Una deriva particularista amb el segell polític de l’AVL

El ‘Diccionari normatiu valencià’ (DNV) presentat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), farcit de variants, castellanismes i solucions incoherents, aprofundeix la deriva particularista de l’entitat. Una obra que no es pot entendre sense parar atenció a l’arquitectura política que va originar l’AVL, una reproducció en paral·lel del ‘modus operandi’ zaplanista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 29 de setembre proppassat es presentava l’edició en paper, en dos volums, del Diccionari normatiu valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). No es pot dir que fos una novetat, perquè el DNV ja estava funcionant en línia des de feia dos anys, però, d’una banda, l’AVL ho va celebrar com a esdeveniment destacat i, de l’altra i més important, això fixava l’obra i li donava una realitat tangible: mentre que l’edició electrònica podia anar modificant-se −havia estat modificant-se, de fet−, ara, amb els dos volums, restava establerta i prenia cos per a la societat. El català, si més no al País Valencià, passava a tenir, en paper i ben definit, un segon diccionari normatiu, diferent en preferències i contradictori en molts punts respecte al de Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC).

El Diccionari normatiu valencià no és cap novetat en la línia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Des de poc després de ser creada, l’AVL ha emprès una línia de duplicar tota l’obra de referència gramatical catalana, exactament en el mateix ordre que en el primer terç del segle XX ho havia fet l’Institut d’Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant: un Diccionari ortogràfic (1917), que té el seu correlat en el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (2006), una Gramàtica catalana (1918), amb l’equivalent de la Gramàtica normativa valenciana i, finalment, un Diccionari general de la llengua catalana (1932), al qual correspon l’actual Diccionari normatiu valencià (2014 i 2016). És, en efecte, actuar com si no existís una obra ja feta, com si la llengua al País Valencià no tingués ja uns referents ben establerts no sols dins la normativa de l’IEC, sinó també en la tradició gramatical valenciana −amb unes moderades variants morfosintàctiques i lèxiques−, que prové de Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor i de la pràctica dels millors escriptors valencians durant dècades, i fer com si s’estigués bastint per al valencià una codificació nova, independent o, si més no, autònoma.

Això s’embolcalla, a més, en una retòrica de “convergència de totes les sensibilitats de la societat valenciana”, que pretén fer veure que el gran problema del País Valencià respecte a la llengua és la normativa ortogràfica, gramatical i lèxica i no pas l’ús. Com que des del final del franquisme l’espanyolisme, sota la forma de blaverisme, va promoure un conflicte sobre l’ús normal de la llengua pròpia que s’amagava darrere en una impugnació del model de llengua presentat com a “catalanista” i no “autènticament valencià”, alguns han pretès que, aplicant una cura epidèrmica (amb concessions ortogràfiques, gramaticals o lèxiques), el problema es resoldria i regnaria la pau. Això, a banda d’aparèixer com a campions de la conciliació, amb solucions còmodes i “creatives” que tenen a veure més amb promoció de l’ego que no amb promoció de l’ús social.

I encara hi ha un altre motiu: la raó de ser de l’AVL i el mecanisme ben engreixat d’autojustificació que s’hi ha imposat des que es va crear en l’època d’Eduardo Zaplana com a president de la Generalitat Valenciana −i, cal remarcar-ho, seguint la seua lògica i la seua manera de fer. L’AVL nasqué  l’any 2001 com una entitat política, fruit d’una operació a diverses bandes. L’aleshores president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, donà el seu vist-i-plau a la creació de la institució i garantí a Zaplana que el seu govern no en seria bel·ligerant. I el principal partit de l’oposició en aquell moment, el PSPV-PSOE, amb Joan Ignasi Pla com a secretari general, acceptà entrar en negociacions. L’única oposició parlamentària a l’AVL (aleshores el valencianisme polític encara no hi tenia representació) fou la d’Esquerra Unida.

