En una sala de reunions a Pune, a l’oest de l’Índia, hi ha un home en qui estan posades les esperances de països sencers. L’home ens explica una història que sembla bastant esbojarrada, però que descriu com pensa Adar Poonawalla.
L’anècdota va tenir lloc fa una mica més de cinc anys. Poonawalla i el seu fill Cyrus, d’aleshores 6 anys, tornaven del cinema. Havien vist una pel·lícula de superherois.
“Qui és Batman a la vida real?”, va preguntar Cyrus.
“Soc jo”, va dir el pare.
“Però, si ets Batman, on tens la capa? I el batmòbil?
L’endemà, explica Poonawalla, fa una trucada a Hollywood. Demana que el posin en contacte amb l’estudi que va confeccionar el vestuari de la pel·lícula. Ells li asseguren que la capa exterior del vestit de Batman és tan dura que no es pot esquinçar ni amb un ganivet. Poonawalla fa una comanda de dos vestits, un per a ell i un altre per al seu fill.
Després embarca un Mercedes classe S en direcció a la Xina, on uns treballadors desmuntaran la carrosseria del vehicle i la refaran. El parabrises s’assemblarà al vidre frontal de la cabina d’un avió de reacció i el tub d’escapament a una turbina. Els alerons posteriors tindran forma d’ales de ratpenat.
Quan el batmòbil torna de la Xina, pare i fill es posen les disfresses. Al cap porten màscares de làtex negres. Vestits així, circulen per Pune, una ciutat de l’oest de l’Índia que té més de tres milions d’habitants. El seu fill, explica Poonawalla, es va creure ben bé que el pare era Batman. “És brutal tot el que es pot aconseguir posant-hi ganes”. I tenint, a més, un patrimoni familiar d’uns 11.000 milions de dòlars.
És un dia al matí. Poonawalla s’escarxofa al sofà d’una sala de reunions que la seva empresa té a Pune i plega una cama sobre l’altra. A la taula, al seu costat, hi ha dos mòbils, que van sonant ara l’un ara l’altre. La sala també podria ser en un castell. Les parets estan recobertes de fusta fosca i al sostre, de volta, uns artistes hi han pintat uns àngels que volen damunt uns núvols blanquinosos. A la paret hi ha penjat el casament d’Alexandre amb Roxana, un oli de Peter Paul Rubens pintat entorn de l’any 1630.
En aquesta pandèmia, en què depenem de l’actuació de tothom, hi ha un petit grup de persones que tenen prou poder perquè el malson s’acabi més aviat o més tard. Adar Poonawalla –de 40 anys, un dels indis més rics i propietari d’un batmòbil– és una d’elles. L’empresa de Poonawalla, Serum Institute of India, és el fabricant de vacunes més gran del món. A les seves fàbriques es produeix la substància que espera la humanitat, i Poonawalla en té més que ningú.
Serum Institute ven cada any 1.500 milions de dosis de vacunes a prop de 170 països. En períodes normals, els productes sortits de Pune protegeixen criatures contra el xarampió, la diftèria o la pòlio. Ara, amb la pandèmia del coronavirus, els bioreactors de les fàbriques produeixen milers de dosis d’AstraZeneca per a l’Índia i la resta del món. Cada minut. Uns camions refrigerats transporten la preuada mercaderia a l’aeroport. Des d’allà les vacunes continuen el viatge cap a l’Aràbia Saudita, el Brasil i Sud-àfrica. I, si és per Poonawalla, la seva empresa aviat ajudarà també la UE a sortir de l’embolic de les vacunes.
“Arribem a més nens dels que podrien arribar mai Coca-Cola o Pepsi”, va dir una vegada el pare de Poonawalla, Cyrus, el fundador de l’empresa. Actualment, gairebé dos terços dels nens del món són vacunats com a mínim una vegada a la vida amb un producte fabricat pels indis.
Tanmateix, fins fa poc molt pocs compatriotes sabien a què es dedicava professionalment Poonawalla. Els diaris s’estimaven més saber en què es gastava els diners la família que no pas com els aconseguia: en curses de cavalls i en avions privats, i evidentment en el nou lloc de feina d’Adar. Poonawalla ha fet reconvertir un Airbus A320 fora de servei en el seu despatx. El 2019 la seva dona, Natasha, va sortir a la portada de l’edició índia de Vogue amb estrelles de Bollywood.
