies inevitables o, almenys, d'una bona campanya cosmètica per amagar aquelles qüestions amb pitjor premsa». Ara bé, critica que a Compromís «estretir lligams amb la resta dels Països Catalans faça por» i que la «gran esperança blanca del valencianisme [en referència a Mónica Oltra] diga obertament que no és nacionalista».

Celebració de diversos dirigents de Compromís a la nit electoral de les eleccions valencianes del 2015.

«La presa del poder s'ha covat amb anys de mudança del nacionalisme d'arrel fusteriana a una posició de reivindicació tèbia i aigualida d'un 'finançament just'», es plany el periodista i professor, que conclou: «El cas és que, mentre passen setmanes i mesos, i els caps pensants de Compromís segueixen treballant per assolir nous votants, es corre el risc de perdre el votant de casa, el de sempre. El votant al qual tot això del comboi li queda massa curt».

Cosir el territori

Francesc Miralles, advocat i analista de mitjans com ara EL TEMPS, atorga un paper preponderant al País Valencià dintre de l'onada de canvi a l'Estat espanyol. «El somni del reformisme en clau espanyola haurà, com a mínim, d'esperar, i s'instaura ja la tesi d'un canvi que haurà de venir a diverses velocitats, amb els territoris històrics, nacions o nacionalitats com a protagonistes i teatres privilegiats».

Abans que el valencianisme puga ser hegemònic, Miralles afirma que a «curt i mitjà termini s'apunta una necessària coexistència entre institucions de distint color polític». Un procés que estarà marcat per una «dinàmica antagonista i de confrontació que s'haurà de combinar amb cert pragmatisme en favor d'una agenda territorial marcada per distintes urgències. En el cas valencià, sembla que primarà la tríada d'infrafinançament, dèficit d'infraestructures i deute històric. Però també la necessitat de certes transferències competencials entre l'Estat, la Generalitat i els Ajuntaments, amb el paper de les futures Mancomunitats i les actuals Diputacions encara amb un gran interrogant».

«El gran problema, segurament, és que el valencianisme no disposa d'un marc teòric i discurs propi desenvolupat per a aquesta nova etapa de complexitats afegides. El fusterianisme elaborat i destil·lat a partir del pensament del suecà en un context encara de llarga postguerra té un caràcter eminentment essencialista», critica Miralles, que assenyala el pecat comés pel Govern del Botànic, malgrat la revolució territorial de la consellera socialista María José Salvador: «Crida l'atenció que la reversió de la legislació urbanística i d'ordenació del territori i la desclassificació del sòl programat no urbanitzat no siga un dels objectius del Consell i del Pacte del Botànic».

Es tracta, en efecte, de trobar alternatives al model d'especulació anterior. No debades, i segons expressa l'economista Carles Badenes, «de proposar una alternativa productiva creïble a la rajola i el turisme depenen les possibilitats del canvi al País Valencià». Un tomb al model productiu, que necessita infraestructures bàsiques per dur-lo endavant. I en el qual una major vinculació entre Catalunya i el País Valencià -com suggereix professor associat de sociologia a la Universitat d'Alacant, Lluís Català, i el director de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Vilallonga, Pau Caparrós- és clau per aconseguir infraestructures com ara el Corredor Mediterrani.

Edifici en construcció Un dels principals reptes és construir un model econòmic alternatiu al turisme i la rajola. A la imatge, un edifici en construcció a la Pobla de Vallbona// Prats i Camps.

A la vertebració d'ambdós territoris, del País Valencià i de Catalunya, s'ha de potenciar la del mateix País Valencià, segons incideix Gerard Fullana, portaveu de Compromís a la Diputació d'Alacant. El dirigent valencianista llança una pregunta sobre el rumb de la coalició en clau de futur: «El valencianisme ha aconseguit quotes de transversalitat impensables, i ho ha fet amb la bandera de la radicalitat democràtica. Però, i ara què?». Una qüestió que Fullana vincula a com avançar en el discurs del valencianisme a les comarques del sud del País Valencià. Aquesta zona, segons ell, «com qui va renunciar a les Falles, el valencianisme va fer-ho amb el sud». «No ens podem amagar: el Govern del Botànic no ha mostrat símptomes de revertir la situació del sud del País Valencià», critica.

De la combinació d'un discurs transversal, però que no deixa enrere el militant de tota la vida, de la vertebració del País Valencià i la posada en marxa d'un model productiu allunyat dels fonaments econòmics de fang del PP depèn la sort del valencianisme. D'evitar un País Valencià maleint encara els mals de la Batalla d'Almansa. O com avisa Miralles: «La continuïtat i el futur del País Valencià i del valencianisme dependrà, i molt, no només de les jugades tàctiques que es puguen executar en clau electoral. Serà de si és capaç de transformar de forma decisiva alguns aspectes essencials i relativament 'barats' d'executar en l'entramat institucional, com ara la cultura, el turisme i l'articulació del territori».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.