Amb una denúncia d’aquestes característiques, s’activa tot un engranatge al cos de Mossos d’Esquadra que va des de la comissaria d’Amposta fins al quarter general de la policia de Catalunya, el Complex Central Egara —el nostre Pentàgon— de Sabadell, on en una de les plantes del gran edifici, hi resta la Unitat Central de Patrimoni Històric. Un conjunt de policies, molts d’ells amb formació especialitzada, encarregats de la investigació dels delictes comesos al voltant del patrimoni històric, de tota mena, tipologia i classe. Amb connexions amb totes les regions policials del país i enllaçats amb les altres unitats, especialitzades o no, del cos de Mossos d’Esquadra i equipaments culturals del país com el MNAC, MACBA, CRBMC o el conjunt d’universitats de Catalunya, que poden proporcionar més mitjans tècnics i humans a la causa.
Les seves intervencions, moltes vegades d’incògnit i poc conegudes, van des de la investigació d’espolis, destruccions —parcials o completes— i vandalització de jaciments arqueològics —com és el cas d’Ulldecona— fins a la cerca de grups especialitzats en la producció d’obres d’art falsificades o la investigació de robatoris on apareguin obres artístiques i patrimonials.
Sorprèn, a tots els que entren a les instal·lacions de la unitat, no trobar-hi les típiques fotografies dels més buscats. En el seu lloc hi trobem les fitxes, de diferents bases de dades nacionals i internacionals, d’elements patrimonials robats o perduts de privats, comerços, i en alguns casos, de museus i centres patrimonials públics, sortosament molt pocs de catalans. Les carpetes dels diferents casos, algunes d’elles a punt de tancar-se, reposen sobre les taules dels inspectors i investigadors del grup.
En els seus magatzems, on descansen obres que encara resten sota intervenció judicial, destaquen els detectors de metalls i eines d’excavació. Una de les batalles del cos, i també dels Cos d’Agents Rurals que treballa juntament amb els Mossos, és la conscienciació de l’ús i l’abús dels detectors de metalls, una tasca complicada quan la venda d’aquests aparells pot produir-se per internet i en grans comerços on no s’informa de l’actual legislació catalana, restrictiva en la seva utilització per tal garantir la conservació de patrimoni cultural i natural, i la propietat privada. Una lluita contra la síndrome d’“Indiana Jones” promogut per alguns perfils a xarxes socials. Una tasca de conscienciació sobre l’ús dels detectors de metalls que, amb els recursos actuals, és complicada i necessita la col·laboració de particulars, entitats, empreses, centres de formació i institucions per ser encara més efectiva. Al costat d’imatges de “cap i pota”, litografies, quadres embalats o armes antigues també hi reposen una gran quantitat de marcs. La majoria d’ells procedents de les obres que s’han destruït, sempre sota ordre judicial, o enviat a centres de formació i estudi, com el CAEM de la Universitat de Lleida. La transversalitat de la unitat, que investiga delictes de tota mena contra el patrimoni cultural, és una mostra de la seva versatilitat i coordinació amb altres forces policials estatals i internacionals. L’actual unitat és hereva de la Brigada de Patrimoni Històric, creada el 1986, i que proporcionava, en aquells moments pretèrits del cos, les primeres investigacions policials sobre el patrimoni cultural a Catalunya.
La modernització del cos, conjuntament amb el desplegament de la policia per totes les comarques del país, van encaminar el grup cap a la professionalització dels seus agents i la modernització dels mitjans. Algunes de les seves operacions més destacades esdevenen de gran interès mediàtic, tot i que la seva feina moltes vegades és invisible. Volem destacar el cas “Petrus”, operació gràcies a la qual van poder-se intervenir 15.000 objectes procedents de jaciments arqueològics catalans espoliats. Un comportament execrable que en alguns casos pot despendre un cert aire elegant i glamurós, relacionat, directament, amb les produccions audiovisuals i cinematogràfiques que ens mostren un món paral·lel, allunyat de la realitat. El que no podem negar és l’interès mediàtic que desperten aquests casos. Una altra de les operacions més famoses en què participà la unitat fou el cas “Picture”, amb el qual es va poder desmantellar una de les xarxes de producció i distribució d’obres d’art falsificades més gran d’Europa.
Un altre exemple, del 2016, foren les accions en contra d’un grup organitzat que s’havia especialitzat en la producció i comercialització d’obres falses de Joan-Josep Tharrats, una operació en què es van arribar a decomissar 260 obres de l’artista gironí. Miró, Dalí, Tàpies, Casas, Amat, Opisso o Picasso —aquest últim amb una obra falsa intervinguda el maig de l’any passat en una operació econòmica on va denunciar-se un empresari barceloní—, són algunes de les firmes on la policia catalana centra la seva atenció per evitar-ne la comercialització d’obres falses o falsificades, sovint obra gràfica i de procedència molt dubtosa. Precisament la documentació que acompanya les obres, proves tècniques a laboratori i l’ull clínic d’historiadors de l’art o professionals del sector ajuden a la unitat en la seva tasca de lluita contra les falsificacions. Un cercle viciós, el de les obres falsificades, que moltes vegades implica el creador —trobem exemples famosos d’artesans i extraordinaris artistes—, el comercialitzador, el galerista o marxant —cada vegada més professionalitzats i, sovint, col·laboradors de la policia— i el comprador o col·leccionista. Una de les unitats més desconegudes dels Mossos d’Esquadra, amb tots els ingredients per esdevenir protagonista d’una d’aquelles històries de lladres de guant blanc i detectius de gorra i lupa. Una imatge molt allunyada de la realitat.