M'ha sorprès molt la reacció que han tingut molts espectadors amb com ha acabat l'últim episodi de Lupin. "No ens poden deixar així!" i altres variacions de la mateixa idea han omplert les xarxes socials, amb un to força indignat. Molts estaven realment enfadats. No sé ben bé si amb els guionistes de la sèrie o si amb Netflix, pel fet d'haver-los deixat a mitges. Reclamaven que s'anunciés ja el retorn de la sèrie. I un servidor, perplex, no entenia la reacció irada a un recurs que és ben habitual i acceptat en del món de les sèries: el cliffhanger. El fet de deixar una trama penjada i pendent de resoldre, especialment en un final de temporada, forma part del llenguatge propi de les sèries des de fa dècades, heretat, de fet, de la literatura per entregues. El nom ho diu tot: deixar el personatge penjant, a punt de caure per un barranc i per tant de perdre la vida. De cliffhangers n'hi ha de tot tipus. Simplement cal una situació límit o una revelació que deixi l'espectador en estat de xoc i pendent de veure què passarà a la propera entrega. Són, de fet, un recurs pensat per mantenir l'interès de l'audiència, i pensava que estàvem prou acostumats a experimentar-lo. O és que l'actual febre per les sèries no s'origina amb Lost, una sèrie que tenia en el cliffhanger un dels seus recursos principals? Allò sí que eren finals d'episodi, i de temporada. Et deixaven caient al buit.
A què ve doncs aquesta indignació amb el cliffhanger de Lupin quan, a més, tampoc no és particularment potent? Penso que les plataformes hi tenen molt a veure. Estrenant temporades senceres han acostumat a l'espectador a no haver d'esperar i a considerar que si hi ha algun tipus d'espera és culpa del servei que ha contractat, que no li dona el que vol. El fet de pagar aquests serveis segurament forma part d'aquesta exigència. No pagues perquè et deixin penjat d'aquesta manera, oi? Doncs sí. Jo, almenys, pago també per això. Per cops d'efecte com els cliffhangers. Perquè aconsegueixin que m'aixequi del sofà cridant o posant-me les mans al cap. Aquesta sensació forma part de l'experiència d'una sèrie i la pot fer molt intensa. Alguns dels moments serièfils que m'han quedat gravats a les retines al llarg de la vida són, precisament, cliffhangers. En sèries tan diferents com Lost, 24, Sherlock, Breaking Bad o Joc de Trons. Sèries que van saber utilitzar la meva immersió en la història per clavar-me una empenta i fer-me caure per un penya-segat. Quan temps fa que no teniu aquesta sensació mirant una sèrie?
L'altre motiu és la tendència, cada cop més accentuada, a fer sèries curtes. La tendència de les minisèries s'està menjant el concepte de la sèrie de diverses temporades. Cada cop estem més acostumats a històries que comencen i acaben en uns quants episodis. En els temps actuals, amb tanta oferta, la minisèrie ha esdevingut una garantia per a molts espectadors que volen mirar-ho tot i no volen embolicar-se amb una sèrie on hagin d'invertir molt de temps i que no saben ni quan ni com acabarà. Però no era aquesta part de la gràcia? No saber què passarà al proper episodi o a la propera temporada? La incertesa havia format sempre part de l'experiència. Que Lupin faci un cliffhanger és pràcticament un motiu de celebració. Cal reivindicar aquesta manera d'entendre les sèries que et porta a situacions límit perquè així també les vivim al límit. Vull una revelació inesperada a l'últim minut, que em trenquin els esquemes a l'últim segon, vull les esperances dels protagonistes, i també les meves, en mans de guionistes que sàpiguen com deixar-nos sense alè. Posar-me les mans al cap i cridar "no!".
Lupin
Creador: George Kay
Repartiment: Omar Sy
Temporades: 1
Plataforma: Netflix