L’any 1971, recollint l’herència de la Big Society de Lyndon Johnson i de la lluita pels drets civils de Martin Luther King, John Rawls, un professor Harvard llavors encara desconegut pel gran públic tot i tenir ja cinquanta anys, publicava la seva primera obra: Una teoria de la justícia, considerada avui una referència absoluta en matèria de filosofia política. Rawls no va ser mai una star del firmament mediàtic, un honor reservat en aquella època a Noam Chomsy i, entre els més progres, a Marcuse, que havia publicat obres com Eros i Civilització o L’home unidimensional. Tampoc va exercir mai com oracle mediàtic i les seves col·laboracions amb l’entorn del president Kennedy i del dr. King van ser extremadament discretes.
Woodstock era cosa de dos anys enrere, Janis Joplin havia mort a l’octubre del 1970 (“potser, potser, estimat / suposo que puc haver fet alguna cosa malament”) i la guerra de Vietnam no va acabar fins 1975. Els Estats Units estaven capficats pel problema racial i per l’oposició dels joves a la guerra. Definir les condicions de possibilitat d’una societat justa era una necessitat prou sentida; i per això el llibre de Rawls fou considerat immediatament un text clàssic en l’àmbit universitari. Tot i que potser no ha tingut gaire influència pública, Teoria de la justícia ha estat el llibre més difós i més discutit en teoria política i en filosofia del dret. G. A. Cohen, un influent filòsof del "marxisme analític", va arribar a dir que només hi havia dues obres que se li puguin comparar: La república de Plató i el Leviatan de Hobbes.
Joan Vergés, director de la Càtedra Ferrater Mora a la Universitat de Girona, traductor al català d’Una teoria de la justícia, conjuntament amb Oriol Ferrés, i autor d’una tesi sobre Rawls explica que: “Rawls és un clàssic del pensament polític, no solament contemporani, sinó segurament de tots els temps. Hi haurà qui considerarà que és una exageració, posar-la al costat d'aquestes dues obres. Però no hi ha dubte que és una obra molt influent. En quin sentit és o ha estat influent? Doncs, en el sentit que va proporcionar un "programa d'investigació científica”. És a dir, va proporcionar als filòsofs polítics un conjunt de preguntes a respondre i una metodologia sobre com cal respondre-les. En definitiva, després de Rawls no s’ha pogut parlar sobre justícia de la manera com es feia abans d’ell.”
El projecte rawlsià
El que feia Rawls en el seu llibre –traduït avui a més d’una vintena de llengües– era, certament, un esforç titànic. Al llarg dels segles, els partidaris de la llibertat s’havien oposat als de la igualtat. Liberals contra socialistes. El filòsof americà imaginava, però, un sistema que permetria conciliar el nivell més alt possible de llibertat individual amb una igualtat de possibilitats efectiva. En termes més tècnics es tractava de conjuminar la “llibertat negativa” (no ser impedit ni limitat) amb la llibertat positiva (disposar dels mitjans materials per aconseguir els propis objectius).
En una paraula, la pretensió de Rawls era reconciliar el liberalisme, en la seva versió progressista que prové del pragmatisme americà del XIX, amb la socialdemocràcia. “Fer compatible la màxima llibertat amb la justícia, i el liberalisme amb l’igualitarisme social, és gairebé la fórmula màgica de la filosofia política”, diu Jordi Jiménez Girao, becari al CSIC, màster en filosofia política per la Universitat de Warwick i patró de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. “Però si no és més conegut del gran públic és perquè no ho va voler ser. El seu mètode és el de la “filosofia pura”; fa experiments mentals per comptes de comentaris d’actualitat o comentaris de text”.
