Algú obrí la porta del despatx i cridà: "Hi ha tirs al Parlament". Per instint, em vaig llançar a la sala de teletips, on ja s'amuntegaven alguns redactors. La notícia no eixia dels despatxos d'agència, sinó en la desballestada ràdio de l'eficient Pepe, encarregat de tota aquesta bateria de ginys. Atònits i incrèduls aconseguírem escoltar encara les veus dels qui serien famosos periodistes: Rafael Luis Díaz i Fernando Ganzàlez, que transmetien en directe el ple de les Corts i les primeres seqüències de la temptativa colpista. El flaix d'agència no es va fer esperar: "Tiros en el Congreso", deia.
Un redactor, el nom del qual he oblidat, però a qui ret tribut per la seua professionalitat, va tenir la inspiració de telefonar a les Corts quan encara hi vibrava l'eco dels tirs i les veus casernàries dels assaltants. Li van passar la comunicació amb tota normalitat amb una secretària del grup parlamentari socialista, i aquest fou el diàleg, que el diari publicà en el resum informatiu de la jornada.
—Per favor, ens poden dir que hi passa?
—Doncs, en aquests moments estan votant...
—Però, no hi ha entrat un grup de guàrdies civils amb armes?
—Com és possible? Anem-hi a assabentar- nos-en.
Per desgràcia, la inòpia de la funcionària és anecdòtica i cada minut s'acreix la certesa de l'esdeveniment. Una rere l'altra les màquines d'escriure aturen el repicament. Passe el que passe, la veritat és que no serveix per a res l'edició del diari que s'està coent. La informació del dia s'ha quedat sobtadament marcida i sembla absurd apressar-se a rematar el full amb la quotidianitat de la jornada. Nous despatxos d'agència comencen a perfilar la magnitud del desastre. Tan sols han passat deu o quinze minuts i el diari paralitzat. El personal de tallers no és aliè a la sacsejada i tampoc no s'amaga el malestar.
No puc preveure el desenllaç, però aposte pel pitjor. Com a director del diari reunesc el planter i els engegue un petit discurs en què, més o menys, dic que estem davant un colp d'estat reaccionari que pot acabar ben malament, sobretot per al Diario de València. Afegesc que és el moment d'anar-se'n a casa i això és el que, precisament, han de fer els més intel·ligents, mentre hi puguen. No hem de sentir-nos herois, però això sí, mentre quedem uns pocs, cl diari eixirà.
Ningú no es mou ni ningú se'n va, a pesar que en aquests moments ja ens constava que València era el vèrtex de la temptativa i que Milans del Bosch n'era el cap visible. Prové de convèncer les dones casades i els més joves del col·lectiu. No hi hagué ni una sola deserció, cosa que sembla commovedora i demencial alhora.
Mentrestant la redacció s'ha anat poblant de gent aliena i perplexa. Són polítics amb història, sindicalistes o, simplement, personatges marcats per les seues idees progressistes. Volen saber què passa i ocorre que, ben informats, decideixen no tornar a les seues cases. No, almenys, aquesta nit, que potser serà la dels coltells llargs. Els uns als altres es conformen. "Això no pot durar", afirmen. La clandestinitat és l'únic refugi i la prudència aconsella esfumar-se el més prompte possible. Desalentats i confusos, cadascú mamprèn la fugida després d'una telefonada apressada i tranquil·litzadora.
Vicent Ventura i Doro Balaguer mamprenen viatge cap a Tarragona, però a l'altura de Puçol se n'adonen del disbarat. Si Tejero se n'ix amb la seua, és igual estar lluny que prop. Tornen i s'amaguen en uns despatxos pròxims al Temple. Després, quan la presència a la televisió del rei allunya la por, comunicaran amb un alt càrrec de la Zarsuela per advertir-los que a València continuen emetent el ban de Milans del Bosch. Se'ls agrairà la col·laboració.
Els carros de combat són al carrer i la centraleta de telèfons bull. Alguns lectors ens confirmen efectius, itineraris i emplaçaments d'aquesta parafernàlia. Un parell de fotògrafs es llancen al carrer per a captar-ne la imatge, però s'acovardeixen, tornen de buit i amb el pànic dibuixat a la cara. "Ens apuntaven amb les metralladores".
