El passat 8 de febrer es van complir 80 anys des que la Dama d'Elx va abandonar les dependències del Louvre i va ser traslladada al Museu del Prado, a Madrid. Era 1941. Acabada la guerra, la dictadura de Franco havia abordat amb el govern francès la necessitat de recuperar un seguit d'obres, algunes furtades, altres legítimament comprades però que tenien un alt valor històric i patrimonial per l'Estat espanyol. El govern de Petain, impel·lit pels interessos geoestratègics, va cedir a la petició franquista. D'aquesta manera, la figura pre-romana, junt amb altres elements patrimonials com els arxius de Simancas o la Immaculada Concepció de Murillo, creuava els Pirineus i es convertia en una de les joies de la corona de l'arqueologia en territori peninsular. El seu retorn, no cal dir-ho, va ser celebrat com un gran triomf per la dictadura franquista.
Han passat vuit dècades des d'aleshores i la Dama d'Elx ha canviat d'ubicació, però no de ciutat. El 1971 fou traslladada al Museu Arqueològic Nacional, on ocupa un lloc preeminent. Roman, doncs, a Madrid. Només en dues ocasions ha abandonat la ciutat per ser temporalment exposada a Elx. La primera fou el 1965, amb motiu de l'aniversari del Misteri; la segona, el 2006, quan va ser exposada durant sis mesos en el Museu Arqueològic i d'Història d'Elx (MAHE), que s'acabava d'inaugurar. Aleshores, 380.000 persones van visitar el recinte museístic.
El seu retorn definitiu al Baix Vinalopó ha estat i és una reivindicació permanent de la societat il·licitana. El seu plenari municipal ha sol·licitat en diverses ocasions, per unanimitat, el retorn del bust. La darrera va ser el gener de 2017, quan el govern municipal era encapçalat pels socialistes i a Moncloa hi havia el Partit Popular. El mateix va fer la Generalitat Valenciana un any abans. Segons el Consell de Ximo Puig, la Dama hauria d'estar «en el lloc d'on mai hauria d'haver eixit». La petició valenciana, segons va dir aleshores Ximo Puig, formava «part d'una visió diferent de l'Estat; no és raonable que tots els museus nacionals estiguen a Madrid; s'ha de tenir una visió més federal de totes les institucions i també de les institucions culturals, ja que això està en consonància amb la realitat autonòmica d'Espanya». Era l'any 2016 i aleshores la petició anava dirigida al popular Íñigo Méndez de Vigo.
El tema ha tornat a posar-se d'actualitat aquesta setmana, després que la comissió de cultura del Senat debatera una moció del senador Carles Mulet per instar el govern a retornar a Elx aquest patrimoni arqueològic. «El patrimoni comú cultural espanyol no té per què estar única i exclusivament a Madrid, ja que tots formem part d'aquest Estat», va argumentar. El senador de Compromís opina que, «mentre a Madrid es converteix en una peça més de l'exposició, a Elx seria el centre i principal reclam de l'oferta museística». La moció no va arribar a votar-se a causa d'una irregularitat del PP i ha quedat pendent per quan se celebre la pròxima reunió de la comissió de cultura. En tot cas, amb l'acció d'aquesta setmana, Mulet no feia més que traslladar al Senat la mateixa posició que havia manifestat, anys abans, el Botànic. En paraules del Senador, la cessió significaria "un pas cap a la descentralització del patrimoni artístic i cultural" i "afavoriria el coneixement de la nostra història"
Siga com siga, el moviment del senador de Compromís no ha caigut bé entre l'equip de govern d'Elx. L'alcalde, el socialista Carlos González, va retreure a Mulet la seua acció. «La seua estratègia unilateral no només no ens ajuda a aconseguir l'objectiu, sinó que es converteix en una interferència que el dificulta i, honestament, crec que és contraproduent», va assegurar González en una roda de premsa convocada a la mateixa hora que al Senat s'abordava la moció de Compromís. De fet, hi ha constituïda una taula de treball a tres bandes, entre Ministeri de Cultura, Generalitat i Ajuntament, per bé que no se'n tenen notícies des de 2019.