Una teoria ideal de la justícia
Com Plató, Locke, Hobes o Rousseau, Rawls treballa amb situacions ideals, o “experiments mentals”. Ni el filòsof rei va existir mai, ni s’han fet guerres de tots contra tots, ni l’estat de naturalesa té cap altre sentit que el d’obligar-nos a reflexionar sobre el que podia haver estat i sobre la diferència entre la realitat i l’ideal. Alguns dels experiments mentals rawlsians (“l’única manera justa de tallar un pastís és que qui el talla no sàpiga quin tros se’n menjarà”) són gairebé tòpics obligats en una bona classe sobre la justícia. Tècnicament, aquesta és la idea de la “posició originària” de la teoria de la justícia.
Seguint una proposta de l’economista William Vickerey i la “teoria de jocs” de John Hersany, Rawls apel·là a un instrument anomenat “vel d’ignorància”,(a la Teoria de la justícia es tracta de la “situació original”). Rawls ens proposa pensar la justícia com l’opció que triaríem sota una situació de “vel d’ignorància” si no sabéssim quina és la nostra classe social, la nostra educació, el nostre sexe o la nostra raça.
Aquesta teoria ideal ha estat molt discutida per abstracta, perquè al món real els individus mai trien sense saber quin són els seus interessos. Però té una conseqüència interessant. Si hi prenguéssim com a principi l’opció del vel d’ignorància, la justícia no funcionari segons un criteri d’igualtat estricta, ni d’utilitat interessada, sinó d’equitat. O el que és el mateix: no donaríem a cadascú el mateix, sinó el que necessita per viure en condicions de dignitat, perquè nosaltres podríem ser també desafavorits algun dia. D’aquí, per exemple, la necessitat de les polítiques compensatòries envers grups minoritzats, que defensen avui totes les opcions polítiques progressistes.
Com diu Jiménez Girao: “el que pressuposa Rawls és una societat de persones raonables per fer una democràcia justa. Però per voler cooperar no es pot estar ni en la misèria ni ser riquíssim. Per això en societats molt polaritzades hi ha pocs rawlsians. Els youtubers que marxen a Andorra per no pagar impostos segur que no han llegit Rawls, ni estan a favor de l’equitat. És obvi”. Suposadament, els individus racionals (per a Rawls tan sols són “individus racionals” els qui no estan corcats per l’enveja, cosa que cal tenir en compte!) voldrien ser també individus justos i viure en societats estables. “Rawls –diu Vergés– suposa que tots els ciutadans són lliures, iguals, raonables i racionals”. “No sé si és molt suposar. Potser és poc realista veient la mena de gent que som. Però en tot cas és una hipòtesi més digna que suposar que tothom viu manipulat i duu una vida de misèria”, rebla Jiménez Girao.
El bo i el just
“Metodològicament, Rawls va optar per fer una cosa que en la filosofia europea continental se li ha retret molt, però que és crucial en la seva obra: va diferenciar el bo del just, i va optar pel just”, recorda Vergés per a qui l’experiència de Rawls, que havia fet el servei militar al Japó durant la II Guerra Mundial, i la lluita pels drets civils dels afroamericans, són experiències decisives a l’hora de plasmar teoria rawlsiana de la justícia. En un dels seus últims articles, que porta per títol “50 anys després d’Hiroshima”, publicat en 1999, encara és patent el sentiment d’injustícia que experimentava Rawls en recordar les circumstàncies del bombardeig.
Rawls pensava, d’acord amb els principis de la Constitució americana, que cadascú té el dret a buscar la seva pròpia felicitat, però que la justícia és el criteri decisiu per determinar què és una bona societat. Cadascú pot tenir la seva pròpia opinió sobre Déu, sobre com ha de viure o sobre com passar les vellúries. Això és el que ell anomenava una “doctrina integral”. Però ningú ha de poder imposar-la als altres i, en canvi, si és racional, ha d’acceptar que els criteris de llibertat o de justícia han de ser respectats per tothom. Ho resumia en una frase que s’ha fet famosa: “Si l’esclavatge no està malament, res està malament”. No hi ha consideracions d’utilitat que valguin a l’hora de justificar cap injustícia.
