La diversitat de l’antifranquisme era una de les grans fortaleses del moviment. Bona mostra en n’eren tots aquells que van participar en les mobilitzacions contra la dictadura, tan habituals i progressives a Catalunya a mesura que el règim agonitzava. Arcadi Oliveres en va ser testimoni. Perquè aquest economista, referent de l’anticapitalisme i de l’antimilitarisme, va coincidir amb molta altra gent que amb el pas del temps s’ubicaria als antípodes de la seua lluita. Són els casos de l’exiministre Jordi Solé Tura (1930-2009), de l’exeurodiputat Raimon Obiols (1940) o de Josep Maria Trias de Bes (1944), qui va començar al PSUC i va acabar simpatitzant amb UPyD.
Al març de 1966, quan van tenir lloc els fets de la caputxinada, tots ells encara estaven lluny d’accedir a càrrecs oficials. Arcadi Oliveres no ho va fer mai, i a diferència de molts altres amb qui va compartir mobilitzacions, ell mai no es va desviar del seu objectiu. L’anticapitalisme i la militància per la pau van ser sempre les seues inquietuds. No és estrany que Oliveres es convertira en un referent d’aquestes lluites amb el pas dels anys.
Va ser a l’entorn de la caputxinada quan Oliveres va mantenir els seus primers contactes polítics. A pocs dies que s’iniciara la primavera de 1966, al convent dels pares caputxins del barri barcelonès de Sarrià se celebrava l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SEDUB). Cinc centenars d’estudiants hi assistiren i acabarien sent víctimes de la repressió policial. Oliveres es mirava amb certa il·lusió la constitució d’aquell sindicat. Estudiant de Ciències Econòmiques a la UB, se sentia seduït per la participació democràtica promoguda des de baix després d’haver viscut l’hegemonia imposada pels sindicats verticals franquistes. «El SEDUB havia de substituir el Sindicato Español Universitario, que durant temps havia estat presidit per un feixista recalcitrant, Rodolfo Martín Villa, que més endavant seria ministre», explicava l’economista al llibre Paraules d’Arcadi. Durant la caputxinada, Oliveres i molts altres van ser fitxats o detinguts, però el SEDUB va tirar endavant.
Oliveres ja havia pres consciència política gràcies a la influència dels mestres d’escola. Als Escolapis del carrer Diputació de Barcelona va rebre classes d’antics professors que ja havien exercit durant la República i que havien estat castigats pel franquisme. Òbviament, tots ells criticaven amb força el règim. Entre aquells mestres hi havia Lluís Maria Xirinacs (1932-2007), un altre referent de la no-violència i un home, segons Oliveres, «d’un pensament massa avançat per al seu moment», que el convertia en una persona «difícil de seguir». Més tard, ja en la universitat, després de descartar el trasllat a Madrid per fer Polítiques –el degà de la Complutense era Manuel Fraga Iribarne (1922-2012)– i de fracassar en l’intent de cursar Enginyeria, Oliveres ingressaria a Econòmiques. Allà va ser alumne de l’historiador de l’economia Jordi Nadal (1929-2020), del filòsof marxista Manuel Sacristán (1925-1985) –de qui deia que «encara no sé com li deixaven fer classes en temps de Franco»– o de l’ex-rector de la UB, l’economista Fabià Estapé (1923-2012).
Oliveres ho tenia clar. Si va estudiar Econòmiques va ser per les seues «ganes de canviar el món» i per obeir unes premisses que desacreditaven el sistema capitalista. «Un sistema que per definició és injust i assassí, perquè es basa en el màxim benefici d’uns pocs a costa dels altres». La seua recepta sempre va ser clara: cal organitzar l’economia a petita escala per contrarestar el poder aclaparador de les grans corporacions. Combatre el capitalisme, acabar amb l’hegemonia del sistema, depèn de l’acció individual de cada persona que en forma part. El que cal perquè això es done és la consciència. I és a això, la creació de consciència, a allò que més contribuïa.