L'alcalde socialista, de moment, centra els seus esforços a aconseguir una cessió temporal durant un any a partir de la Setmana Santa de 2022. «A finals de 2019 l'aleshores ministre de Cultura, José Guirao, es va comprometre a autoritzar una cessió temporal sotmesa a diverses condicions lògiques que nosaltres assumim: elaborar un pla museològic i adaptar el Museu Arqueològic i d'Història d'Elx», va explicar el primer edil socialista, qui confia que la cessió del bust puga ser una palanca d'atracció turística per a la capital del Baix Vinalopó.
De moment, l'actual responsable de la cartera de cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, no s'hi ha manifestat en cap sentit. Siga com siga, en el debat de la comissió de cultura del Senat la representant socialista, Julia María Liberal, com també el representant del Partit Popular, es va manifestar obertament a favor de mantenir la unitat del Museu Arqueològic Nacional i, per tant, en contra del trasllat definitiu de la figura a Elx. El passat octubre la comissió de cultura del Senat, amb l'abstenció de Vox i el PSOE, va votar favor de sol·licitar al govern que es retorne al seu lloc d'origen la Dama de Baza (Granada), una decisió que juga a favor dels interessos il·licitans.
Les veus de l'arqueologia
Més enllà de la disputa política, el retorn de la Dama d'Elx al seu lloc d'origen és una qüestió controvertida també entre els professionals de l'arqueologia. Carmen Aranegui és una de les arqueòlogues de més prestigi del País Valencià. Ara fa tres anys va publicar La Dama de Elche. Dónde, cuándo y por qué. La seua postura és rotunda, quan se li pregunta per una hipotètica cessió permanent de la figura ibera: «no». «Comprenc que a Elx hi haja un sentir favorable al retorn i que la classe política també ho reclame, però considero que no té sentit esquarterar el patrimoni arqueològic que hi ha al Museu Arqueològic Nacional perquè això ens impediria tenir una visió de conjunt», argumenta Aranegui.
Consuelo Mata, una investigadora referent del món iber a la Universitat de València, hi està d'acord i alerta del risc d' «obrir la caixa de Pandora» de les reclamacions i que es perda el sentit de les col·leccions que atresoren actualment els museus. «La llei actual estableix que quan es dona una troballa arqueològica, la peça ha d'anar al museu habilitat més pròxim al lloc on hi ha el jaciment. Això afecta totes les peces a partir del moment en què s'aprova aquesta llei. Ara bé, si cada municipi acaba sol·licitant les peces trobades amb anterioritat a la llei, entrarem en una lògica que acabarà per desmantellar els museus. Què passaria amb el Museu de Prehistòria de València si Moixent reclama els guerrers de Moixent, Llíria reclama els vasos dels guerrers o Gandia vol recuperar les plaquetes gravades de la Cova de Parpalló?», es pregunta Mata, qui es mostra molt crítica amb els partits que fan bandera del retorn d'obres d'art.
No s’ha de passar per alt que al Museu Nacional d’Arqueologia, a més de la Dama, hi ha altres peces rellevants que estaven originàriament al País Valencià, com ara el mosaic dels treballs d’Hèrcules, la col·lecció Ibarra d’objectes de l’època romana o el Bacus d’Aldaia. “No és una proposta seriosa, no està consensuada i és irresponsable perquè no avalua les circumstàncies ni la viabilitat d’un hipotètic trasllat”, sentencia Ferran Arasa, professor de prehistòria i arqueologia de la Universitat de València, qui censura el “revisionisme” en aquesta matèria.
