De fet, el seu nom real és Kyaw Min Yu, però a Birmània se’l coneix pel seu nom de guerra: Ko Jimmy, el germà Jimmy. El 1988, juntament amb altres estudiants, va organitzar l’aixecament contra el domini militar del general Ne Win; en total, Ko Jimmy va passar 21 anys a la presó com a pres polític. En fa nou, ell i altres companys de lluita van ser alliberats gràcies a una amnistia. Ara té 52 anys, però la presó no l’ha doblegat: amb el grup d’activistes Estudiants de la Generació del 88, torna a estar en lluita per la democràcia i ha tornat a sortir al carrer.
—Ko Jimmy, vostè ha passat mitja vida a la presó pel seu activisme. Què sent ara que una nova generació s’alça contra el règim?
—M’encanta aquesta nova generació. Són bona gent i són intel·ligents. Sobretot m’impressiona com manegen les noves tecnologies de la informació. El 1988 Birmània era un país aïllat. No hi havia mitjans, a banda dels que controlava l’exèrcit. Només teníem unes quantes línies de telèfon fix; de mòbils intel·ligents no n’hi havia. Aleshores els generals senzillament van bloquejar i aïllar tot el país i el món no podia saber què passava. Ara ho podem retransmetre tot en directe per internet. Als generals els costa més maltractar la nostra gent com els vingui de gust. I veig que el nostre poble és més valent que mai.
—Què li ho fa pensar?
—Jo sé per experiència que saber poc és molt perillós. Quan no saps res és quan tens por. La generació jove està connectada i ho sap tot. Per això no té por. Cap de nosaltres no té gens de por.
—El 1988 l’exèrcit va reprimir l’aixecament de manera sagnant, i amb la mateixa brutalitat va actuar el 2007 durant la Revolució Safrà, liderada per monjos. S’ha moderat, l’exèrcit?
—Una dictadura militar és capaç de tot. Però tenim dos factors de part nostra. D’una banda, a Birmània hi ha molta gent que és molt activa; a tot el país i en molts llocs, l’exèrcit té al davant una gran quantitat de gent. De l’altra, la situació internacional és més favorable que mai. Els nord-americans s’han posat clarament de part nostra, i al consell de seguretat de l’ONU també han expressat una profunda preocupació per les circumstàncies de Birmània la Xina i Rússia; i han exigit l’alliberament dels polítics empresonats. Tots dos factors fan pujar els costos de les accions violentes de l’exèrcit.
—Però, en canvi, l’exèrcit ha obert les presons i ha alliberat 23.000 criminals. Per què?
—És com el 1988: volen que els delinqüents escampin la por. Tenim vídeos en què es veuen camions militars transportant delinqüents a les ciutats perquè hi augmenti la violència. Per exemple, provoquen incendis. Ens hem de preparar per defensar-nos d’aquesta mena de violència.
—Què tenen pensat fer?
—La gent forma equips de seguretat propis, carrer per carrer, barri per barri.
—La resistència continuarà sent no violenta?
—Sí, això que deia només és autodefensa. La nostra estratègia té tres components. Primer, uns diputats electes han creat una mena de govern alternatiu que publica comunicats i declaracions i que ha instat la comunitat internacional a comunicar-s’hi en lloc de fer-ho amb la junta. Segon, hi ha un moviment de desobediència civil en el marc del qual personal mèdic, treballadors dels serveis públics, empleats dels ferrocarrils i altres persones han iniciat una vaga en comptes de treballar per al govern militar. I el tercer component és el moviment de masses, que arreu del país fa actes de protesta.
—Quin paper tenen activistes com vostè, de la generació del 88, en les protestes?
—Nosaltres no les encapçalem, però hi donem suport amb entusiasme. Hi aportem la nostra experiència, fem suggeriments i reconfortem la moral.
—La seva esposa, Nilar Thein, és una coneguda activista com vostè. Ella també està involucrada en la planificació de les protestes?
—La meva dona sempre ha estat una lluitadora. Ara organitza la desobediència civil i, per fer-ho, recluta influencers, com estrelles de cine o artistes. Assisteix a les protestes davant el banc central o a la zona industrial de Thilawa, prop de Yangon, per convèncer empleats de banca i obrers d’unir-se a la vaga.
—Vostè i Nilar Thein viuen en la clandestinitat, però surten igualment al carrer. Això no és arriscat?
—Sí, sí que és arriscat, però ningú no sap on apareixerem. Som a tot arreu.
—No té por de tornar a passar una colla d’anys a la presó?
—El poble em defensarà. Aung San Suu Kyi ha dedicat la seva vida al poble i a l’objectiu superior que la pròxima generació pugui créixer en democràcia. La meva situació és la mateixa. No té cap importància que em detinguin.