Ara Poonawalla es troba enmig d’una batalla mundial per a la distribució de vacunes. Ja no és només un home de negocis amb passatemps cars, sinó un diplomàtic i ambaixador del seu país. Li escriuen presidents per WhatsApp i rep correus electrònics de primers ministres. Diu que ha rebut amenaces i “un reguitzell d’ofertes de l’Orient Mitjà i de Rússia”. Persones poderoses li prometen que podrien fer-li la vida més fàcil o extremadament incòmoda. “L’any passat, vaig aprendre probablement més bé que ningú a dir que no”, explica. “Li ho diré amb tota franquesa: teòricament, podria aconseguir el que volgués”. I mentrestant, en molts indrets del món va augmentant la desesperació.
Abans de començar l’entrevista, Poonawalla encara és al seu despatx. Té l’escriptori cobert de papers i porta els cabells una mica despentinats. Per què, pregunta, el programa de vacunació a Europa avança tan a poc a poc? Quasi no espera que li responguem. El caos, diu, és culpa d’Europa mateix, però encara no és massa tard per resoldre el problema. “I jo també li puc dir de quina manera”.
Actualment, hi ha tres vacunes contra la COVID-19 autoritzades. Dues són les vacunes amb ARN missatger de Moderna i Pfizer/Biontech. Totes dues s’han de mantenir refrigerades a temperatures negatives. I, en tercer lloc, hi ha l’anomenada vacuna amb vector, que han desenvolupat la Universitat d’Oxford i la companyia suecobritànica AstraZeneca. La substància es pot emmagatzemar a entre dos i vuit graus positius, i costa només uns quants dòlars per dosi. És per aquesta vacuna per la qual han apostat moltes parts del món. També la UE.
Per accelerar-ne la distribució, AstraZeneca n’ha encarregat la producció a fabricants d’arreu del món, com Serum Institute. A cada fabricant se li ha assignat un territori: els indis han de subministrar mil milions de dosis al sud-est asiàtic i a algunes zones de l’Àfrica.
Però les fàbriques han anat informant de dificultats l’una rere l’altra: primer al Brasil i a Rússia, després a Bèlgica. Segons Poonawalla, hi ha altres empreses que corren el risc de fracassar en allò que forma part del seu negoci principal: fabricar grans quantitats de vacunes en molt poc temps.
Poonawalla diu que els polítics van creure’s ingènuament les dades dels fabricants, també la presidenta de la Comissió Europea (“Ursula... com es deia de cognom?”). Durant les properes setmanes, probablement l’empresari indi “donarà un cop de mà” al Canadà i al Regne Unit. I afegeix: “El trimestre que ve també podria enviar fins a quaranta milions de dosis a la UE”.
Hi ha dies en què la vida de Poonawalla deu semblar realment la de Batman: el món cau en la foscor i la seva feina és salvar-lo. Ell ho formula així: “Tingui el poder que tingui, només és temporal”.
Durant la seva carrera, ha parlat amb prou experts en epidèmies per entreveure, ja fa anys, que algun dia es podria trobar en una situació com aquesta: que les seves vacunes no tan sols impedirien malalties infantils, sinó que serien una arma decisiva en una batalla mundial. Quan la COVID-19 va colpejar la humanitat, el fabricant de vacunes estava preparadíssim.
A la primavera del 2020, la seva companyia ja va tancar acords amb empreses, entre elles les nord-americanes Novovax i Codageniz; i amb AstraZeneca, que col·labora amb la Universitat d’Oxford.
Al maig arriba a l’Índia una caixa segellada provinent d’Anglaterra. A l’interior hi ha un vial envoltat de gel sec: una mostra de la vacuna ChAdOx1 nCoV-19, vinguda d’un laboratori d’Oxford. Els científics de Poonawalla es posen a replicar milions de vegades el cultiu cel·lular. Els seus investigadors necessiten tres mesos per augmentar-ne la producció sense que se’n ressenti la qualitat de la vacuna.
En aquell moment ningú no sap si la vacuna serà eficaç. El projecte és un aposta descomunal. A més, resulta que la producció és més cara del que se suposava.
Al juny Poonawalla demana una reunió amb un multimilionari amic seu dels EUA. L’indi té una oferta: vol començar immediatament la producció. Si no, pot passar que a començament de l’any següent la humanitat disposi d’una vacuna però no en tingui existències per vacunar.
A diferència d’Europa, l’Estat indi no hi injecta diners. En total, es tracta d’una inversió de, pel cap baix, 800 milions de dòlars, que hi ha de posar Poonawalla. Per això busca un patrocinador.