Per la seua banda Carmen Aranegui lamenta que un dels arguments que s'utilitze per justificar la cessió siga el de convertir la peça en una reclam turístic. «Òbviament, els museus han de tenir visitants i generar activitat econòmica. Però sobretot els museus han de garantir unes condicions de conservació, seguretat i garanties per al patrimoni que allí es guarda», assegura aquesta arqueòloga. «És una peça que ha estat al Louvre, d'allí va passar al Prado i des d'ací al Museu Arqueològic Nacional. Ha anat baixant de nivell expositiu. I ara Elx reclama tenir-lo. No crec que aquesta petició beneficie la projecció d'aquesta peça», raona, alhora que posa l'accent en un factor que per a ella és decisiu: «No s'ha d'oblidar, que al contrari que les obres de Sixena, ací hi hagué una venda absolutament legal, amb un contracte formal, entre les persones que el van trobar i un comprador».
Tanmateix, des d’Elx reinvidiquen que en els últims anys s’han donat passos per millorar els espais expositius de què disposa la ciutat, amb l’objectiu últim d’acollir la peça en cas d’una hipotètica cessió. “A Elx es donen les condicions necessàries per acollir la Dama i si calgueren més mesures, sense cap dubte, s’implementarien”, assegura Alejandro Ramos, que és director del Museu de l’Alcúdia, jaciment on es va trobar el bust, i que a hores d’ara és propietat de la Universitat d'Alacant. “Més enllà de la qüestió icònica, la peça hauria de ser tractada com el que és: una urna funerària amb restes humanes de finals del segle V. Mostrar-lo ací, a Elx, amb la resta de les trobades del jaciment que hem anat extraient, permetria contextualitzar-la i entendre el seu valor i sentit”, explicar Ramos.
Al contrari que els seus col·legues de València, Ramos considera que alguns dels arguments que utilitzen altres companys per defensar el manteniment de la peça a Madrid poden justificar el seu trasllat a Elx. “Si entrem en la lògica que és millor que estiga en un museu gran, amb una bona contextualització i on puga veure-la molta gent, hauria sigut millor que la Dama no isquera mai del Louvre -explica. Em fa la sensació que les generacions més grans d’arqueòlegs estan imbuïts per una concepte museístic que ja està superat”.
Per al director del jaciment de l’Alcúdia, mentre que al Museu Arqueològic Nacional la Dama és una peça més, a Elx es convertiria en l’element central i fil conductor del museu. Serviria, en definitiva, per crear un museu de referència sobre el món iber. “El Museu Arqueològic Nacional no deixarà de tenir visites pel fet d’exposar una rèplica de la Dama. En canvi, per a nosaltres, disposar-ne suposaria un revulsiu a molts nivells”. Front als qui són partidari de mantenir les coses com estan, els favorables al retorn de la Dama d'Elx recorden que les cessions de peces arqueològiques de forma permanent són una realitat. L'Arquer de la Valltorta -peça notable de l'art rupestre llevantí-, per exemple, va ser cedit en règim de comodat al Museu de la Valltorta pel museu comarcal de Cervera l'any 2011 i avui es pot visitar a Tírig (Alt Maestrat). La cessió, això sí, va ser fruit de llarguíssimes negociacions.
Així doncs, Ramos defensa que Madrid hauria de substituir l’actual peça per una rèplica, com ja fan altres museus, i permetre que Elx recuperara aquest patrimoni. Ramos es revolta quan se li posa a sobre de la taula l’argument segons el qual Elx no tindria dret a reclamació pel fet que la compra-venda de la Dama fora feta segons la legalitat de l’època. “En el passat també era legal vendre persones, però això a ulls actuals resulta del tot inassumible. Aquella venda va correspondre a una lògica colonial, a un moment històric en el qual ací no es valorava el valor patrimonial i històric. No em sembla que adduir la legalitat de la compra-venda siga un argument vàlid per justificar la situació actual”.
Vuitanta anys després del seu retorn a la península, la Dama està, una altra volta, en el centre de la batalla política. Una qüestió irresolta i plena d’arestes que, de ben segur, tornarà a emergir a la llum de l’actualitat, com allà pel 1897 ho va fer la figura trobada a l’Alcúdia d’Elx.