Didàctic, senzill, pròxim i disposat, Oliveres era el denominador comú de moltes lluites compartides que tenien en l’antimilitarisme i l’anticapitalisme elements indispensables. Lluites en què confluïen moviments distingits per la seua pluralitat, si bé tots hi tenien cabuda. Prova d’aquesta diversitat era el fet que l’economista, cristià de base, s’en va posicionar com a referent, primer, des de Pax Christi, moviment catòlic per la pau organitzat a nivell mundial. Allà va coincidir amb Àngel Colom, qui més tard es dedicaria a la política parlamentària. Amb Colom, futur líder d’Esquerra Republicana de Catalunya (1989-1996), Oliveres es va dedicar a organitzar trobades de joves a la comarca d’Osona, fonamentalment, per tal de bastir un moviment per la pau i la no-violència. El rerefons polític d’aquelles reunions feia inevitable la persecució policial, en aquest cas de la Guàrdia Civil. Això els va fer pensar, a Oliveres i a Colom, que els calia trobar un aixopluc per esquivar aquest setge. És així com tots dos, seguint el consell del director teatral Frederic Roda (1924-2006), van aconseguir entrar a Pax Christi.
Fundat pel papa Pius XII el 1952, Pax Christi restava pràcticament inactiu a l’Estat espanyol. «Era una estructura molt estranya», explica Àngel Colom. En aquell moment era presidida per Pedro Cantero Cuadrado (1902-1978), arquebisbe de Saragossa, qui va enviar al general Franco el mantell de la verge del Pilar quan el dictador agonitzava. Colom és preguntat per com van aconseguir que aquell religiós tan reaccionari els cedira la direcció de Pax Christi. «No sé com s’ho va fer Frederic Roda, però ell va fer la gestió i ho va aconseguir», respon. «Els tres hi vam exercir una mena de presidència col·legiada, fèiem broma quan dèiem que conformàvem un bisbat». Gràcies a Oliveres, Roda i Colom, molta gent vinculada al catolicisme s’hi va sentir atreta per aquest aixopluc, que donava aire nou i net a una petita part de l'Església, controlada amb mà de ferro pel règim.
Va ser a través de Pax Christi, precisament, que es van convocar les marxes de la llibertat des del monestir de Montserrat. Va ser possible gràcies a la presència, en aquella reunió, dels representants europeus de l’entitat catòlica, llavors presidida a nivell mundial pel cardenal d’Utrecht, Bernardus Johannes Alfrink (1900-1987), progressista, segons recorda Colom. El cardenal va acceptar la proposta de convocar aquelles marxes mobilitzadores del 1976 per reclamar, de forma pacífica i no-violenta, l’amnistia, la democràcia i la recuperació de l’Estatut català. Les mateixes reivindicacions per les quals clamava un altre paraigua, l’Assemblea de Catalunya, nascuda després de la repressió contra la caputxinada i en la qual també es va implicar Arcadi Oliveres. Reivindicacions que tornen a tindre vigència, malauradament, tal com lamentava l’economista: «a vegades sembla mentida que hi hagi fets i accions que amb més de quaranta anys de diferència tinguin un substrat tan semblant i unes reivindicacions tan similars. Això vol dir que la llibertat té un preu, i que mai no hem de deixar les nostres conviccions i la nostra energia perquè costa, costa molt aconseguir drets i aconseguir millores socials i obrir finestres tan bàsiques com les de la llibertat».
Les marxes de la llibertat, segons recorda l’activista Pepe Beúnza, «van representar un desafiament extraordinari». Oliveres, en aquell moment, era un d’aquells que, una vegada alliberat després d’uns dies detingut, es tornava a reincorporar a la marxa. Així fins arribar al monestir de Poblet, punt en què confluïen les columnes procedents de l’Empordà, l’Urgell, el Pallars, les Terres de l’Ebre, Girona i el País Valencià després de recórrer el país de punta a punta.
Per la pau
Des de Pax Christi, Arcadi Oliveres va reforçar la seua lluita per la pau a través de trobades i de la participació en distints congressos. Per exemple a l’Internacional Peace Bureau, «la gran coordinadora mundial dels moviments pacifistes», fundada el 1891 i guardonada el 1910 amb el Premi Nobel de la Pau, on va fer els primers contactes que desembocarien en la fundació del Centre Delàs d’Estudis per la Pau. L’economista hi participava en nom de Justícia i Pau i de la Fundació per la Pau, entitats adherides a l’organisme internacional que van tenir gran presència a l’Estat espanyol a inicis dels vuitanta per dos fets clau. Un, la batalla per evitar-ne l’ingrès a l’OTAN. L’altre, l’objecció de consciència contra el servei militar obligatori.