Una operació amb una arquitectura clarament política. Els “acadèmics” foren escollits per les Corts Valencianes amb quotes de partit; un bon grapat dels seus membres inicials ho foren o ho són perquè tenien el carnet del PP o del PSPV-PSOE. Recordem-ho: la primera presidenta de la institució acadèmica, Ascensió Figueres, era una professora d’institut sense més contribució a la llengua o la literatura que això mateix, però amb un carnet del PP que l’ha feta anar saltant de càrrec a càrrec: regidora, diputada provincial, presidenta de l’AVL i diputada al Congrés dels Diputats espanyol. I des de la fundació de l’ens, al contrari que la majoria d’acadèmies però estrictament segons el modus operandi zaplanista, els acadèmics de l’AVL funcionen cobrant unes copioses dietes per sessió feta, de manera similar als famosos consells d’administració de les grans empreses. És així que cada mes hi ha una sèrie de reunions de ple, de seccions o de comissions, perquè, com més reunions es fan, més dietes es cobren. Un exemple ben il·lustratiu: l’AVL es compon de 21 acadèmics (20 actualment per traspàs recent d’un membre) i de 5 seccions: Secció Tècnica de Lexicografia i Gramàtica, Secció d’Onomàstica, Secció de Documentació i CIVAL [Corpus Informatitzat del Valencià], Secció de Foment de l’Ús del Valencià i Secció de Terminologia i Llenguatges Específics. La Secció Tècnica de Lexicografia i Gramàtica es conforma amb un president i 11 membres (compte: una comissió que té més de la meitat del total dels acadèmics!); la Secció de Terminologia i Llenguatges Específics consta d’un president i 10 membres (igualment, més de la meitat dels acadèmics), la Secció d’Onomàstica té un president, un secretari i 7 membres; és a dir, quasi la meitat del total; la Secció de Foment de l’Ús s’estructura en un president, un secretari i 8 vocals, etc. Això, a banda de les dues comissions: la Comissió Tècnica de Textos Religiosos (4 membres) i la Comissió de Publicacions (2 membres). Evidentment, cada membre pertany a dues o més seccions i potser a alguna comissió.

Tota aquesta maquinària engreixadíssima de comissions exigeix una justificació: cal produir materials que donen un sentit a l’existència de l’entitat i a les reunions. I, en compte de produir, no hi ha res més fàcil que reproduir: copiar l’obra ja feta afegint-hi tocs personals i adaptació a les particularitats més genuïnes del valencià (genuí i genuïnitat han estat, de fet, els termes estel·lars de l’argot de l’AVL) o afegint-hi una suposada finalitat “de consens” de totes les “sensibilitats” respecte al valencià, cosa que, ras i curt, vol dir el particularisme més accentuat en què s’encastella el blaverisme. I aquesta reproducció amb variacions de genuïnitat valenciana es reflecteix en la sèrie abans esmentada: Diccionari ortogràfic, Gramàtica normativa i Diccionari normatiu (i també, recentment, una Gramàtica valenciana bàsica, repetició abreujada de l’anterior). I també es manifesta en la col·lecció dels vocabularis específics: cap ni un d’aquells reculls terminològics és una novetat. De fet, de tots n’hi ha algun altre publicat o diversos en català: Vocabulari jurídic, Vocabulari nàutic, Vocabulari de futbol, Vocabulari del joc de pilota, Vocabulari d’economia.

La justificació última és que, enfront de la permanent impugnació de la normativa pel blaverisme, amb la col·laboració inestimable del Govern del PP, cal que els valencians en tinguem una d’oficial. Ara bé, aquest noble fi ja podia considerar-se cobert per la Gramàtica valenciana (1996) de l’Institut Interuniveristari de Filologia Valenciana, on s’apleguen els filòlegs de tots els departaments de Filologia Catalana de les universitats públiques valencianes, i la Generalitat Valenciana, i també, més específicament, per la Guia d’usos lingüístics: aspectes gramaticals (2002) d’aquest mateix Institut, i sobretot per la part que ara ens afecta, pel Diccionari valencià (Bromera, dues edicions: 1995 i 1996). Hauria estat tan senzill de fer com proposar-hi una addenda. Però es veu que calia un altre diccionari normatiu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.