L’11 de març, la terra va tremolar al centre de Japó. Els sismògrafs van marcar una magnitud de 9,0 en l’escala Richter. La sacsejada tectònica, unida al successiu tsunami de Tohoku, va provocar un accident en la central nuclear de Fukushima que va mantenir en vil l’opinió pública en les setmanes successives. En els dies posteriors a l’accident, la radiació emesa a l’atmosfera va obligar el govern a evacuar la població que hi havia vint quilòmetres a la rodona. L’Agència de Seguretat Nuclear i Industrial va elevar el nivell de gravetat de l’accident a set en tres dels sis reactors de la planta, el mateix nivell a què va arribar l’accident de Txernòbil. L’ombra d’aquella catàstrofe nuclear va tornar a planar sobre la humanitat.
L’accident de Fukushima va tornar a posar de manifest els riscos de l’aposta nuclear i va donar ales als col·lectius cívics i ecologistes que de fa dècades batallen pel desmantellament de les centrals. A Europa, aquell incident també va accelerar els plans cap a la desnuclearització. Pocs dies després de la catàstrofe, el Govern d’Angela Merkel va ordenar el tancament dels tres reactors més antics del país. Altres vuit reactors van ser desactivats aquell mateix any. Segons els plans del Govern, Alemanya haurà jubilat aquesta tecnologia per a quan acabe 2022. És el país europeu que més ràpidament ha abordat la qüestió.
A casa nostra, els successius governs han optat per una estratègia molt més contemporitzadora, per no dir complaent. El 2008, José Luis Rodríguez Zapatero va prometre que tancaria aquestes instal·lacions després de 40 anys de vida útil. Tenint en compte que havien entrat en funcionament entre 1983 i 1988, això significava jubilar-les entre 2024 i 2029. La limitació va quedar plasmada en l’Avantprojecte de llei d’economia sostenible. Tanmateix en el tràmit parlamentari es va introduir una esmena per eliminar aquell topall temporal. PSOE, PP, CiU i PNB van votar-hi a favor, tot donant via lliure a l’ampliació dels terminis. El 15 de febrer de 2011, just quatre setmanes abans de la catàstrofe de Fukushima, el Congrés en donava viure.
L’esmena, va dir aleshores el portaveu de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, suposava “un canvi d’escenari i d’actitud del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero respecte a l’ús de l’energia nuclear” i “posa fi a un debat ideològic innecessari”. Recentment, es va fer públic que Iberdrola (principal companyia amb interessos en el sector nuclear. Vegeu gràfic) havia fet pagaments de fins a 300.000 euros a la fundació d’Unió a través de tres filials de Massachusetts.
En la darrera campanya electoral, els socialistes van recuperar la idea de tancar les centrals després de 40 anys de vida útil. El perfil triat per ocupar la cartera de Transició Ecològica va fer que els col·lectius antinuclears es miraren la promesa amb expectativa. Una altra volta es recuperava la idea de clausurar les centrals entre els anys 2024 i 2029. Tanmateix, la pressió de les elèctriques ha fet recular el Govern. L’executiu que lidera Pedro Sánchez situa el final de l’energia nuclear a Espanya entre 2030 i 2035. La ministra Ribero va justificar el retard en la necessitat de garantir “la seguretat del subministrament” i alhora “facilitar un tancament ordenat en el temps”. En l’actualitat, l’energia nuclear representa la quinta part de la producció elèctrica.
La decisió del Govern d’Espanya suposa una bufetada per als partits que conformen el Botànic. El 2017, els grups polítics de PSPV-PSOE, Compromís i Podem a les Corts van votar a favor que el 2021 s’iniciara el desmantellament de la central nuclear de Cofrents. Aquesta instal·lació va entrar en funcionament el 1984. El març de 2011, el Govern va atorgar a Iberdrola —que n’és propietària única— una pròrroga per deu anys, fins 2021.
“Hem sigut l’únic parlament autonòmic que ens hem manifestat a favor d’aturar l’activitat d’una planta situada en el seu territori”, exposa Juan Ponce, diputat de Compromís. Tanquem Cofrents recorda que a hores d’ara la instal·lació de la Vall d’Aiora porta 37 anys de funcionament, un període molt superior a l’edat mitjana de tancament de les centrals nuclears europees, que l’Agència Internacional de l’Energia situa en els 25 anys. Tanmateix, a meitat de febrer, el Consell de Seguretat Nuclear va emetre un informe que dona via lliure a la prolongació que proposa el Govern espanyol. Així doncs, quan el 2027 s’inicien els treballs de desmantellament, la planta haurà complit 42 anys de vida. El desballestament durarà setze anys (vegeu gràfic).
La pròrroga impulsada pel Govern de Pedro Sánchez per al desmantellament definitiu de la xarxa de centrals a l’Estat és l’enèsima regalia dels poders públics al lobby de les elèctriques, un tripoli amb una posició dominant format per Iberdrola, Endesa i Naturgy, al qual se sumen altres dues empreses d’un abast molt més reduït, com són EDP i Repsol (que va entrar en aquest mercat a través de l’adquisició de Viesgo). Com relata Enrique Palazuelos en el seu llibre El oligopolio que domina el sistema eléctrico (editorial Akal), les cinc companyies controlen el 70% de la producció, quasi el 100% de la xarxa de distribució i el 90% de les vendes finals. El procés de liberalització del sector impulsat des de finals del segle XX, en cap cas no ha servit per trencar la posició oligopòlica dels grans grups.
