Aquestes eleccions havien de servir per determinar quina era l’estratègia independentista amb més suport electoral. I atès l’empat tècnic entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, separats només per un escó, 1,25 punts percentuals i 35.000 vots –el 2017 la diferència va ser de de 12.000 vots, dos escons i 0,28 punts percentuals a favor de JxCat–, de lectures se’n poden fer moltes. L’independentisme ha avalat l’estratègia pragmàtica de Pere Aragonès i ha fet el mateix amb la tàctica de confrontació defensada per Laura Borràs? O ha castigat totes dues? Perquè cal recordar que els dos partits perden un escó conjuntament respecte al 2017, i també 714.000 vots. Junts per Catalunya és qui més se’n deixa pel camí: compta amb 380.000 vots menys que en els anteriors comicis.
El que està clar és que JxCat ha resistit l’embat de la desmobilització, d’unes enquestes desfavorables des del principi –que a poc a poc ha anat remuntat fins al punt de fregar una nova victòria in extremis– i d’una campanya en què no comptava amb drets electorals. I tot això sumat a una legislatura més que singular, en què l’elector independentista no ha trobat grans incentius entre tants retrets encreuats, és un resultat més que positiu.
Però les alegries van per barris, i JxCat és una formació amb vocació hegemònica. Per això, el president Carles Puigdemont, compareixent durant la nit electoral des de l’exili a través d’una pantalla, no es mostrava gens eufòric. Ni tan sols exhibia gran satisfacció per una nova victòria independentista per a la qual Junts per Catalunya ha estat fonamental. El president a l’exili, això sí, recordava que l’independentisme «ha vençut les forces del 155» i «hem assolit allò que ningú no imaginava que passaria». I a partir d’ací, el punt d’exigència era previsible. «Tenim el deure d’intentar traduir aquest missatge d’una forma explícita. Ara tenim la força per fer-ho. Aquest objectiu és el de saber explicar al món que l’independentisme s’ha imposat a la repressió. És el nostre deure. Hem de fer arribar a Madrid i a Europa que, malgrat certes narratives, és impossible fer política sense parlar d’independència». Pel seu compte, la candidata Laura Borràs posava en valor la victòria de l’independentisme, «la victòria de país», i exigia que el fet de superar el 50% havia de tindre «conseqüències polítiques tant al Govern com al Parlament».
Des de Junts per Catalunya semblen decidits a no desaprofitar el fet que l’independentisme haja superat el 50% dels vots. La pregunta, però, és com ho faran. La clau d’aquest pany la té, hipotèticament, Esquerra Republicana, força independentista més votada. Però ja en campanya electoral –i des de molt abans– es va evidenciar que les estratègies, si s’arribava a aquest punt, eren bastant divergents. ERC insisteix en la conformació d’un govern de concentració, una proposta rebutjada per tots els partits interpel·lats –Junts per Catalunya, CUP i En Comú Podem. Malgrat la negativa constant, Pere Aragonès tornava a posar la idea damunt la taula durant la nit electoral, tot i saber ja que ell mateix era el candidat més probable a la investidura. Mentrestant, des de Junts per Catalunya mai no han confirmat que investiran Pere Aragonès si aquest era el candidat independentista més votat, tal com ha passat. En la nit electoral les dues parts confirmaven haver-se intercanviat missatges. Laura Borràs es limitava a felicitar ERC i la CUP i els emplaçava a treballar plegats. Però no han donat cap pista sobre com pensen encarar les negociacions les pròximes setmanes. Qui resoldrà l’atzucac?
La formació puigdemontista confiava plenament en una nova remuntada electoral que desmentira les enquestes. Molta gent de la formació confirma que no s’esperaven quedar per darrere d’Esquerra Republicana. Aquest nou escenari encara ha de ser explorat, atès que no estava del tot contemplat. I tot apunta que res no serà fàcil.
Més enllà de la formació de Govern, que es preveu del tot incerta, el cert és que Junts per Catalunya ha perdut l’hegemonia en l’independentisme. I això pot tindre diverses traduccions a curt termini. Primer, perquè les exigències de l’independentisme al Govern espanyol, plantejades en l’anomenada «taula de diàleg» –aturada per la pandèmia i que fins ara no ha donat cap resultat– tindran encara més protagonisme per part dels republicans. Va ser ERC qui va proposar la constitució d’aquesta taula, però el fet que comptara amb el president Torra a l’altra banda compensava la iniciativa dels republicans, que sempre van plantejar la taula com una eina de país però que ha estat posada en dubte, de manera continuada, pels seus socis de govern i per la resta d’actors independentistes. No cal dir que el Govern espanyol, integrat pel PSOE i per Unides Podem, s’ha entès millor amb Esquerra Republicana que no amb Junts per Catalunya els últims anys. I que si JxCat perd la presidència, la seua d’incidència alhora de negociar amb el Govern espanyol serà menor.
Però els resultats obtinguts per JxCat no conviden la formació puigdemontista a canviar l’estratègia confrontadora. Al remat, han estat a punt d’aconseguir una nova remuntada en unes condicions absolutament adverses, sense drets electorals i amb totes les limitacions que això comporta. Per això, no és d’esperar que el partit, que a més a més ha sumat sigles com ara Demòcrates o Moviment d’Esquerres –lligades a ERC en les eleccions passades– canvie una estratègia que al cap i a la fi els ha funcionat. De fet, una candidatura amb la integració del PDeCAT, que ha sumat 77.000 vots i no ha aconseguit entrar al Parlament, els hauria donat la victòria davant ERC i s’haurien apropat i molt al PSC. Aquella coalició, intentada fins l’últim moment –també després de la constitució de JxCat com a partit i del trencament intern amb el PDeCAT– finalment no es va ultimar.
