Encara no ocupava oficialment el càrrec i ja va fer un truc de màgia polític. Mario Draghi, el nou cap del govern italià, va alliberar Roma. Diversos polítics que dues setmanes enrere encara s’insultaven de mala manera ara comparteixen taula en la coalició d’unitat nacional de Draghi, des de les files de l’esquerra fins a la dretana Lliga Nord.
De cop i volta, tothom es vol arrogar la descoberta de Draghi. És un dels nostres, diuen a Roma, un defensor del medi ambient com nosaltres. “Feia un any que desitjàvem aquesta solució”, ressona per tot l’espectre polític. Dimecres i dijous totes dues cambres del parlament van votar amb una àmplia majoria a favor del govern de Draghi. És una cosa sorprenent i insòlita alhora. Itàlia sembla un pacient enfebrat que de sobte té alts i baixos emocionals.
“Per a la gent de fora d’Itàlia deu costar d’entendre que sigui possible una cosa com aquesta: els mateixos grups polítics que fa una setmana encara es barallaven ara estan d’acord en tot. Increïble!”, diu Stefano Zamagni. “És una demostració del fracàs dels partits”.
Zamagni és professor d’Economia a Bolonya i president de l’Acadèmia Pontifícia de Ciències Socials. A més, el febrer del 2020, just abans de l’esclat de la pandèmia, va ser el primer que va tenir la idea de fer tornar Draghi de la jubilació per fer-lo assessor del Vaticà. “Ens coneixem des de fa 35 anys, només té quatre anys menys que jo”, diu Zamagni.
A Draghi l’espera un munt de feina, i Zamagni està segur que és la persona adient per al càrrec. No és una exageració quan a Roma diuen que en les properes setmanes es decidirà el futur del país. A final de març s’acabarà la prohibició dels acomiadaments, vigent des de fa gairebé un any, i els sindicats temen una “bomba social” en cas que les empreses amb problemes de tot el país facin fora treballadors. A final d’abril, a més, ha d’estar llest un pla vinculant sobre com Roma vol gestionar amb eficiència els ajuts europeus pel coronavirus, qüestió per la qual es va desintegrar l’anterior govern. I abans de l’estiu tots els italians han de rebre una oferta per vacunar-se: una prova d’estrès per a l’esgotat sistema de salut italià.
“Aquesta feinada fa tremolar. Jo de bon matí aniria a missa i resaria”, diu l’ex-primer ministre Silvio Berlusconi. “El meu amic Mario necessita tota l’ajuda possible, del cel i tot”.
Tres causes més profundes expliquen l’actual crisi política. En primer lloc, el país encara no ha superat el doble xoc populista: el Moviment Cinc Estrelles (M5E) i la Lliga Nord són majoria al parlament i els costa desempallegar-se de la seva identitat antisistema. En segon lloc, Itàlia no està contenta amb Europa i amb el seu lloc a la UE. I, en tercer lloc, el país pateix un estancament permanent i busca un nou model econòmic.
Potser per això és tan gran l’alegria que ha desfermat el nou primer ministre: la tasca que assumeix és tan desagraïda que ja se’l considera un heroi només per haver acceptar afrontar-la.
Ja ara Draghi és venerat com un salvador. El fet que aquest home hagi de tractar amb polítics normals, va escriure a Instagram l’exmànager de Fórmula 1 Flavio Briatore, és “com si Miquel Àngel debatés sobre els seus quadres amb gent que pinta passos de vianants al carrer”.
Un geni solitari: aquesta és la imatge que té Draghi des de fa temps. Draghi, de 73 anys, sovint ha dut a terme les negociacions per formar coalició ell sol. De rodes de premsa a la nit, com era el cas del seu predecessor, no en fa, i per a ell actuar per aconseguir “m’agrada” a Facebook seria una atrocitat.
Quan construïa el seu govern, va utilitzar una residència dels Carabinieri com a quarter secret. D’allà dins no se’n va filtrar ni una paraula. Un sec “Ja ho veurem” era l’única resposta que tenien els caps dels partits quan ells o les seves persones de confiança preguntaven per possibles càrrecs al govern. Acabades les negociacions, Draghi va llegir d’un paper la llista del seu gabinet davant les càmeres de televisió. No va ser només l’opinió pública que va quedar sorpresa. Una ministra explica que es va assabentar de la seva nova feina al telenotícies.
Mario Draghi, que ha estat professor, funcionari de finances i banquer central, ha desaccelerat radicalment la política italiana, embogida per les selfies i Twitter. Les italianes i els italians van haver d’esperar dues setmanes fins que dimecres l’expresident del BCE va presentar els seus plans de futur al parlament.
Ara li queda un any –dos, a tot estirar– per reinventar Itàlia: infondre-li una forta identitat europea, bastir un sistema de partits estable i fer possible un miracle econòmic com el de després de la Segona Guerra Mundial. Ben mirat, en aquesta missió només pot fracassar, oi?