Ja s’ho pensarà, respon Bill Gates.
Al final, Serum Institute i la fundació Gates acorden compartir el risc. Poc després, comença la producció. Al desembre l’autoritat farmacèutica britànica concedeix l’autorització a la vacuna d’AstraZeneca. Al gener l’Índia també hi dona el vistiplau.
El 12 de gener uns capellans beneeixen la vacuna. Quan a l’alba el primer camió surt per la porta de la fàbrica de Serum Institute, desenes de cadenes de televisió ho retransmeten en directe. Al cap d’una setmana avions d’Air India s’enlairen amb milions de dosis que el govern indi regala a països veïns.
Si l’any passat hi va haver un punt d’inflexió, aquest va ser la trucada amb Bill Gates, diu avui Poonawalla. Ell va anunciar que la meitat de la producció es quedaria a l’Índia. En contrapartida pel suport de la fundació, vol subministrar com a mínim 200 milions de dosis a països amb baixos ingressos al preu de tres dòlars per dosi en lloc dels prop de cinc dòlars en què es valora el vaccí.
Poonawalla s’acosta a la finestra panoràmica. A fora la seva fàbrica brilla sota el sol del migdia. Al mig del recinte de l’empresa s’hi veuen uns prats per a cavalls que recorden els inicis de l’empresa. Al costat s’alça el seu projecte més important: unes instal·lacions que cada any han de produir mil milions de dosis de vacunes, una assegurança contra la pandèmia, aquesta i la següent que vingui.
Després s’acomiada. L’espera una delegació estrangera. El seu portaveu de premsa garanteix que a la tarda ens ensenyarà el lloc on crien cavalls, als afores de la ciutat, on tenen un semental que ha estat premiat. “Però agafeu l’helicòpter! Així anireu més de pressa”, proposa Poonawalla. Malauradament, ja el té reservat el seu pare.
A la fàbrica de vacunes hi anem amb el carro del golf. A les naus els vials de vidre avancen per la cinta transportadora sota una llum estrident de neó, 5.000 dosis per minut; a partir del març en seran cent milions cada mes. Un dels treballadors de Poonawalla, amb roba de protecció blanca, ens va ensenyant les instal·lacions. Unes xeringues completament automàtiques emplenen el vial i una màquina tanca els recipients hermèticament. A la sala següent, unes càmeres inspeccionen el líquid per trobar-hi impureses. La tecnologia prové d’Alemanya i Itàlia, “això d’aquí és de primera categoria mundial”, diu l’home. Se sent el clec-clec dels estrets vials xocant entre ells.
Des d’allà la vacuna es porta al magatzem. L’aire del magatzem està regulat a dos graus, i un té la sensació d’entrar en una cambra del tresor. Un carretó elevador aixeca les caixes plastificades i les col·loca en prestatgeries altíssimes. Actualment, a la cambra refrigerada hi ha setanta milions de dosis. Prou per vacunar gairebé la meitat dels ciutadans alemanys. Més d’un terç de la població vacunada al món fins ara. Però massa poc, encara.
L’estiu passat, Poonawalla va anunciar que abans del desembre podia produir 200 milions de dosis. Va ser una fatxenderia?
Poonawalla afirma que va reduir la producció intencionadament per esperar fins que les autoritats d’altres països els concedissin l’aprovació. Avaluen si les instal·lacions d’un fabricant compleixen els estàndards de seguretat. Per això s’han d’inspeccionar els centres de producció: per a cada país i per a cada vacuna. Això, diu, en molts casos no s’ha fet.
Poonawalla té de tot menys temps. Les vacunes que té al magatzem caduquen a l’abril. “Mentre jo, durant els últims sis mesos, he estat atrafegat fabricant la vacuna, què han fet les autoritats farmacèutiques de la UE, el Regne Unit, els EUA i l’OMS?”. La majoria de països en vies de desenvolupament confien, per exemple, en el dictamen de l’OMS. Però no es va publicar fins aquesta setmana. I per això Serum Institute no ha pogut distribuir la vacuna en part fins ara.
Evidentment, l’empresari hauria pogut vendre el producte a l’Índia. Però el govern del primer ministre Narendra Modi és reticent a comprar, i la vacunació avança lentament. Tanmateix, Nova Delhi vol participar en la decisió sobre la destinació de les vacunes. Així doncs, mentre extenses zones del món esperen la vacuna, Poonawalla té encallats setanta milions de dosis.