Un altre element clau durant els últims anys que queda tocat per aquestes eleccions és l’exili. El lideratge exterior del president Puigdemont està totalment fora de dubte. Les batalles plantejades al Parlament Europeu i als tribunals estrangers sempre s’han resolt amb la victòria dels exiliats Junts per Catalunya, però el fet que el partit ja no siga l’hegemònic entre l’independentisme li farà perdre certa representació i certa capacitat de relat portes enfora. Això genera certa inquietud, més encara quan Esquerra Republicana s’ha vingut desmarcant últimament, tot i que de manera no massa explícita, del Consell per la República. Aquesta entitat parainstitucional, liderada per Puigdemont i defensada des de JxCat com l’eina definitiva per aconseguir la independència des d’un organisme deslligat de l’admnistració espanyola, haurà de continuar guanyant legitimitat sense el matalàs d’un lideratge electoral. No és estrany, en aquest sentit, que les cares dels representants de JxCat durant la nit electoral foren de decepció.
En la divisió territorial del vot, JxCat ha resistit l’embat a les demarcacions de Lleida i de Girona, on ha sigut la formació més votada. Tot i que ha Ponent ha empatat a escons amb ERC –cinc cada formació d’un total de 15–, els de Puigdemont, liderats per Ramon Tremosa a Lleida, han superat els republicans per 2.500 vots. A Girona és on més destaca l’hegemonia de la formació turquesa. Dels 221 municipis que té aquesta demarcació, només en 26 no han sigut la formació més votada, i han mantingut el mateix nombre d’escons que el 2017: set de 17. Barcelona torna a ser l’assignatura pendent d’aquest espai, on ha perdut un escó respecte al 2017. N’ha passat de 17 a 16 d’un total de 85 parlamentaris, i tant el PSC com ERC els ha passat per davant. A Tarragona, Junts per Catalunya també ha repetit resultat i ha tornat a traure quatre escons de 18.
Fins ara, el lideratge del president Carles Puigdemont no només se sostenia pel pes simbòlic i combatiu de l’exili. També hi havia una majoria electoral al darrere. Ara, el seu partit ha perdut aquest últim avantatge. Caldrà veure com s’organitza Junts per Catalunya després d’aquest episodi i caldrà veure, també, fins a quin punt faciliten o no la investidura d’un president independentista aliè a la formació turquesa. Un desenllaç previsible però que han evitat confirmar i que promet generar nous capítols de tensió i d’incertesa política. L’independentisme haurà de treballar molt a l’hora teixir consensos perquè el fet d’haver superat el 50% del vot tinga una traducció política contundent.
La contundència d’aquesta traducció ja la ve marcant Borràs des de l’inici de la campanya, quan va apostar per proclamar la independència si l’independentisme superava el 50% dels vots. Ella, però, no podrà liderar aquesta iniciativa que des d’Esquerra Republicana no estan disposats a assumir. Potser serà aquesta la primera diferència que dificulte un acord d’investidura entre els republicans i els puigdemontistes. «Catalunya ha demostrat ser més independentista que mai, i ha d’anar més lluny que mai», sentenciava Laura Borràs durant la nit electoral.
Malgrat això, Junts no tanca la porta a una entesa amb l’independentisme. Elsa Artadi, cap de la campanya electoral del partit, reconeixia que els electors havien deixat clar que els partits independentistes s’havien d’entendre per continuar amb el projecte. És la manera, també, que té el partit d’apartar-se de qualsevol proposta adreçada a bastir una entesa amb formacions no independentistes, com ara En Comú Podem, tal com ERC ha explicitat que vol fer amb la idea del govern de concentració.
Amb pacte d’investidura o sense, el president Puigdemont ha patit la derrota més dolorosa des que es va erigir com a referent de l’independentisme. Una derrota ajustada, que ha estat a punt de convertir-se en victòria per la mínima i que s’ha produït en unes condicions del tot desfavorables. Això, i l’aposta unilateral del seu partit, aplaudida per bona part de l’independentisme, fa pensar que el partit no patirà grans canvis durant els propers temps. Al cap i a la fi, Junts ha arribat per quedar-se i no deixarà de ser un actor fonamental dins de l’independentisme. El que està en l’aire és la relació entre aquest partit i ERC, desgastada durant les últimes legislatures i en vies de restabliment per tornar a començar de zero, tal com reclamen els electors independentistes. També l’aproximació o no amb el PDeCAT envers futures cites electorals que potser exigiran menys candidatures per garantir l’obtenció de majories. I també resta en dubte el lideratge de la formació a l’interior davant una possible inhabilitació de Laura Borràs per part de la justícia espanyola, si és que acaba sancionant el cas que li imputen de fraccionament de contractes durant la seua etapa al capdavant de l’Institut de les Lletres Catalanes. Al darrere de Borràs al Parlament hi ha Joan Canadell, qui podria convertir-se en uns mesos en referent de JxCat en la cambra catalana –i per tant a dins de Catalunya– i a qui caldrà seguir ben de prop, atès que l’empresari i enginyer no és, precisament, una figura de consens entre tots els actors independentistes.
Siga com siga, el missatge més precís des de la formació liderada pel president Puigdemont l’enviava, des de l’exili, l’eurodiputada Clara Ponsatí. «La jornada de reflexió és demà», deia per Twitter en referència al dia següent de les eleccions. I és que serà llavors quan caldrà gestionar les majories.