Una relació atòmica
La producció d’electricitat mitjançant plantes nuclears va fer-se popular a la dècada dels 60. En un context d’emmirallament tecnològic, les potencials mundials van veure en aquesta opció una forma segura de diversificar el subministrament i reduir la dependència energètica de l’exterior. També el franquisme va abraçar amb entusiasme aquella alternativa. Foren anys dedicats al disseny d’una estratègia per fer aquestes infraestructures econòmicament viables. Entre 1983 i 1988 van entrar en funcionament set centrals amb potències al voltant dels mil megawats. Altres cinc en fase de construcció van quedar paralitzades el 1984, després que el Govern de Felipe González decretara una moratòria.
Com explica Enrique Palazuelos en el seu llibre, aquella moratòria va obrir la primera via perquè el lobby elèctric s’assegurés uns mecanismes de compensació per la via de fer recaure els costos sobre els consumidors. Així, fruit d’aquella moratòria, el Govern socialista va reconèixer a les companyies el dret a una compensació econòmica. Fent una generosa estimació dels costos, el Govern va quantificar en 5.800 milions d’euros els diners a retornar a les companyies a través del rebut a pagar pels consumidors d’electricitat. “En realitat —exposa Enrique Palazuelos, que és catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat Complutense de Madrid—, la decisió del Govern fou el més paregut a un rescat financer a favor d’aquelles grans empreses elèctriques, tot convertint-se en l’esperó de successives decisions favorables que arribarien en les dècades següents”. Siga com siga, aquella acció fou el primer de “successius privilegis econòmics concedits pels governs del PSOE i del PP durant més de tres dècades”.
Així, el 1987, el Govern de Felipe González va fixar un mecanisme de preus regulats que, a més de calcular el cost estàndard que cobria els costos d’inversió inicial i els costos operatius, incorporava un primer recàrrec destinat a compensar la moratòria, i un segon recàrrec per finançar íntegrament la gestió i l’emmagatzematge de la matèria primera i els residus radioactius. Set anys més tard, encara amb Govern socialista, una nova regulació va establir noves compensacions per a Iberdrola, Sevillana de Electricidad (després Endesa) i Unión Fenosa (Naturgy) valorades en 4.400 milions d’euros. Per fer-hi front, l’executiu va establir un recàrrec de l’1,7% en la factura fins 2020. El 2006, aquella xifra es va revisar a la baixa, fins al 0,3%, i va reduir en cinc anys el termini d’aplicació. “Des d’aleshores, ni els successius governs ni per suposat les empreses han estat interessats a avaluar la quantitat total que s’ha carregat als consumidors per aquest concepte. Existeix la sospita ferma que la xifra real ha superat amb escreix l’exagerada estimació inicial”, avisa l’autor d’El oligopolio que domina el sistema eléctrico.
La gran fusió
Si la presència del PSOE a la Moncloa va resultar propici per a l’oligopoli nuclear, l’arribada del Govern del Partit Popular va ser un camí de roses. El 1997, un any després de guanyar les eleccions, José María Aznar va aprovar la nova llei per liberalitzar el sistema elèctric. La nova llei incorporava dos nous elements. D’una banda, la legislació va establir noves compensacions per “costos de transició a la competència”. En un context de liberalització, estimava el Govern, podria succeir que les plantes nuclears no vengueren tota la seua producció i, per tant, calia compensar-les. El tripijoc era evident: se compensava a unes empreses per la possible pèrdua de negoci, però aquestes mateixes empreses dominaven majoritàriament els altres tipus de producció elèctrica, és a dir, el carbó, el gas, la hidràulica i les renovables. La compensació fou xifrada en 8.700 milions d’euros a pagar fins 2010.
La llei aprovada per l’executiu de José María Aznar també establia el mecanisme per a la formació d’un preu majorista de l’electricitat, el mecanisme que, de fet, és actualment vigent. Així, el preu per cada hora del dia següent el fixa un operador segons l’oferta més cara de l’última unitat d’energia aportada per la tecnologia que en la cassació. “Es tracta d’un mecanisme que afavoreix plenament les plantes que tenen costos variables mínims, com succeïx amb les centrals nuclears i amb les hidràuliques”, explica Enrique Palazuelos. S’estima que les plantes nuclears han obtingut un benefici extra d’entre un milió i un milió i mig d’euros cada any.
A tot això, encara caldria sumar-hi una regalia més: en cas d’accident nuclear, les empreses haurien de pagar 700 milions d’euros i seria l’Estat el que aportaria altres 500 milions fins a arribar als 1.200. “Sense aquesta cobertura estatal —adverteix el catedràtic d’Economia—, qualsevol assegurança privada subscrita per les empreses les obligaria a l’abonament de primes molt superiors”.
La pròrroga aprovada pel Govern de Pedro Sánchez ve a sumar un nou favor a la cadena de privilegis rebuda per aquesta indústria des de la seua posada en marxa. Es tracta, al capdavall, d’una qüestió d’estat.