John Akomfrah, director de cinema i guionista, compta amb una dilatada i brillant trajectòria artística de llarg recorregut: ha exposat al MoMA de Nova York, al Tate Britain de Londres, a la Biennal de Venècia, al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid..., i ha rebut l’Ordre de l’Imperi Britànic amb el nomenament de Sir (2008) i el Premi Artes Mundi (2017), entre d’altres reconeixements. A més, ha estat director del British Film Institut, professor de l’Institut Tecnològic de Massachusetts, de la Universitat Brown, de la Universitat de Nova York, de la Universitat de Westminster i de la Universitat de Princeton, i ha rebut el doctorat honoris causa de la Universitat de les Arts de Londres. Fou un dels membres fundadors del Black Audio Film Collective (BAFC, 1982), juntament amb Lina Goupal, Reece Auguiste, Avril Johnson, Trevor Mathison, Edward George, David Lawson i Clare Joseph —tots ells segona generació d’immigrants al Regne Unit—, l’objectiu del qual era contrarestar el discurs dominant històric en una visió més àmplia i inclusiva. El 1998, es dissol i Akomfrah, amb Lina Goupal i David Lawson, configura la companyia audiovisual independent Smoking Dogs Films, que recull el llegat de BAFC.
En mans de l’artista afroanglès l’art esdevé una arma de denúncia i de conscienciació. El seu discurs d’imatge i so impacta i mostra la injustícia i el dolor dels perseguits arreu del món. Tota la seva obra està tenyida de l’experiència personal com a immigrant britànic —la seva família fugí de Ghana el 1966 pel cop militar—, i recull l’herència històrica dels seus avantpassats i les generacions perdudes, en el devastador periple del colonialisme, per donar-li una nova lectura més rica. Parla del que impliquen aquests moviments migratoris, un viatge físic i psíquic que transforma profundament fins al punt de crear una nova espècie. Al principi li preocupava més la qüestió del ser, però més endavant s’interessa més per l’esdevenir.
Persegueix fer una obra d’art total, wagneriana, que és poètica i política alhora. No deixa de ser un treball sobre la memòria, des de la qual es configuren imaginaris. Treballa amb arxius per sacsejar i “alliberar aquesta veritat” i fer una “contra memòria”, perquè els arxius mai són innocents, com mostrava també l’anterior exposició “Errata” d’Ariella Aïsha Azoulay. “(Els arxius) es basen en una biblioteca imaginària de referències relacionades sempre amb qüestions de masculinitat, color, textura, fesomia... i els valors que s’atribueixen a aquestes característiques són molt antics. Això no només s’aplica a la raça, sinó també a tota mena d’identitat. En el moment en què coneixem algú, podem recórrer a un dipòsit de suposicions i narracions que són l’arxiu de les nostres subjectivitats. La gent té un bagatge propi, però també pren decisions individuals. No som presoners dels arxius. Però podem desenterrar aquests arxius perquè més gent entengui que està prenent decisions basades en aquestes narracions passades, de manera que pugui intervenir en el canvi de percepcions”, diu explícitament.
A través d’ingents arxius d’imatges, Akomfrah connecta i cus història i natura, vida i mort, passat i present, i trena escenes hipnòtiques de gran bellesa i crueltat. Un mosaic sublim de les atrocitats que s’han esdevingut al llarg de la història, de l’home contra l’home, contra cultures senceres i contra el planeta mateix.
