Van ser només sis paraules, però a Irlanda del Nord van despertar records molt funestos. En majúscules de color blanc, a final de gener van aparèixer de sobte en un mur gris de l’entrada del port de Larne: “ALL BORDER POST STAFF ARE TARGETS” (‘Tots els agents fronterers són objectius’). Una amenaça inequívoca.
Dues setmanes després, les lletres han desaparegut. Les van tapar de seguida. Ara, sobre el mur gris només hi ha un quadrat de color ocre. Però al damunt algú altre hi ha pintat el cercle d’una diana. Objectius. Un cop més.
“Quina bogeria, oi?”, diu una dona rossa que treballa just al costat, a la parada prefabricada del Breakfast and Burger Bar. I després diu amb una riallada: “Típic d’Irlanda del Nord”, i torna a esfumar-se dins el núvol de vapor del greix de fregir.
Són dies durs a Larne. I no únicament pel fort vent, que prové de Escòcia, a trenta quilòmetres de distància, a través del canal del Nord. De cop i volta aquesta petita ciutat de 18.000 habitants és al centre d’una disputa política que és alhora nova i antiquíssima, i que podria reobrir ferides mal cicatritzades a Irlanda del Nord. Si això passés, els busca-raons del Brexit de Londres i Brussel·les haurien fracassat.
Durant més de quatre anys, totes dues parts, al llarg de les negociacions pel divorci, només han estat d’acord en una cosa: que de cap manera no es podia posar en perill la pau fràgil a l’illa d’Irlanda. Aquesta pau no es va aconseguir fins als Acords de Divendres Sant de 1998, després d’un enfrontament de gairebé trenta anys entre republicans proirlandesos i unionistes probritànics.
A Irlanda del Nord, però, tots dos bàndols viuen encara ara majoritàriament dividits: porten els fills a escoles diferents i enterren els morts en cementiris separats. Només intercanvien trets molt de tant en tant. I sempre ha quedat clar que el Brexit posava en perill el fràgil equilibri, perquè el Brexit ha reforçat la qüestió de la identitat: sentir-se irlandès o britànic.
Ara, sis setmanes després de la sortida definitiva del Regne Unit de la UE, es posa de manifest que la por estava justificada. Les pintades, que en aquesta agitada província sempre havien estat una forma d’amenaça, ara són el símbol més visible que alguna cosa està descarrilant. En una pintada es parlava no fa gaire de “guerra, i es llegien les paraules: “Estem preparats”.
Que el Brexit a Irlanda del Nord no es desenvoluparia amb tanta fluïdesa com sempre havia pronosticat el govern britànic es va veure clarament després de final d’any. A les prestatgeries dels supermercats de sobte no hi havia verdura i fruita, arribaven tard els enviaments de correu d’Anglaterra, Escòcia i Gal·les i alguns proveïdors van interrompre els subministraments pel mar d’Irlanda.
Allò no era sorprenent. Per impedir que hi hagués una duana amb controls de mercaderies a la frontera entre Irlanda i Irlanda del Nord, Londres i Brussel·les van acordar que, com a mínim durant quatre anys, Irlanda del Nord continua formant part del mercat comú de la UE.
La UE, però, va voler garantir al mateix temps que per la via indirecta d’Irlanda del Nord no li entressin al mercat comú, per exemple, tèxtils de l’extrem orient que li fessin dúmping, carn sense garanties sanitàries o llavors transgèniques. Per tant, els controls de mercaderies, d’animals i de fronteres de la Gran Bretanya a Irlanda del Nord eren inevitables; es va acordar dur-los a terme en ports de mercaderies com Larne i Belfast. La nova frontera exterior de la UE passa de facto pel mar d’Irlanda.
La gent de la província, però, estava perplexa. El primer ministre, Boris Johnson, havia promès reiteradament que les empreses nord-irlandeses no haurien de patir per “paperassa, controls ni cap mena d’obstacle”.
El que viuen ara és el contrari. D’ençà del Brexit, els nord-irlandesos corren el perill d’acabar inundats de formularis. En moltes ocasions s’ha obligat camions amb mercaderies peribles a aturar-se a la frontera marítima.
Les plantes de test que hi ha en terra anglesa ja no poden arribar a territori nord-irlandès. A una empresa de construcció de la província d’Antrim la van fer parar perquè les pales excavadores que van arribar amb vaixell estaven brutes amb sorra de la Gran Bretanya. Fins i tot l’exèrcit britànic, que porta plats preparats i equipament a Irlanda del Nord, ha hagut de passar controls.
A Larne, on diversos cops al dia arriben ferris de la ciutat escocesa de Cairnryan, molta gent no se’n sap avenir. “Com pot ser que un ram de flors sigui una amenaça per al mercat comú?”, es pregunta un home. Un altre diu: “Imagineu-vos que a Berlín compreu alguna cosa de Munic però que un agent foraster ho intercepta abans. Aquesta és la situació que tenim aquí. És una bogeria”.
Però això només és un indici del que podria arribar a passar. Perquè la UE encara ha concedit a la Gran Bretanya un “període de gràcia”. S’acaba a final de març. Després s’introduiran controls força més estrictes. Fins i tot la “Great British Sausage”, de la qual Boris Johnson va afirmar que no l’aturaria res en el seu camí cap a Belfast, podria quedar atrapada en la xarxa dels agents duaners.