En aquest context, Oliveres va treballar conjuntament amb Pepe Beúnza (1947). Nascut en una petita localitat de Jaén, Beúnza és tot un símbol de la no-violència i una persona també implicada en el cristianisme de base. Tot just quan va coincidir amb Oliveres a Pax Christi organitzant les marxes de la llibertat, Beúnza i l’economista organitzaven el grup d’objectors de Can Serra, barri ubicat a l’Hospitalet de Llobregat on es refugiaven els pròfugs que es negaven a fer el servei militar. «Preparàvem tot el barri per al moment en què detinguessin els nostres companys», recorda Beúnza.
El grup impulsat per Beúnza havia anat fent xerrades per tot l’Estat animant la gent a no fer el servei militar. «En aquell moment fer la mili tenia un cert prestigi, la gent es pensava que era així com els fills es feien grans, per això no era fàcil fer objecció de consciència. Per arribar a la gent, a Can Serra teníem una escola bressol i un club d’avis, i explicàvem que aquell era el nostre servei a la pàtria», rememora Beúnza, que reconeix que l’objectiu no era fàcil. Tampoc entre l’esquerra, atès que, segons explica el mateix activista, la cultura pel desarmament i contra el militarisme no estava gens extensa. «L’exèrcit roig de la URSS i l’exèrcit popular de la Xina tenien molt de prestigi. En aquest sentit, l’aportació d’Arcadi va ser fantàstica», conclou Beúnza, que destaca l’amistat que va mantenir amb Oliveres, i assenyala que el seu ingrés a la universitat el va fer aprofitar i ampliar al màxim els seus coneixements sobre desarmament i geopolítica. «Va ser tot un puntal».
Pocs anys més tard, cap a mitjans dels vuitanta, Oliveres seria un dels principals impulsors de la Universitat Internacional de la Pau, celebrada a Sant Cugat del Vallès. «Una mena d’Universitat Catalana d’Estiu, però amb formació sobre cultura de pau, conflictes i desarmament», defineix Jordi Armadans, director de la Fundació per la Pau des dels anys noranta. Allà hi era Oliveres amb l’esmentat Frederic Roda, amb el llavors recentment guardonat amb el premi Nobel Adolfo Pérez Esquivel i amb Vicenç Fisas, entre d’altres. Armadans recorda que Oliveres era capaç de generar atracció amb el seu «to humà, afable, cordial i proper», sempre allunyat del caràcter egocèntric que sovint adquireixen alguns acadèmics d’èxit.
En aquells anys, Arcadi Oliveres i Gabriela Serra van forjar la seua amistat. L’ara exdiputada de la CUP va coincidir amb l’economista en el context de la campanya anti-OTAN. Tots dos recorrien Catalunya al cotxe d’Oliveres per fer xarrades en nom de la Coordinadora pel Desarmament i la Desnuclearització Totals (CDDT), encarregada d’agrupar els comitès anti-OTAN. Tots dos es reunien al primer Casal de la Pau, ubicat al carrer Bailèn de Barcelona, punt de trobada de tants moviments antimilitaristes. Segons Àngel Colom, aquell casal es va gestar a partir de la creació del Col·lectiu d’Acció No Violenta dels Països Catalans, fundat per Oliveres i per l’exdirigent d’ERC.
Al caliu de les primeres organitzacions no-violentes, Oliveres i Serra feien centenars de quilòmetres arreu del Principat. «El triomf del ‘no’ al referèndum de l’OTAN tenia al darrere un treball immens», recorda l’exdiputada. I és que Catalunya, amb el País Basc i la província de Gran Canària, va ser l’únic territori de l’Estat que va votar en contra de l’ingrés d’Espanya l’aliança atlàntica militar. Per a Oliveres, i per a tants altres coetanis implicats –o no– en els moviments antimilitaristes, el procés d’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN demostrava com «la democràcia es desfà i es trenca per una estafa i una burla». Al llibre Paraules d’Arcadi deixa escrit el seu record sobre aquell episodi. «El poble va dir una cosa i fins i tot algunes personalitats polítiques, com el mateix expresident Felipe González, deien que era el poble qui decidia, i en canvi van manipular un referèndum. El poble va dir no, i l’Estat espanyol va acabar entrant a l’OTAN».
