La recent remodelació que ha fet Francina Armengol del seu Govern només ha afectat les àrees del PSIB-PSOE. El pacte que els socialistes signaren amb Unides Podem i Més per Mallorca a finals de juny de 2019 per forjar l’executiu, amb una majoria parlamentaria que li assegurés la imprescindible estabilitat —que compta, a més dels tres partits citats, amb el suport extern de Més per Menorca—, implica que cada partit és sobirà a l’hora de decidir qui ocupa les conselleries respectives. Formalment és la presidenta la que decideix els consellers a proposta de cada part, però diversos incidents que s’han esdevingut d’ençà el 2015 —quan es va fer el primer pacte d’esquerres— han deixat clar que a la pràctica cada partit és amo i senyor de la seva parcel·la de poder. Ara bé, qualsevol canvi ha de ser, lògicament, explicat als socis. Així ho va fer Armengol a Unides Podem i Més per Mallorca ja fa prou mesos, segons ha transcendit a la premsa local. Volia fer la remodelació molt abans, però la pandèmia ha anat aconsellant ajornar-la. Fins que la cap de l’executiu trobà que no podia torbar-se més.
La raó per fer-la ara i no esperar a una millor situació epidemiològica ha estat, segons ha explicat la mateixa presidenta, d’índole econòmica. Perquè cal tenir un departament ad hoc per ocupar-se del repartiment dels fons europeus i perquè aquests fons resultaran d’interès essencial per a la reactivació econòmica de les Illes des d’una posició dolenta en extrem: la producció balear ha caigut molt més que la de qualsevol altra comunitat, la reducció del PIB el 2020 va ser del 27%, quan la mitjana estatal fou del 11%. El contrast deixa en evidència la particularitat negativa illenca provocada pel monocultiu turístic: en enfonsar-se l’arribada de visitants l’any passat, tots els sectors han anat patint caigudes severes, un rere altre, sense cap excepció.
Els canvis de Govern
Tal com ja és prou conegut, han entrat en el Govern Mercedes Garrido, secretària general del PSOE-Mallorca, com a consellera de Presidència; Miquel Company, del PSOE de Menorca, que ocupa la Conselleria de nova creació de Fons Europeus, Universitat i Cultura, i, finalment, des del PSOE d’Eivissa ha arribat a Palma Josep Maria Ribas per posar-se al front de la Conselleria de Mobilitat i Habitatge. A més, la setmana passada es procedí a la reordenació d’un grapat de direccions generals i les persones que perderen aquests càrrecs foren reubicades en uns altres. El mateix que ha passat amb Marc Pons, extitular de Mobilitat i Habitatge, que se’n va a Madrid a ser el cap del gabinet de la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera.
Sobtà el cas de Pilar Costa, cessada de la Conselleria de Presidència. A pesar que queda com a portaveu del grup parlamentari socialista del Parlament illenc, fer-la fora del Govern és una cridanera degradació per a una persona que ha tingut un protagonisme polític molt intens des de 1996, any en què, com a independent, es posà al front d’una coalició de tot el progressisme eivissenc per assolir l’acta de senadora en les eleccions generals d’aquell any, la primera vegada que els progressistes venceren electoralment al PP a Eivissa des de 1977. Aquell experiment polític fou la llavor dels posteriors pactes entre els grups progressistes a l’illa, com el de 1999 que va ser la palanca perquè l’esquerra pogués pactar posteriorment a tot Balears amb Unió Mallorquina i desbanqués la dreta del Govern per primer cop d’ençà el 1983. Costa entrà a militar en el PSOE després d’acabar el seu mandat de senadora, i des de llavors sempre ha estat, durant gairebé les últimes dues dècades, en totes les grans operacions polítiques que han permès a l’esquerra governar les Illes i en el Consell eivissenc. Sorprengué que el 2015 no fos nomenada consellera per part d’Armengol. Però en la primera crisi d’aquell Govern, l’abril de 2016, motivada per la greu malaltia d’un conseller, assumí la important Conselleria de Presidència. Se la considerava aleshores la número dos de l’executiu. Sempre ha tingut rere seu el suport del PSOE d’Eivissa. No es creïble que Armengol ara l’hagi sacrificada en contra de l’opinió dels socialistes de la seva illa. Es dona la circumstància que el 2019 el PSIB perdé el Consell d’Eivissa, que passà a mans del PP. Possiblement la muda de la quota eivissenca en l’executiu suposi que el nou conseller Ribas sigui l’aposta socialista a Eivissa per a les eleccions de 2023.