El programa d’investigació al qual Rawls va dedicar tota la seva vida es pot resumir en una pregunta: com és possible que existeixi i es perpetuï una societat justa i estable, constituïda per ciutadans lliures i iguals però que fan opcions incompatibles, tot i ser racionals. En definitiva, la qüestió és com fer possible que la llibertat sigui justa. Les democràcies són febles perquè són pluralistes, val a dir, perquè admeten diversos sistemes de valors i hi coexisteixen opinions diverses sobre el bé. Cal, doncs, que hi hagi un seguit de principis de justícia que resultin compatibles amb el pluralisme. Al pròleg de la traducció catalana de la Teoria de la justícia (ed. Accent, Girona, 2010), el professor Vergés valora l’obra de Rawls perquè evita “confondre la imparcialitat amb la impersonalitat” i, en conseqüència, permet donar empara a la diversitat i al pluralisme.
Justícia com a equitat
Segons va escriure Rawls a la Teoria de la justícia, de manera general en una societat que podem considerar justa: “Tots els valors socials (...) han de ser distribuïts a parts iguals, tret que alguna distribució desigual d’algun o de tots aquests valors sigui en benefici de tothom”. Aquest axioma es desplega en els dos principis de justícia que va argumentar extensament al seu llibre. D’una banda, cal un “principi de llibertats bàsiques iguals”, de manera que tothom pot reclamar el que anomena “un esquema planament adequat de llibertats bàsiques iguals”, compatible amb les llibertats de tothom.
Ara bé, l’igualitarisme s’ha de matisar perquè sense unes dosis de desigualtat no hi hauria incentiu socials per progressar, ni per assumir més responsabilitats. La desigualtat, doncs, pot generar més eficiència, i fer-ho en benefici de tothom. D’aquí que les desigualtats s’han de gestionar d’acord a “condicions d’igualtat d’oportunitats equitativa” i promovent “el major benefici per als membres menys avantatjats de la societat”, segons el que anomena “principi de la diferència”. Som rawlsians quan, per exemple, reservem determinades places per a membres de les minories que no hi podrien accedir per manca de mitjans. Òbviament, el liberalisme rawlsià no té res a veure amb el “liberalisme de mercat”, perquè accepta la lliure competència només dins un marc regulat i procura corregir les desigualtats a través d’un criteri distributiu.
Si no hem fet res per néixer en una família rica o en una de pobra, blancs o negres, catalans o australians, no hi ha cap raó tampoc per tal que la justícia afavoreixi determinades institucions socials o determinats grups. Tothom ha de tenir llibertat de consciència, llibertat d’associació, llibertats personals, dret a vot, a ocupar càrrecs públics, en les mateixes condicions. Sense igualtat d’oportunitats no hi ha justícia. Cap privilegi és, doncs, acceptable ni per raó de classe, ni de sexe, ni de religió o de raça. I això a l’època de Vietnam tenia una primera conseqüència: cap estudiant universitari tenia dret a saltar-se el reclutament militar amb l’argument que els universitaris eren necessaris per al progrés del país.
Segons Rawls, la societat ha d’organitzar-se de manera que neutralitzi al màxim l’impacte de la mala sort natural o dels atzars social (penseu en el pes de la família o del lloc on neix) i la justícia ha d’actuar sobre aquestes perspectives al llarg de la vida individual. Les desigualtats no desapareixen en absolut, però els més desafortunats –els més penalitzats pel destí– serien els primers a beneficiar-se’n.
Conseqüències de l’equitat
Una conseqüència del plantejament rawlsià tenia a veure amb la situació dels afroamericans, que podien demanar un tracte més equitatiu i compensatori. Però la seva teoria també té conseqüències en temes com la distribució dels impostos i el dret d’herència. Rawls va insistir en la tesi que l’herència és immerescuda. Si les desigualtats econòmiques han de ser beneficioses per als menys afavorits, els impostos sobre la riquesa i sobre les herències han de ser importants. En una societat justa no hi poden haver exempcions d’impostos que facin més rics als que ja ho són. Per molt que treballés David Rockefeller és dubtós que hagués estat tan ric sense ser fill de John D. Rockefeller Jr. i net de John D. Rockefeller. No es pot acceptar que algú surti afavorit d’un treball que no ha fet ell sinó els seus avantpassats, perquè ningú mereix més participació en el producte social tan sols per un atzar de naixement.