L’empresari indi exigeix que els països es posin d’acord en un procés de pagament conjunt. Si no, tots perdran encara més temps. Però això fa pensar que Poonawalla persegueix un altre objectiu: a les farmacèutiques occidentals els ha agradat sempre retreure als indis que confonen quantitat amb qualitat. Per a l’empresari la pandèmia és una oportunitat per demostrar a tothom que s’equivoquen. Cal donar un cop d’ull al passat per entendre per què això és tan important per a ell.
El pare de Poonawalla era criador de cavalls de curses. El 1966 va decidir entrar al negoci de les vacunes. Per fer-ho, tenia el recurs necessari: els metges fabricaven vacunes injectant toxines als cavalls. Dins el sèrum sanguini dels animals produïen anticossos protectors que es podien injectar a les persones per immunitzar-les. Fins llavors l’Índia havia depès de la importació de vacunes. L’empresa va créixer, com també la riquesa de la família.
Adar Poonawalla va entrar a l’empresa a l’edat de 20 anys. El fascinaven els cotxes ràpids, però passava la major part de la jornada laboral als passadissos d’institucions índies presentant sol·licituds de llicències. Aleshores a l’Índia gairebé tot requeria molt de temps i una autorització.
En aquell moment l’empresa exportava a 35 països. Poonawalla es va preguntar: per què l’empresa no exporta a tot el món?
El comerç de vacunes és complex. D’una banda, hi ha pocs medicaments que costin tan pocs diners i que salvin la vida a tantes persones. I, de l’altra, és complicat recuperar els elevats costos de la investigació. Normalment, les vacunes protegeixen una persona durant molts anys, de vegades inclús per a tota la vida. I a més, la majoria de receptors són nens africans, asiàtics o sud-americans; i les malalties que cal evitar són la pòlio, el dengue i la tuberculosi. Rarament tenen assegurança mèdica, i els seus governs tenen pocs diners per adquirir vacunes.
Per aquest motiu, entre d’altres, moltes grans companyies no han volgut entrar en el mercat de les vacunes. Poonawalla, en canvi, aposta pel principi de la quantitat: gran quantitat d’unitats, marge baix i preus de cinquanta cèntims, de vegades. Serum Institute s’ha convertit en el fabricant de vacunes més gran del món pel que fa al nombre de dosis fabricades. Entre els seus grans clients hi ha UNICEF. La secció de l’ONU dedicada als infants compra anualment 2.000 milions de dosis.
Altres empreses del país van imitar Poonawalla. A l’Índia van sorgir mitja dotzena de fàbriques de vacunes. Juntes, aquestes empreses representen avui prop del 60% de la capacitat de producció mundial. “En aquesta pandèmia, el món no té elecció”, diu Poonawalla. “Ha de venir a l’Índia”. És una frase grandiloqüent. Però podria acabar sent veritat.
No fa gaire els inspectors de l’autoritat farmacèutica britànica van visitar les instal·lacions. D’aquí a poques setmanes podrien partir cap a Anglaterra les primeres dosis de producció índia. Per primera vegada un país en vies de desenvolupament subministraria vacunes als països rics. I seria precisament l’Índia, que ben bé setanta anys després de la independència de l’imperi ajudarà la seva antiga metròpoli colonial.
En les últimes dècades l’Índia s’ha convertit en la sisena economia mundial. El país anhela allò a què també aspira Poonawalla: que Occident reconegui els seus èxits. Per a Poonawalla, la pandèmia ofereix una oportunitat històrica. El podria convertir en un home encara més ric del que ja és. I, molt més important, podria convertir-lo en un heroi als ulls dels seus compatriotes. Aquesta vegada, en un heroi de debò.
Sigui com sigui, el batmòbil encara el té. Som al vespre. La mansió de Poonawalla a Pune està situada en un carrer que porta el nom del senyor de la casa: Poonawalla Road. Un assistent vestit amb un tern obre la porta de ferro forjat. El batmòbil és al soterrani. La pintura negra brilla com si fos nova, el seu propietari només ha fet servir el vehicle tres o quatre vegades. Un treballador obre el sostre del cotxe, que llisca endavant com la cabina d’un jet. Quan arrenca el motor, vibra la màquina sencera.
Després de la volteta ràpida de fa cinc anys, pare i fill van ser perseguits per la policia. Però, un cop a casa, Poonawalla va fer marxar els agents amb un gest despreocupat. Coneix, òbviament, el cap de policia de la ciutat. “Això”, diu l’empresari, “no ho pot fer ni el Batman autèntic”.
Traducció d'Arnau Figueras