El desenllaç d’aquells fets va ser l’inici un període de certa aturada, segons recorda Gabriela Serra, després que el moviment que ella i Oliveres integraven no evitara l’ingrès de l’Estat espanyol a l’OTAN. Malgrat aquella derrota, la mobilització «va tenir molta influència en fets posteriors». Fets en què també va participar Arcadi Oliveres, com ara la lluita contra el servei militar obligatori, suprimit definitivament a l’Estat espanyol l’any 2001. «Segur que aquella lluita va accelerar-ne el procés, que podria haver trigat més. Aquell moviment d’insubmissió va portar l’antimilitarisme molt més lluny del que podia arribar, i amb el procedent de la lluita anti-OTAN vam aconseguir crear el moviment més massiu i permanent que hi ha hagut fins la irrupció del moviment independentista», assegura Gabriela Serra.
Conseqüència d’aquella lluita seria també, poc més tard, el moviment antiglobalització, enfortit a inicis del segle actual i amb gran presència a Barcelona. El març de 2002 es reunia el Consell Europeu a la capital catalana. I la resposta, massiva, no es va fer esperar. L’èxit va ser tan gran que fins i tot Oliveres, un dels gurus intel·lectuals de la protesta, se’n va mostrar sorprès. De fet, si en aquell moment les manifestacions per l’Objectiu 0,7 –que pressionava els governs occidentals perquè dedicaren aquest percentatge del PIB a ajudar els països més empobrits– o la reacció a la desfilada militar a Barcelona de l’any 2000 havien comptat amb un suport notable, el que va rebre el moviment antiglobalització quasi no tenia precedents, segons recorda Jordi Armadans. «Va ser una sorpresa».
Oliveres aportava una visió que dotava d’una gran base teòrica tot aquell moviment. Així ho recorda Beúnza, que destaca la lluita de l’economista per qüestions com ara el canvi climàtic, ara conegut per tothom, però sobre el qual llavors pràcticament ningú no en parlava. Tampoc no era fàcil combatre el capitalisme en un moment de bonança econòmica aparent, com ho eren els primers anys del segle XXI. Malgrat l’escenari advers, Oliveres era capaç «de desmuntar la parafernàlia del sistema capitalista, de la banca i de l’armamentisme en una xarrada gràcies a una capacitat didàctica enorme, a una gran capacitat de concreció per explicar els vincles complexos entre banca, armament i negocis de la guerra», relata Gabriela Serra.
Del 15-M al procés català
Ja en edat de jubilar-se, el 15-M i el procés català van irrompre en la vida d’Arcadi Oliveres. La seua capacitat no era la mateixa que a inicis dels vuitanta, però això no va fer minvar la seua implicació. El 2011, quan esclatà el moviment dels indignats, l’economista va tornar a ser sol·licitat pels joves que l’integraven, i participà en les assemblees improvisades que donaven forma al moviment, del qual estava a total disposició. «El seu paper no era organitzatiu, sinó d’expansió del coneixement», apunta Jordi Armadans. Oliveres ja es mostrava molt crític durant aquell temps pel paper d’Europa, i concretament d’Alemanya, envers la crisi econòmica de Grècia.
Oliveres va publicar en aquell moment Diguem prou!, un llibre també editat per Angle en què explicava la crisi del capitalisme des d’una perspectiva crítica, com sempre, tot assenyalant la connivència entre la classe política i la bancària. El 15-M, que va irrompre el 2011, va perdre força mediàtica amb el final de les acampades, si bé va continuar marcant l’agenda política. Tant va ser així que el 2012, a les eleccions catalanes, una formació com la CUP, que s’havia reforçat en aquell context, va obtenir representació al Parlament per primera vegada. Quedava poc de temps perquè una força com Podem, que es declarava hereva d’aquell moviment, sacsejara el benestar polític del bipartidisme amb la seua entrada al Parlament Europeu, als principals ajuntaments i governs autonòmics i tot seguit al Congrés i al Senat.