Tampoc pot demanar equitat un personatge que a Rawls l’incomodava profundament, “el surfista de Malibú”, és a dir el que es passa tot el dia sense fer res de bo. Qui decideix dedicar-se a una activitat d’oci simplement haurà de buscar-se la manera de pagar-se-la. No hi ha cap raó per la qual algú que es passa el dia treballant en una fàbrica o fent classe a l’institut hagi de subvencionar a qui passa els seus dies saltant onades vestit de neoprè. Qui no fa una cooperació productiva a la societat tampoc pot esperar-ne ajuda en cas de conflicte o de necessitat. Rawls tenia ben interioritzada la tradició calvinista.
Les relacions internacionals
Més enllà de la Teoria de la justícia i dels textos que la complementen, l’altra aportació significativa de John Rawls a la filosofia política és The Law of Peoples (El dret de gents), dedicat a les relacions internacionals. El llibre va publicar-se en 1999, però quatre anys abans Rawls havia patir un vessament cerebral que li va complicar la redacció final i, a més, tocava un punt complicat que ja havia plantejat Kant; el de les condicions de la convivència internacional pacífica. Tot plegat va fer que el debat sobre aquest text tingués un caire molt més discret. Per a molts és un llibre fallit perquè justifica la possibilitat d’envair els països que no respectin els drets humans, amb una argumentació que, sense que l’autor en sigui en absolut conscient... permetria envair els Estats Units!
La seva distinció entre pobles “liberals raonables” i “pobles decents”, “estats criminals”, “societats afectades per condicions desfavorables” i “absolutismes benèvols” és molt ingènua i un pèl paternalista. No està gens clar per què els pobles liberals han de restar impassibles si als no-liberals se’ls escapa alguna vulneració del drets humans. Això deixant a banda que, per molt que ho vulgui Rawls, difícilment l’absolutisme pot ser benèvol i que "Kazanistan", el poble que ell va inventar on només els musulmans poden tenir càrrecs polítics és difícil de pensar com a “membre decent” en la societat dels pobles. La distinció entre pobles liberals i pobles decents és, de fet, la justificació simpàtica d’una degradació de les llibertats que als Països Catalans coneixem prou bé i en base a la qual es toleren a l’estat espanyol o a Polònia el que seria intolerable a Wisconsin o a Escòcia. Cal dir, amb tot, que Rawls mai no va pretendre que el seu llibre fos un manual de dret internacional, i fins i tot va negar amb vehemència aquesta possibilitat.
Criticat pels qui el troben massa socialdemòcrata i defensen l’individualisme a lloure i l’autodeterminació personal, però també pels qui el troben excessivament formalista i poc atent als fenòmens comunitaris, Rawls compleix 100 anys molt lluny dels corrents populistes que es limiten a considerar la política com un espai de lluita sense col·laboració. Se’l pot criticar perquè la seva reflexió bàsicament s’aplica a les societats occidentals i no val tampoc per a societats pobres, com ell mateix reconeixia. Però la seva obra és una referència a l’hora de construir una teoria de la raó pública. Temes com la igualtat d’oportunitats i els principis que han de determinar una distribució justa dels ingressos i la riquesa s’han de pensar avui des de les aportacions que hi va fer Rawls. La raó pública exigeix que les regles morals i polítiques que regeixen la vida en comú puguin ser justificables i acceptades per aquelles persones sobre les quals que aquestes regles pretenen tenir autoritat. En la mesura que va elaborar eines per reflexionar sobre aquestes qüestions, Rawls és un clàssic.