“Ara, tot d’una, tothom és europeista”, diu Emma Bonino. Aquesta dona de 72 anys és una icona en la política italiana: va ser comissària de la UE, ministra d’Exteriors i fa dècades que lluita per les minories i els drets humans. I per la UE. Quan puja a la tribuna d’oradors amb un mocador lligat com un turbant, que porta com a emblema des que va patir un càncer, els ciutadans l’escolten, de vegades commoguts, de vegades afectats. Perquè Bonino encarna una imatge d’Itàlia que s’ha esvaït enmig del populisme actual.
El seu partit, +Europa, és petit: durant molt de temps, el seu amor per la UE no l’han compartit gaires italians. En els darrers anys, la UE tan sols ha tingut un nivell d’aprovació d’un 30% a Itàlia; no ha estat fins als últims mesos que ha tornat a pujar. Parlant amb Bonino, es veu una dona que a vegades es desespera amb el seu propi país, una dona que no entén per què Itàlia ha estat a punt de posar en joc els històrics ajuts pel coronavirus. Coneix Draghi des de fa dècades, i li hauria agradat més que se l’escollís primer ministre amb un acord transversal després de l’esclat de la pandèmia: “Draghi és el millor que ens pot passar”.
Al palau Chigi, seu del primer ministre, aquests dies es van construint els plans que han de catapultar Itàlia novament de l’última a la primera línia de la UE. Seria una remuntada destacable: de ser el cuer en matèria econòmica a ser un motor a Brussel·les. Draghi vol reforçar la UE, vol constituir una unió fiscal i vol substituir el principi d’unanimitat pel vot de la majoria en àmbits polítics centrals.
El seu programa és un desafiament per a molts crítics amb la UE del M5E i sobretot de la Lliga Nord de Matteo Salvini, que fins fa poc combatien la UE: “Europa és una gàbia on t’escanyen”. Emma Bonino creu, però, que Draghi aconseguirà fer el canvi de rumb. “Té una mà de ferro dins un guant de seda”.
Fa gairebé trenta anys, el 12 d’abril del 1991, Draghi ja va ocupar un despatx governamental a Itàlia. Va ser nomenat director general del Ministeri de Finances en uns temps igualment dramàtics: l’antic sistema de partits feia aigües. Els assassinats de la màfia commocionaven el país i el deute es disparava. Els italians van conèixer aquell economista que també ha treballat per a Goldman Sachs i van començar-lo a veure com un fred gestor de crisis; primer al Ministeri de Finances, després com a president del banc central d’Itàlia i, finalment, del Banc Central Europeu (BCE).
“No se sap mai què pensa darrere aquella seva cara de pòquer”, diuen alguns banquers. Draghi és considerat un home que protegeix la seva vida privada, que quan està de vacances evita tenir massa companyia i que s’estima més passar hores llegint a la piscina, com expliquen gerents d’hotels en entrevistes.
L’aspecte fred de Draghi, la falta de calidesa, concorda també amb la seva biografia, diu Stefano Zamagni, conegut seu de l’Acadèmia Pontifícia. “Quan tenia 15 anys va perdre els pares i, a més, com a alumne dels jesuïtes va rebre una formació estricta”. Que l’etiqueta de neoliberal, però, no ens enganyi, diu Zamagni: “És molt catòlic. Té una gran preocupació per les qüestions socials”.
A dia d’avui continua sent un enigma per als italians. Un tecnòcrata, no pas un seductor. No li interessen els detalls minúsculs. “Quan es debatia per la col·locació d’una coma, ell se n’anava, allò l’avorria”, diu una persona del BCE que va treballar amb Draghi. La política monetària la decidia essencialment per telèfon. Va guanyar-se mala fama per la seva “diplomàcia de confessionari”: si necessitava una majoria al consell del BCE, l’aconseguia amb trucades bilaterals amb una de les seves tres Blackberrys. Posteriorment, al consell gairebé no es debatia, sinó que s’assentia al que el mestre havia arranjat abans.
Porta el rellotge cinc minuts avançat, així no fa mai tard. Fins i tot en moments de negociacions turbulentes, com ara a Roma, busca temps per reflexionar sobre qüestions estratègiques. Ja des del temps al BCE, se’l considera un big picture guy, un home que mira el panorama complet.
Fins i tot va tramar clandestinament el seu èxit principal: el “whatever it takes” de l’estiu del 2012, amb què va evitar que l’eurozona es descompongués. Al consell del BCE ningú no sabia l’anunci que faria, en què va comunicar que defensaria l’euro, si calia, amb compres il·limitades de deute públic. Només n’estaven al corrent els ministres de Finances d’Alemanya i de França. Amb allò en tenia prou: tan bon punt va haver acabat de parlar, Berlín i París van expressar la seva aprovació amb una inhabitual rapidesa i el pànic als mercats es va calmar.
Ara, conèixer personalment molts dels mandataris de les capitals d’Europa l’ajudarà. Amb el president de la CDU, Armin Laschet, ja s’hi ha reunit per recomanació d’Angela Merkel. De tota manera, la seva proximitat amb Berlín no ha de confondre: durant molt de temps ha tingut mala reputació a Alemanya. Se’l considerava un italià, algú que gasta a mans plenes.
