La sonda que els xinesos han enviat a Mart porta per nom Tianwen i és un homenatge a un poema escrit fa més de dos mil anys per Qu Yuan (340-278, a.C.). Diuen els entesos que el poema és intraduïble des del mateix títol perquè no està clar si caldria dir-ne “preguntes al cel” o “preguntes que ens fa el cel”. Més o menys, en un intent (meu) de versió del poema vindria a dir: “Als inicis dels temps més llòbrecs/ qui explicava històries?/ Quan “amunt” i “avall” encara no existien/ qui hi havia que preguntés?/ Quan allò clar i allò fosc es confonien/ qui podia distingir-los?” La qüestió sobre què hi havia allí (i per què hi ha alguna cosa per comptes de no res) formulada de mil maneres diferents ha capficat els humans al llarg dels segles, de la mateixa manera que la dèria per superar els límits d’espai i temps ha portat a la creació de l’art, de la religió o de la metafísica.
La Tianwen-1, a diferència de la sonda àrab, consta d’una nau orbital i d’una d’aterratge amb un vehicle de la mida d’un cotxe petit. Està previst que aquest mòdul arribi al planeta el 30 d’abril i si supera la incertesa dels famosos “set minuts de terror” (el temps sense contacte amb la Terra que dura el traspàs per l’atmosfera i l’aterratge a Mart) certificarà que la Xina ja pot parlar de tu a tu amb els Estats Units com a gran potència científica i, de pas, convertirà oficialment Europa en un espai científicament residual per molts anys. Després de les seves missions tripulades a l’espai i de l’exploració de la cara oculta de la Lluna, l’exploració xinesa de Mart marca una fita important també en geoestratègia, més significativa encara si es té present que també l’Índia ha aconseguit posar una sonda a Mart.
Una de les coses que la posteritat haurà d’agrair a Trump haurà estat l’haver desencallat els pressupostos bilionaris que són imprescindibles per a la investigació de l’espai i que, fàcilment, poden ser criticats quan no es té en compte que de cadascuna d’aquestes missions se’n deriven milers i milers de patents que fan més fàcil i saludable la vida de la gent. Però el que mou la investigació de l’espai no és tant l’economia com la fascinació. Els espais infinits són l’últim reducte de la creença o, si us ho estimeu més, són l’últim lloc per al que els científics (gens amics de “creure”) anomenen “fer hipòtesis arriscades”. El mètode científic diu que primer s’han de constatar fets per bastir després les hipòtesis. Però la realitat és que les coses no sempre són així. També en ciència hi ha un lloc per a les intuïcions més esbojarrades que després s’acaben convertint en càlculs. Penseu, per exemple, en els forats negres que de bon principi en la dècada del 1970 poc més que curioses hipòtesis de ciència ficció.
De fet, la recerca d’indicis convincents de vida a Mart –i per extensió de civilitzacions avançades en altres galàxies– és el somni boig de molts astrofísics, però també de força filòsofs i teòlegs que han consideren la humanitat massa poca cosa com per justificar la infinitud del Cosmos. Galileu, Kepler, Descartes o Kant creien en extraterrestres, tant per raons que avui consideraríem científiques com per una qüestió moral: l’home té una conducta tan miserable que no podria justificar-se com a únic ésser racional de l’Univers.
Els estudiosos de la ciència-ficció contemporània vinculen l’interès pel fenomen ovni a dues circumstàncies històriques ben concretes: d’una banda, la Guerra freda potenciava l’analogia entre comunistes i invasors galàctics; de l’altra, en la nostàlgia del post-68 es barrejava l’entusiasme per la modernitat tecnològica i la por al final d’un cicle econòmic expansiu que havia durat 30 anys. La crisi del petroli de l’any 1973 i els primers estudis alarmistes sobre els límits del creixement crearen les condicions per a l’aparició d’una onada significativa de distòpies polítiques, que fàcilment es podien expressar en el gènere del fantàstic.
Les grans ficcions existencialistes del polonès Stanislaw Lem, potser el gran clàssic del segle, poden ser llegides sota el prisma de la política de la guerra freda més òbvia. En canvi, el 68 marca un canvi en el gènere i es busca en la SF un component ecològic que s’ha mantingut fins avui. En 1968 es publica Somnien els androides amb ovelles mecàniques de Philip K. Dick que ja se situa en un món radioactiu i assenyala el futur del gènere. El pacifisme es consolida amb Escorxador nº5 de Kurt Vonnegut. Films com 2001, una odissea de l’espai, El planeta dels simis o Barbarella, de Roger Vadim (tots tres del 1968) convidaven a plantejar una analogia entre l’esperit de canvi de l’època i la ciència-ficció. Però amb la dècada dels setanta Solaris (1972) d’Andrei Tarkovsky i especialment L’amenaça d’Andròmeda i La taronja mecànica (totes dues del 1971) o Silent Running (1972) ja parlen de la destrucció i el col·lapse, mentre que Star Wars i Encontres en la tercera fase (del 1977) construeixen el model del gènere que ha arribat fins a nosaltres.
Igual com en la ciència seriosa, també en la ciència ficció les preguntes acostumen a ser més importants que les respostes. En la mitologia moderna, els ovnis són un tema que permet regirar el mètode científic i crear fets inversemblants per fer creïbles les hipòtesis més inversemblants. La crisi de les religions tradicionals també ajuda. Els “marcians”, en la més àmplia extensió del mot, són prou adients a una època que, a més, descobreix l’espiritualitat oriental i es replanteja el monoteisme teològic. Qualsevol lector de SF sap que una bona part de l’èxit d’una novel·la de gènere radica en la contradicció entre una hipòtesi absurda i uns herois novel·lescos que actuen de la manera més cartesiana possible, moguts només per principis d’evidència.
Però la SF deriva també d’una necessitat gairebé “teològica” (entre moltes cometes, com és obvi!). Creure és consubstancial a l’ésser humà i per a molta gent els miracles i les aparicions tradicionals ara s’identifiquen amb el triangle de les Bermudes, l’Àrea 5 o l’incident de Roswell quan es van trobar rests no identificades d’alienígenes en u poblet perdut de Nou Mèxic (2 de juliol de 1947). Que en un context de crisi tornin els marcians no hauria de sorprendre. Però potser els marcians estan entre nosaltres i és a la Terra on cal dubtar si queda vida intel·ligent.