Itinerari oníric per l'agonia cancerosa

Abans d’esbudellar el llibre potser seria bo abordar alguna qüestió prèvia que serveix per contextualitzar Torno a casa en el conjunt de la consistent obra de Joan Carreras, un autor amb més de tres dècades de producció que arrencava el 1990 amb el recull de relats Les oques van descalces (Quaderns Crema). Trajectòria amb el moment àlgid de l’obtenció del Sant Jordi del 2014per Àguila negra(Proa, 2015), una novel·la ben armada i de lectura plaent que evocava les vides anònimes del període franquista.

El guardó va ser rebut amb una lògica i indissimulada eufòria per part de l’autor. I el llibre va tenir el recorregut més o menys esperable en un Sant Jordi. Però no li va servir a Carreras —un autor que proposava una literatura assequible però de qualitat— per eixamplar la parròquia de lectors. La freda acollida a La dona del Cadillac (Proa, 2017) va desconcertar Carreras. El llibre va passar desapercebut. Per a la crítica i també entre els lectors que l’havien convocat a desenes de clubs de lectura després de guanyar el Sant Jordi. L’escriptor va arribar a expressar en públic el seu desencís —no amb aquestes paraules— per les lògiques il·lògiques del mercat. En realitat, hi havia un altra variable en l’equació: La dona del Cadillac era una novel·la articulada amb ofici, no exempta d’intel·ligència narrativa, però sense massa grapa. “Un entre tants”, que diria Vicent Andrés Estellés.

Torno a casa, al meu parer, juga en un altra divisió. És una manera admirable de reaccionar creativament a la sensació d'haver tocat sostre. I potser li reportarà a l'autor els lectors i les traduccions a unes altres llengües que fins ara se li han negat. Tant de bo. En qualsevol cas, ningú no podrà acusar Carreras de no haver posat els cinc sentits en parir el millor artefacte literari possible. Amb una adequació entre ambició de partida i resultats certament destacable. 

És Torno a casa una novel·la estranya, molt al·legòrica, que juga amb multiplicitat de simbolismes. I que ens arriba gairebé sense manual d’instruccions perquè Carreras ha renunciat a la recurrent roda d’entrevistes promocionals que obliga els escriptors a articular un discurs explicatiu i engrescador, acompanyat alhora —hi ha autèntics artistes— d’un punt de misteri. En el cas de Carreres, ens quedem únicament amb el misteri. I està bé que siga així, perquè Torno a casa no és una novel·la per ser explicada abans de llegir, sinó per ser viscuda i interpretada —fins i tot malinterpretada— mentre anem digerint-la.

En l’origen de la novel·la hi ha la malaltia i la mort a causa d’un càncer, l'any 2018, del pare de l’escriptor, l’editor Joan Carreras Martí. Ambdós, pare i fill, apareixen en la fotografia que hi ha en pàgines interiors, al costat del títol. I alguns dels elements simbòlics invocats en el llibre podrien tenir connexió amb la trajectòria paterna. Però no és massa operatiu llegir la novel·la en clau biogràfica. L’experiència familiar amb el càncer i la mort és una base sobre la qual s’articula el relat, l’itinerari que recorre pel diagnòstic, l'acceptació i l'agonia. Un viatge en primera persona per la consciència. A un indret ignot. “No sé on soc. / Hi ha d’haver alguna raó que sigui aquí i intueixo que se’m desvelarà si puc reconèixer el lloc on soc, però no puc perquè no hi estat mai”, llegim en l’arrancada. Després, apareix una carretera que simbolitza l'inici del trajecte.

Paràgrafs curts, sintètics, que ens colpegen rítmicament, amb la constància d’un metrònom, en els quals s’alterna un doble itinerari. D’una banda, el relat realista i directe com una punyada de la detecció i el tractament de la malaltia, barrejat amb els records i el balanç que, indefectiblement, acompanya el moment de l’extinció. “I em recordo del primer mort, que va ser l’àvia. Quan va morir el pare jo encara era massa jove per haver-hi fet les paus; ja soc massa vell per no perdonar-m’ho”, es conta en les primeres pàgines.

En paral·lel, sense voluntat simètrica ni de marcar on acabes unes coses i comencen les altres, hi ha la travessia onírica de l’heroi, per emprar la terminologia clàssica, relatada a través de fragments de gran concentració literària en els quals el protagonista, submergit en la boirina de les drogues legals, en algun lloc entre la consciència i el somni, va trobant-se amb els habitants d'un món que no és el dels vius. Gent com un home de cabells grisos i llargs segut al costat d’una foguera. “A l’abast té un carcaix. Però no veig que en surtin les puntes d’unes fletxes. Tampoc veig cap arc. / La intriga de l’arc em tensa”. 

Mentre camina i es troba gent pel camí, el malalt creua els plànols de la realitat i l’encanteri. “Són bons, els pinyons que em dona. / Tenen gust de bosc: de molsa i formigues, d’escorça i pinassa, de terra i vida. / Els medicaments tenien gust d’esperança”. El malalt experimenta sensacions, interactua amb els estranys amb diàlegs precisos com a colps de martell, amb la mateixa capacitat d’estranyament. “No cal que preguntis res, si no vols fer preguntes. Deixa que passin les coses”, li diu un personatge. “Ja ho vaig fer i van passar coses: la malaltia s’escampava”.

Reconforta trobar algun llibre que, sense estar orfe de referents, ens transporta a algun lloc en el qual no hem estat mai

Algunes de les imatges i aparicions són vagament interpretables. Unes altres són inextricables, com ara una desfilada encapçalada per un abanderat i seguida d’una “dotzena d’esparracs” amb els cabells llargs com Jesucrist, “ulls de gripau, orelles d’ase, nas de porc i boca de cavall”. “Sé que salmodien per la monotonia fosca de la seva recitació incomprensible”, apunta el malalt. Encalçant la processó, “un home amb trajo de ratlla diplomàtica i copalta” que va venent un “món millor”, amb benestar i pa. “No t’oblidis de votar-me”, li diu aquest personatge al malalt abans d’acomiadar-se'n. Després, el moribund trobarà una embarasada amartellant-se el ventre amb una maça. Quins set sous significa tot això? Importa relativament poc davant la potència de les imatges i la càrrega surrealista de molts dels episodis.

És l’itinerari de tornada “a casa” (siga el que siga casa) que travessa la presa gradual de consciència (“Sé que estic viu perquè encara camino. Tothom ho entén, metàstasi”), la tornada a la infantesa, el racó de la memòria que explica tantes coses, l’acte de cosir els trencats amb pares, fills i germans. El moment de l’aprenentatge final: “Sabia que encara aprendria més coses abans de morir perquè la mort anunciada t’ensenya a morir”. 

Una lucidesa, la del narrador, que té un punt de prestidigitació i trampa. Perquè, com s’ha dit als inicis, ningú torna de l’agonia terminal per explicar l’experiència. Fer literatura, en tot cas, és això, un constructe, un joc d’artifici. I, a hores d’ara, quan hem vist les mateixes històries contades de mil maneres diferents, reconforta trobar algun llibre que, sense estar orfe de referents possibles —se’ns podria ocórrer citar Dant, la Rodoreda més enigmàtica, la sèrie Leftovers o el surrealisme cinematogràfic de Buñuel o Cocteau, entre molts més— ens transporta a llocs en els quals no hem estat mai. Amb ambició i intencionalitat. Propostes que no obliden que l’escriptura és una transacció amb les paraules, amb un llenguatge que sap premiar-nos si el tractem amb cura, respecte i voluntat creativa. Torno a casa és una mica això.