El Diario esdevé punt de referència d'altres rotatius nacionals. Lunica novetat que podem divulgar és la presència dels tancs en la via pública i alguns altres detalls que, inopinadament, cobren relleu, com ara la presència a penes advertida de forces militars al llarg de la jornada a distints punts de la ciutat. Som a l'ull del volcà, però desconeixem què passa al costat nostre. Arriba un moment de la nit en què la centraleta telefònica es rendeix i ens quedem amb una sola línia. Prodigiosament, per aquesta línia es colarà la BBC de Londres. Els conte que València està presa militarment i ens desitgen sort. En el to del meu interlocutor sent la solidaritat i un deix de condescendència: "Els espanyols no teniu remei", sembla dir-me.
L'ombra de la calamitat s'accentua i, amb ella, el risc que el Diario siga objecte d'un atemptat per part dels "incontrolats". El periòdic no és un pamflet exaltat, ni molt menys, si bé alguna cosa semblant pensen alguns membres del PSPVPSOE, però amb tota seguretat no és sant de la devoció carca. A més a més, les instal·lacions, aïllades al camí de Montcada, en un barri desprotegit, conviden a l'excés.
Prové de parlar amb el governador civil, el desventurat Femàndez del Río, però és impossible. Després en sabrem la raó: estava segrestrat pel governador militar Luís Caruana. Més sort hi ha amb el cap superior de Policia, Rafael del Río. No em dóna seguretats, però em promet fer tot el possible per enviar-nos alguna protecció. Poc després apareixeran pel diari un parell de membres de la Policia Nacional, malhumorosos i distants. Sense dubte, eren dels altres. Havíem deixat entrar l'enemic a casa. El rellevament, de matinada i amb la democràcia restablerta fou una parella jovial i fraterna. Quina ostentació de transvestiment i adaptació a la realitat!
Serien les nou de la nit quan la secretària, Greta, anuncià l'arribada d'un militar d'alta graduació que demanava ser rebut: "jOstres, aquest ve a tancar-nos el diari!", vaig pensar. Per la porta apareix el comandant —o tinent coronel— Silla, adust i imperatiu. Darrere d'ell un parell de soldats equipats amb el cetme i altra impedimenta de guerra. Impressionant.
"Este es el bando del Capitàn General de la III Región Militar i ha de publicarse mañana", m'etziba. De moment, doncs, el diari ix. I llig, adonant-me de la missa, la meitat, però prou per comprendre que la democràcia se n'ha anat al fer la mà. "Això, comandant", li dic amb gest confraternitzador, "és un ban de guerra". I diu: "En efecto". Responent un atavisme dels temps de la censura, pregunte: "En quina pàgina i amb quins caràcters tipogràfics hem d'inserir-ho?". "A su criterio", afirma, molt liberal.
Per allò que en tot drama pot haver una fissura d'humor, en aquest moment un dels soldats de l'escorta s'apropa a la taula i pregunta: "Por favor, /dóndc puedo mear?". No hi vaig poder reprimir un esclat d'hilaritat que va servir per a distendre la situació. "Eixint per aquesta porta, just enfront". La porta s'obria a la redacció i no es pot descriure la ramalada de pànic que va provocar l'aparició del guerrer urgit per necessitats fisiològiques. Ingenu de mi, prové de traure-li alguna notícia al meu interlocutor. "Però, comandant, què està passant?". "Tranquilos, ustedes tranquilos que todo està bajo control", respon, acomiadant-se.
No recorde si va ser abans o després d'aquest incident que vaig intentar comunicar amb capitania general per mitjà del tèlex. Tampoc no puc donar fe del text que vaig transmetre, però la veritat és que pretenia obtenir qualsevol resposta mínimament significativa i noticiosa. Passats els anys, aquest text ha transcendit i, segons sembla, és exhibit com un testimoni d'adhesió a Tejero i a Milans del Bosch. Més que una infàmia contra la gent del Diario, contra aquest o contra mi mateix —únic responsable de la iniciativa—, és una ximpleria. En tot cas, per què no es divulga?
Les hores que segueixen estan relatades en les tres edicions que es van imprimir. Tan sols val la pena anotar un detall, entre ingenu i temerari: la redacció d'un breu editorial abans que apareguera el rei per la televisió, en ple xafarranxo colpista. Es titulava "Por la Constitución". D'haver triomfat el colp ho hauríem pagat clar. Però la veritat és que en aquell ambient pessimista tampoc no donàvem un duro pel nostre futur.