Arriba aquests dies a les llibreries –a les poques llibreries on es podrà trobar, no ens enganyem– un llibre destinat a un grapat de lectors molt avisat: Joan Misser i Vallès. Un combat per la justícia i per la pau (Voliana Edicions, 2020); i si no estàs molt implicat personalment al món catòlic progressista o no has sentit històries de vells resistents a la vora del foc, no sabràs qui era Joan Misser. No passa res. O sí, passen moltes coses. Per exemple, que se’ns escapa una història de lluites populars i de resistència sota el franquisme. Misser, com es recorda en la biografia emocionada que li ha dedicat el seu fill “no va ocupar mai cap càrrec important en les jerarquies religioses, polítiques o acadèmiques”. Simplement va estar sempre allí en un moment, la dècada de 1950, on ser-hi es pagava molt car. Però d’històries com la seva se n’han oblidat moltes,per desgràcia.
Si hi ha alguna història interessadament oblidada en l’antifranquisme deu ser la dels cristians progressistes vinculats al Frente de Liberación Popular-Front Obrer Català (FELIPE-FOC) que entre 1958 i 1969 van construir una estranya amalgama de progressisme catòlic, anarco-cristianisme i socialisme autogestionari. Eren els del socialisme “a la iugoslava”, com en deien aleshores. L’experiment no va funcionar bé i els més espavilats van aixoplugar-se sota l’empara de la Internacional socialista, quan, un cop mort Franco, es va reconstruir el PSOE amb els diners de Willy Brandt. Però la majoria de gent que va estar al FELIPE-FOC es van esvair en la boira de la història, entre el catolicisme de base i la impotència política. Quanta gent deu quedar avui que sàpiga qui eren –i sobretot què van fer– Julio Cerón, Xavier Rocha, Joan Botam (caputxí), mossèn Josep Dalmau, Fernando Romero o Jaume Lorés? Alguns van tenir justet un minut de glòria pòstuma, bàsicament literària, o han quedat arxivats com a glòries comarcals. Altres, ni això. La història l’escriuen els vencedors.
El dia que s’escrigui una història creïble de l’antifranquisme caldrà destacar el paper resistent d’alguns catòlics de missa diària, i d’ascendència carlina, que van evolucionar de l’integrisme a l’antifranquisme radical. Era un catalanisme missaire i clerical, aclaparat per la guerra civil i que –sembla obvi!– de cap manera no podia ser partidari dels mateixos que els van afusellar part de la família a l’Arrabassada. El record viu d’un munt d’assassinats a la rereguarda entre els membres de la Federació de Joves Cristians de Catalunya en els primers dies de la guerra no ajudava precisament a la reconciliació. El més fàcil hauria estat que aquesta generació d’adolescents catòlics crescuts durant la guerra fossin franquistes i els motius del canvi de bàndol es poden explicar de moltes maneres, però mai per raons econòmiques.
Van ser els catòlics els qui es va prendre més seriosament la reconstrucció del país, sobretot quan l’endemà de la guerra mundial es feu evident que el franquisme tindria una llarga vida. D’una banda eren els únics que tenien prou organització per a fer-ho. Però en aquests evolució hi ha, sobretot, molt d’idealisme i un punt d’existencialisme sartrià “engatjat”, com es deia a l’època. La capacitat de sobreposar-se a la memòria de tanta mort és el que dona a la resistència catòlica al franquisme un significat especialment remarcable En aquest corrent cal incloure la vida i l’obra de Joan Misser i Vallès i per això la seva biografia resulta significativa, tot i que potser està inevitablement condemnada al silenci. Militants com ell que no foren polítics professions, ni aparatxiks confessionals, ni teòrics van estar el nucli mateix del canvi democràtic.
Misser és un activista especialment significatiu d’una generació de catòlics que tenien entre quinze i vint-i-cinc anys durant la guerra civil i que van arribar molt aviat a la conclusió que la fe religiosa havia estat usada “a favor d’uns interessos de classe i d’una divinització del monstre-Estat” com escrivia ell mateix. A partir del 1952, el moviment Pax Christi i l’ecumenisme del Concili donaren a aquests grups la possibilitat de trobar d’una banda una estructura paralegal de lluita política i, de l’altra, una sèrie de relacions internacionals que permetin fugir de l’ofegament ideològic nacionalcatòlics. Els contactes amb francesos i belgues, la introducció a Catalunya de la filosofia personalista de Mounier i el desengany mateix amb l’immobilisme del franquisme són fets especialment significatius en l’evolució de tota aquesta generació.
El lector d’aquesta biografia no pot obviar, però, una sensació de relat d’època. Avui en dia es fa difícil recuperar sense un somriure textos sobre “cristianisme i revolució” que van tenir un pes decisiu als darrers anys del franquisme. Són papers d’una candidesa remarcable, que a l’època es llegien com a “profetisme” i ara cauen de les mans. Si la capacitat de bastir ponts entre vencedors i vençuts fou el gran actiu de la generació de Joan Misser, la seva ingenuïtat “bonista”, fruit de la inexperiència, cal anotar-la en el passiu. El trist paper de Pep Consciències que sovint fa l’esquerra ecologista nostrada, no és res quan es compara amb les expressions sobreactuades de l’esquerra clerical del postconcili.
L’ecumenisme catòlic de Joan Misser, i la curiosa fusió d’aquest moviment amb el guevarisme que van potenciar tants capellans entre 1968 i 1992, va resultar un desastre. Potser ho havia de ser perquè les bones persones no serveixen per a la política. Les dades són crues. Al llarg de dècades (i ara també) s’han fet dotzenes de comitès catalans de solidaritat amb les revoluciones de totes les Quimbambes, però mai no hi ha hagut cap ni un comitè quimbambès de solidaritat amb els catalans. Les planes del llibre on s’explica com les autoritats d’Algèria es van negar a ajudar l’oposició antifranquista haurien de ser lectura obligatòria per a interessats en ciències polítiques. O simplement per orientar-se en la vida. I saben greu perquè algú les tornarà a escriure d’aquí a no gaire si, per dir un nom, Kurdistan esdevé independent. Però per a l’idealisme els fets són secundaris i en el fracàs també es teixeixen vides. D’altra banda no està escrit enlloc què significa fracàs. Tot depèn de com es miri.