L’exposició presenta les peces Vertigo Sea (2015) que s’exhibí a la 56a Biennal de Venècia i ha esdevingut una fita important cinematogràfica i Peripeteia (2012), un tríptic de pantalles panoràmiques i un vídeo monocanal que colpegen l’espectador. Vertigo Sea conjuga imatges d’arxiu de la Unitat d’Història Natural de laBBCamb imatges noves fetes a Escòcia, Noruega i les illes Fèroe; espectaculars vistes del mar amb escenes de tableaux vivants, on un actor vestit de l’època encarna diferents moments convulsos dels segles XX i XXI, cites històriques amb referències a l’art, la filosofia i la literatura, com Turner i Caspar David Friedrich; Moby Dick de Herman Melville, Whale Nation de Heathcote Williams i El far de Virginia Woolf o Nietzsche, que ambienta amb música, so i cites literàries. I alhora revela la bellesa del cosmos marítim, la diversitat impressionant de fauna i flora en mil fragments; hi insereix i denuncia la violència colonial, amb escenes d’esclaus empresonats o llançats al mar, i la massacre de balenes i ossos polars que hi té lloc amb imatges brutals.
En paraules de l’artista, “són trobades terribles amb el mar, units pel fet que inclouen persones, sigui com a víctimes o com a botxins (...) Quan es diu que es vol ‘portar les coses a la mar’, vol dir que és com si es volguessin oblidar. Jo vaig pensar què passaria si fes una ‘biblioteca’ de coses que han passat al mar i que se suposa que cal oblidar. Què passaria si ens enfrontem a elles en comptes d’oblidar-les”. I posa un èmfasi especial en la identitat negra, reivindicant la figura d’Olaudah Equiano (1745-1797), esclau africà llibert, mariner i activista abolicionista que acabà vivint a Anglaterra i escriví la seva autobiografia, el primer document en primera persona de l’horror de l’esclavitud. El punt de partida de la videoinstal·lació és aquesta barreja de terror i bellesa que descriuen els migrats que sentien en la seva travessia per creuar la Mediterrània; però parla de molts temes alhora vigents avui dia: les guerres, el racisme, la migració, el neoliberalisme, la crisi ecològica, el canvi climàtic... 48 minuts d’imatges inoblidables. I la instal·lació Peripeteia parteix de dos dibuixos del renaixentista Albrecht Dürer, Cap d’un home negre (1508) i Retrat de l’africanaKatherina (1520), probablement els primers retrats de negres fets a Europa, per recordar els esclaus del segle XVI mitjançant dos actors desplaçats en un territori feréstec, on de nou l’aigua adquireix protagonisme, que combina amb fotografies d’arxiu en blanc i negre d’africans anònims i amb fragments del Jardí de les delícies (1490-1500) d’El Bosch. Imatges enigmàtiques evocades més com a utopia interracial que no en clau moralista.
Aquesta fusió fílmica, anomenada postcinemàtica, sovint desplaça la figura humana i col·loca com a agent principal el mar, la natura, a través del qual es despleguen drames humans. La lectura de tres pantalles alhora dona una visió més rica i complexa dels fets, defuig un únic punt de vista narratiu simplista i relaciona les diferents causes des d’una mirada transversal en el temps. És difícil escapar a les marques de la història, però Akomfrah aconsegueix anar més enllà, a través d’aquesta original polifonia dialèctica immersiva d’imatge i so. En paral·lel a l’exposició, la Filmoteca projectarà dos documentals del cineasta: Handsworth songs (1986), una nova mirada dels disturbis que succeïren a Birmingham i Londres el 1985, que obtingué el Premi Grierson el 1987, i Martin Luther King and The March on Washington (2013), quan va pronunciar el mític “Tinc un somni”. La primera gran exposició de l’artista que s’ha fet a l’Estat espanyol és al Centre Andalús d’Art Contemporani (CAAC) de Sevilla, titulada La terra és plana, en la qual es mostren cinc obres -entre elles les de la Tàpies-, en el Festival de Cine Europeu de Sevilla, que es pot veure fins al 14 de març del 2021, coincidint amb la mostra barcelonina. Aquesta visió còsmica i profunda, que connecta diversos episodis de la història humana i del planeta, és un crit d’alerta i incitació a canviar les coses. L’exposició convida a repetir la visita pel devessall de missatges.
John Akomfrah. Vertigo Sea
Comissàries: Glòria Domènech i Núria Homs
Fundació Tàpies.
C/ Aragó 255, Barcelona
Fins al 06/06/2021