Precisament, els partits amb què més va sintonitzar Oliveres durant els seus últims anys van ser la CUP i En Comú-Podem, per als quals sempre tenia temps per participar en activitats promogudes per aquests espais en moltes ocasions enfrontats. L’economista explicava així aquesta dualitat: «jo soc dels que sovint, quan hi ha una doble convocatòria per al mateix tema, vaig a totes dues, perquè l’objectiu és el mateix. Em va passar molt durant el 15-M però també durant les derivades i ramificacions que van anar sorgint en la presentació de convocatòries electorals de la CUP o dels comuns. Em demanaven participar en mítings de totes dues formacions, i jo anava a l’un i a l’altre, precisament perquè crec que, encara que alguns aspectes ideològics i alguns objectius finals d’aquests dos partits puguin ser diferents, sí que hi ha molts vasos comunicants, que tenen a veure amb la justícia social, sobretot. La meva voluntat ha estat sempre l’espectre ampli».
El procés català, també adreçat a un espectre ideològicament ampli, va comptar amb la participació d’Oliveres a través de la creació de Procés Constituent, una plataforma fundada el 2013 que ell mateix va reconèixer, posteriorment, que obeïa més a una il·lusió que a una realitat. Amb la convicció que era més factible canviar el sistema en una nova Catalunya independent, el propòsit de l’economista era bastir coalicions electorals agrupant formacions d’esquerres per tindre més capacitat d’incidència. «Una idea potser ingènua, potser utòpica», admetia. L’economista volia recollir l’esperit del 15-M amb aquella plataforma creada conjuntament amb la teòloga Teresa Forcades, i que es dedicava a promoure assemblees i actes. L’eclosió de Podem, que ja recollia la voluntat de canvi que emanava del 15-M, va fer que molta gent se sentira atreta per la formació morada, tot perjudicant Procés Constituent. El mateix paper va exercir la CUP, també de manera involuntària pel que fa a la pèrdua d’incidència de la plataforma creada per Oliveres, qui va ser convidat a sumar-se a la candidatura de Catalunya Sí que Es Pot, encapçalada el 2015 per Lluís Rabell. L’economista s’hi va negar.
Àngel Colom assegura que Oliveres i ell mateix «compartíem el compromís pel país», tot i que la política els va portar a espais diferents. «Sempre vam ser independentistes, però amb una manera distinta de veure les coses». De fet, Oliveres no es va estar de criticar, sempre des d’una voluntat constructiva, algunes mancances del procés català. Per exemple, la «precipitació» a l’hora de plantejar un referèndum sense la «certificació d’una àmplia majoria independentista». I sobretot, la manca d’explicacions a l’hora d’argumentar què es volia fer: «no hi va haver una proposta que definís clarament què havia de ser o com havia de ser aquesta nova República que estàvem sotmetent a vot». El debat sobre quina havia de ser la forma de república va quedar suspès «per les presses de la forma: era més important preparar la votació que saber què votàvem». La «manca de voluntat d’explicar-nos més i millor a la resta de l’Estat» va ser un altre dels defectes d’aquell octubre tan convuls, segons l’economista.
Després mil lluites al darrere en les quals sempre va ser personatge de referència, i en les quals va aconseguir unir distintes sensibilitats, Arcadi Oliveres deixa un món no massa millor que el que va trobar, però amb una base molt més forta com per mostrar optimisme de cara a la possibilitat de canviar-lo. Una base que ell mateix va crear de manera altruista, activista i decidida. «El compendi alternatiu al capitalisme», tal com el defineix Gabriela Serra, encara tenia coses a dir en aquest context de pandèmia, que deixarà un escenari econòmic i social incert i restrictiu. L’economista continuaria dient que per fer front a aquesta situació, no hi haurà res més efectiu que la voluntat de cadascú per canviar una realitat adversa. El compromís individual, tal com ell insistia, encara és l’assignatura pendent.