Un cas a banda és el de Iago Negueruela, que en aquesta remodelació ha incrementat el seu pes polític. Ha tingut una progressió rapidíssima. El 2015 fou candidat al Parlament però no resultà elegit. Després de les eleccions i un cop firmat el pacte d’esquerres, Armengol el rescatà per posar-lo al front de la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria. En principi, aquest departament no pareixia destinat a tenir gran brillantor política; de fet no l’havia tinguda mai. Tanmateix, a base d’una decidida activitat contra els abusos empresarials en matèria laboral, Negueruela es forjà una excel·lent imatge entre les bases del PSOE. A la vegada, el seu nom anà apareixent cada cop més en els mitjans de comunicació i sempre en positiu. Connectà la mar de bé amb Armengol i durant aquella legislatura (2015 -2019) incrementà de forma exponencial el seu protagonisme polític: arribà a la comissió executiva del PSIB, fou nomenat portaveu del partit... Després del nou pacte d’esquerres, el 2019, la presidenta el convertí en el conseller de més poder del Govern quan el nomenà responsable de Turisme i Treball. De fet, és el conseller de màxima confiança de la presidenta. Ara Armengol, a més, ha convertit Negueruela en la imatge i veu del Govern, nomenant-lo portaveu, càrrec que ocupava la consellera de Presidència cessada, Pilar Costa. En diverses ocasions entre 2018 i 2019, el nom del nou portaveu corregué per Palma com a protagonista d’un possible salt a la política a Madrid. Ell sempre ha negat, amb sornegueria, que hagi existit tal opció: «Tant de mal em voleu que m’enviau a Madrid?», digué, en certa ocasió, a aquest setmanari, referint-se als rumors periodístics en tal sentit. En la primera compareixença com a portaveu del Govern davant dels mitjans de comunicació, la setmana passada, va parlar en català —demanant disculpes per si no el parlava encara del tot bé—, sorprenent als assistents, no debades sempre s’havia expressat només en castellà. Va estudiar la llengua pròpia per completar el seu perfil polític. Ningú no dubta que ara per ara és el representant del PSIB amb més projecció de futur. Rere d’Armengol.
En clau PSIB
Armengol explicà en el si del PSOE balear la crisi de Govern l’endemà d’anunciar els canvis. El dissabte 13 de febrer, a través del canal del PSIB a YouTube, lligà la remodelació governamental amb la nova estratègia de futur del partit que presentà als militants, sintetitzada en el document Horitzons de futur per a les Illes Balears, que és el resultat d’un debat intern entre la militància que s’inicià el mes de maig de 2020 i que fixa les bases de la posició del partit “per a les Illes postpandèmia”. Segons Armengol els socialistes “mai no ens aturam i hem estat capaços de fer, durant la pandèmia, un procés de reflexió sobre cap on volem enfocar les Illes després de la COVID-19”.
La líder orgànica explica en el vídeo adreçat als companys afiliats que el PSIB té la capacitat de “posar-se a l’avantguarda” del progressisme illenc gràcies al fet que els militants saben “entendre bé què ha de venir després, anticipar-se a les decisions i obrir-se a la participació, com a partit fort, unit i sòlid que som”. En aquest futur que segons Armengol només els socialistes tenen la clarividència per anticipar-lo, entendre’l i per suposat liderar-lo, ocupa un destacat lloc el recurrent “nou model” econòmic que ha de ser “sostenible i resilient” gràcies a l’aposta per la digitalització i l’economia verda. Justament a aquest objectiu respon, asseverà la líder partidista, la remodelació del Govern, amb l’objectiu de “millorar el model econòmic illenc i aprofitar bé tots els recursos públics disponibles”.
El lligam que establí la presidenta entre la crisi de Govern i els interessos partidistes no interessà als socis —Unides Podem i Més per Mallorca— ni tampoc els partits opositors —PP, Ciutadans, Pi i Vox—, cap dels quals en va fer referència. Els dos primers es mostraren satisfets per la remodelació, no debades la presidenta els havia informat abans de fer-la pública. Els altres, des dels bancs opositors, criticaren els canvis, tal com és lògic en aquests casos. Des del PP Biel Company els titllà de “remodelació fallida”, ja que, al seu entendre, “és el reconeixement del fracàs de la gestió de l’executiu des de l’inici de la present legislatura i, sobretot, des del començament de la pandèmia”. Jorge Campos, de Vox, demanà que “començant per ella (Armengol) se’n vagin tots a ca seva”. La portaveu de Ciutadans, Patricia Guasp, trobà que “la remodelació ha quedat a mitges”, perquè, si bé té coses bones, com la desaparició de la Conselleria d’Administracions Públiques, d’altres no ho són tant, com la creació d’una nova conselleria a posta per als fons europeus, quan, en la seva opinió, podria ser “una direcció general” d’un altre departament. Des del PI, el seu president, Antoni Amengual, valorà que es coneixerà si la remodelació ha estat bona o no en funció de “si venen o no els fons europeus” que calen per a la reactivació econòmica de Balears.
Resulta cridaner que l’única formació que va fer referència crítica a la clau partidista de la remodelació fos el soci extern del PSOE, Més per Menorca. En efecte, el seu portaveu, Josep Castells, tot i reconèixer que el canvi del Govern té una “tènue pàtina de canvi estratègic amb la creació d’una Conselleria de Fons Europeus” —que, tanmateix, “no dona resposta adequada als reptes” que planteja la gestió d’aquests fons— degradà la raó de la muda governamental a la mera “voluntat de reubicar persones del PSOE en els nivells insular, estatal i autonòmic”.