Per a localitats amb problemes econòmics com Larne, tot això no és només un problema financer, sinó sobretot un problema polític. Larne ha estat sempre un bastió dels unionistes probritànics. I ells temen que la frontera del mar d’Irlanda pugui tornar a acostar Irlanda del Nord una mica a la República d’Irlanda; i que potser, fins i tot, pugui portar a la reunificació. Aquest és el somni dels republicans nord-irlandesos. I el malson dels unionistes. Per això aquests es preparen per celebrar el centè aniversari de la creació d’Irlanda del Nord, que va segellar l’escissió d’Irlanda.
La situació actual toca “el nervi més sensible dels unionistes”, diu Katy Hayward, de la Queen’s University de Belfast. Si en municipis com Larne “s’imposa la sensació que la unió està en joc, serà difícil tornar a fer entrar el geni a la llàntia”.
“Les tensions fa setmanes que van a més”, diu l’alcalde Peter Johnston en atendre’ns dilluns passat al port de Larne. Darrere seu acaba d’atracar l’enorme ferri European Highlander, del qual surten camions. A la superfície d’asfalt que hi ha al davant, diversos vehicles de policia fan la ronda. “Hi ha el risc que la situació es descontroli”.
Això és així des que a final de gener la Comissió Europea va amenaçar amb introduir controls a la frontera entre Irlanda i Irlanda del Nord per impedir que es poguessin introduir vacunes del coronavirus a la Gran Bretanya a través d’Irlanda del Nord.
Allò va ser un acte de vandalisme polític pel qual la presidenta de la comissió, Ursula von der Leyen, ja s’ha disculpat. Però el mal ja estava fet de feia temps: l’amenaça va demostrar als unionistes nord-irlandesos que la suposadament sacrosanta frontera de l’interior d’Irlanda també es podria tancar si convingués. És a dir, si ho volgués la UE.
Des d’aleshores, la ràbia ha trobat definitivament un destinatari. A Larne i Belfast, a Craigavon, Lurgan i altres bastions, han aparegut dianes pintades. I posteriorment, també cartells de protesta d’aspecte força més professional contra la frontera marítima, contra les persones que la controlen i contra tot l’acord nord-irlandès entre Londres i Brussel·les, que estableix l’estatus especial de la província.
Hi ha qui creu que darrere aquest actitud encesa hi ha milícies unionistes, que en temps dels Troubles solien defensar els seus interessos amb violència armada. Això no està demostrat. Però és evident que paramilitars de tots dos bàndols continuaran cometent excessos; en són una prova tres intercanvis de trets ocorreguts recentment a Derry i Belfast, un dels quals va ser mortal.
No fa gaire va aparèixer un missatge d’amenaça pintat davant el domicili d’una agent duanera, explica l’alcalde Johnston. Aleshores, si no abans, s’hauria hagut de reaccionar. Primer, el consell municipal de Larne va retirar del port tots els agents de duana; i després, el ministre d’Agricultura d’Irlanda del Nord va decretar el mateix per a tota la província. Finalment, la UE també va retirar els inspectors, que miren per sobre l’espatlla els nord-irlandesos durant els controls de mercaderies. Des de fa uns quants dies, els controls tornen a augmentar, però la situació continua sent delicada, diu Johnston. De fet, en relació amb els missatges amenaçadors han estat detinguts dos nord-irlandesos.
La formació de Johnston –el Partit Unionista Democràtic (DUP, en anglès)– ha adoptat una actitud radical. La màxima responsable del partit, Arlene Foster, cap del govern d’Irlanda del Nord, sempre ha estat una fervent defensora del Brexit i també havia defensat l’acord de Johnson. Ara, però, el DUP està perdent votants a les enquestes, per això Foster exigeix l’abolició dels controls al mar d’Irlanda. D’altra banda, el partit de Foster vol boicotejar tota col·laboració amb Dublín i Brussel·les en la introducció del Brexit. El fràgil equilibri de forces que des de fa 23 anys garanteix una certa pau a l’illa podria desestabilitzar-se definitivament.
A Westminster els diputats del DUP ataquen Johnson i l’acusen de “traïció”. Darrerament, Johnson i el seu comissionat pel Brexit, Michael Gove, han augmentat en bona mesura la pressió sobre la UE i aprofiten hàbilment la relliscada en la disputa per les vacunes.
En una carta dirigida a Brussel·les, Gove va exigir no fa gaire que el període de gràcia referent als controls del transport de mercaderies amb Irlanda del Nord es prolongués fins al 2023, i afegia que els incomptables controls s’havien d’aturar immediatament. Johnson ha dit que ells faran “tot el que calgui” per garantir que al mar d’Irlanda deixin d’haver-hi obstacles als productes britànics. Això va ser, un cop més, una amenaça molt poc dissimulada de trencar un acord internacional. Però no seria la primera vegada que Boris Johnson fa una cosa així.
Dijous una delegació de la UE va viatjar a Londres per negociar. Brussel·les, però, va deixar clar d’entrada que el protocol d’Irlanda del Nord es mantindrà. Pràcticament ningú creu que Londres acabi portant la disputa fins a l’extrem. Perquè hi ha una cosa que tenen clara tots els contendents: l’alternativa a la frontera duanera del mar d’Irlanda és una frontera terrestre dins l’illa d’Irlanda.
I, amb una frontera com aquesta, els fantasmes del passat recent, en què van morir més de 3.500 irlandesos i nord-irlandesos, sí que tornarien del tot.
Traducció d'Arnau Figueras