La crítica, que en part es va transformar en menyspreu, el va afectar més del que ell voldria admetre; al capdavall, es diu que és un admirador de l’estabilitat política alemanya. Per l’experiència d’Itàlia, no està acostumat que els governs pràcticament no es modifiquin mai i que la política eviti els canvis de rumb abruptes.
En petit comitè, no s’estava d’expressar el seu malestar. Segons Draghi, les qualitats d’Itàlia –la creativitat de la seva gent, una sòlida base industrial i companyies de nivell internacional– es perden enmig del caos polític continu i del cisma entre nord i sud; el país queda molt per sota de les seves possibilitats.
Lucrezia Reichlin és una de les economistes més famoses d’Itàlia. Després de treballar un temps al BCE, va ser professora a la London School of Economics. Coneix bé Draghi; temporalment va sonar inclús com a ministra de Finances.
Reichlin és una de les persones que alerten de les expectatives exagerades. “El govern probablement no tindrà un horitzó temporal llarg”, afirma. “No crec que hi hagi gaire marge per fer reformes fonamentals que fa anys que es debaten. Per a això, la política italiana està massa fragmentada”.
La llista de problemes és llarga. El creixement i la productivitat són baixos, el deute públic és elevat, i una burocràcia excessiva i una justícia terriblement lenta frenen les inversions. Només amb això, qualsevol nou cap de govern ja en tindria prou i de sobres.
L’avantatge de Mario Draghi és que ha guanyat temps no seguint, per ara, les lleis de la política. Als càrrecs importants no hi ha col·locat funcionaris dels partits sinó especialistes. Ara els ministeris importants estan encapçalats per experts que aplicaran diligentment les normes de la UE. Transició ecològica, digitalització, economia i finances, justícia, infraestructures: en els departaments centrals hi ha un físic, un responsable del banc central, una constitucionalista i un exdirector de Vodafone. De les relacions amb Brussel·les se n’ocuparà Draghi personalment.
Els polítics de partit s’han de conformar amb càrrecs menys importants, i en aquest cas el primer ministre també hi ha deixat la seva petjada: no ha entrat al govern ni un sol cap de partit, cosa que sobretot a Salvini li ha arrabassat l’escenari que anhelava. Per evitar el foc amic, Draghi ha fet comprometre els funcionaris enemistats a iniciar converses de reconciliació.
Antonio Tajani ho troba bé. Vicepresident de Força Itàlia, Tajani dirigeix els assumptes quotidians del seu partit i és l’home més important de Berlusconi a Roma. “Durant la Segona Guerra Mundial, Churchill va fer entrar l’oposició al govern”, diu Tajani. “Ara a Itàlia calia fer el mateix”.
La crisi del coronavirus obliga tots els partits a replantejar-se els seus posicionaments. Del M5E a la Lliga Nord, fins fa poc encara estava de moda criticar la UE i al mateix temps buscar l’acostament amb autòcrates de Rússia i la Xina. Itàlia va ser el primer país que va portar la nova Ruta de la Seda a Europa, diu Tajani, que fins al 2019 va ser president del Parlament Europeu i que durant molt temps va ser comissari de la UE: “No va ser una bona decisió”. Amb Draghi, afegeix, finalment les relacions europees i transatlàntiques tornaran a estar en primer pla.
“Quan els jugadors de la Juventus o la Lazio van amb la selecció nacional, la samarreta del seu equip deixa de tenir importància”, diu Tajani. Així és com s’han de comportar ara els polítics dels partits. “I quan s’hagi vençut el virus, ja ens tornarem a enfrontar a les eleccions”.
Draghi podrà tornar a convertir Itàlia en un país entusiasmat amb la idea d’Europa? El M5E deixarà de ser un moviment de protesta i es convertirà en un partit capaç d’arribar a acords, seguint l’exemple dels Verds alemanys? La Lliga Nord de Salvini, carregada de ressentiment, es tornarà una força conservadora i proeuropea, com la CSU? O tots tornaran als seus tics d’abans?
Certament, Draghi no sembla un romà de debò, diu Stefano Zamagni, l’economista i conegut de Draghi, “sinó més aviat un home de Westfàlia o Noruega”. Per fer-lo riure, suposadament se li han de fer pessigolles als peus. Però no hi ha una alternativa a l’expresident del BCE.
A Itàlia el període que va des del 1994 fins a l’actualitat es coneix com la Segona República. Aquests anys van començar amb la descomposició de l’antiga democràcia cristiana i posteriorment han estat marcats per Berlusconi i finalment pel M5E i el populisme dretà.
Aquesta Segona República, diu Zamagni, ara s’acaba.
Quan Draghi plegui, espera Zamagni, “tornarem a tenir una autèntica democràcia liberal. Tal com la coneixem d’anys enrere”.
Traducció d'Arnau Figueras