La Convenció de Ginebra sobre l’estatut dels refugiats va sorgir com a reacció a l’Holocaust. El 1951, els seus signataris es van conjurar perquè la humanitat no deixés mai més soles a persones, com va ser el cas dels jueus a Alemanya durant el nacionalsocialisme. A través de la Convenció de Ginebra, els oponents al règim soviètic van trobar refugi a l’occident i els refugiats de Vietnam o Síria van començar una nova vida a Europa.
La Convenció de Ginebra sobre l’estatut dels refugiats és un dels gran esdeveniments civilitzadors de la postguerra. Però, just abans de complir setanta anys, està a punt d’extingir-se. Cada vegada són menys els estats que se senten vinculats amb les seves normes.
Sota el mandat del president Donald Trump, els Estats Units es van retirar, en gran mesura, dels programes de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR). Austràlia retè als refugiats a les illes que hi ha davant de les seves costes. La Unió Europea va realitzar un esforç humanitari el 2015 en acollir més d’un milió de refugiats que provenien, en gran part, de l’Orient Mitjà. Malgrat això, des d’aleshores, estats de la Unió Europea han anat tancant les fronteres. Grècia, amb l’ajuda de l’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors dels Estats membres de la Unió Europea Frontex, està abandonant els migrants al mar, mentre que Itàlia torna els vaixells de refugiats cap a Líbia, on són torturats i executats per les milícies.
La protecció dels refugiats ha anat perdent eficàcia a gairebé tot el món aquests darrers anys. Es mantindrà només si es revisa fonamentalment.
A Europa li interessa gestionar la migració. Els estats de la Unió Europea depenen dels immigrants per a seguir sent competitius a nivell internacional. Però, sobretot, la UE es veu a si mateixa com una força política i moral. No poden ignorar la misèria als seus marges sense perdre credibilitat i sense que ella mateixa es causi danys. Cinc propostes per a un nou començament.
1. Una perspectiva realista de la migració
A principis de desembre, l’ACNUR va anunciar, una altra vegada, un rècord: a nivell mundial, 80 milions de persones van abandonar els seus països. Una xifra més elevada que mai. Segons els ajudants, això confirma una tendència: el número de persones que fugen ha anat creixent durant anys.
No obstant això, les estadístiques de Ginebra no són tan clares com ho semblen a simple vista. L’ACNUR també considera “refugiats” a les persones que s’han establert lluny de les seves llars, inclús fills i néts. Entre ells hi ha palestins a Jordània o Egipte, colombians que van fugir, fa vint anys, de les FARC des de la selva fins la capital, Bogotà.
Experts en migració, com Gerald Knaus, autor del llibre Welche Grenzen brauchen wir? (en català, “Quines fronteres necessitem?”), pateixen pel fet que l’ONU estigui aconseguint el contrari del que volen amb el seu alarmisme de dades: en comptes de crear consciència sobre les necessitats dels refugiats, les xifres rècord comunicades provocarien que els estats s’intentessin aïllar.
Knaus recomana focalitzar-se en les persones que tenen una gran necessitat: els siris al Líban o els rohingya a Bangladesh, uns 15 o 20 milions de refugiats. “El problema té solució”, diu Knaus.
2. Coalició de voluntaris
A Europa, els governs solen justificar la seva inacció dient que volen esperar una solució paneuropea. Països com Hongria o Polònia es neguen, amb rotunditat, a acceptar refugiats.
Per això, Alemanya hauria de forçar una coalició de voluntaris juntament amb altres estats com ara Suècia o els Països Baixos per a millorar les normes d’asil.
Una coalició com aquesta també podria cooperar amb estats que no pertanyin a la UE pel que fa a la política de refugiats. Canadà ja acull a desenes de milers de refugiats cada any.
El recent escollit president dels Estats Units, Joe Biden, ha anunciat la seva intenció d’invertir més en els programes de l’ACNUR. Segons l’ONU, cinc estats acullen, actualment, a gairebé la meitat de tots els refugiats del món, i 17 estats financen l’ACNUR, cadascú amb almenys 20 milions de dòlars a l’any.
Per a mantenir viva la Convenció de Ginebra durant molt de temps, Europa i Amèrica del Nord han de guanyar més països industrialitzats per a la causa de la protecció dels refugiats. Tineke Strik, membre del Parlament Europeu, proposa la creació d’un fons mundial per als refugiats, al que també podrien contribuir els països que fins ara s’han negat a ser solidaris amb els sol·licitants d’asil: el Japó, la Xina i el Brasil.
3. Aprendre del Canadà
El sistema d’asil europeu pateix una paradoxa: els refugiats només poden exercir el seu dret fonamental d’asil si arriben a Europa. Els darrers anys, els estats de la UE han dificultat, sistemàticament, el pas dels refugiats per les seves fronteres. S’estan aïllant dels nouvinguts amb vaixells de guerra, tanques i drons. La fugida cap a Europa és cada vegada més difícil.
La contradicció es podria resoldre mitjançant vies escapatòries legals per part dels estats. L’ACNUR ja ubica als refugiats de les zones en crisi en tercers països segurs. No obstant això, el número de nous trasllats de l’ACNUR s’ha reduït a més de la meitat des del 2016, fins a 64.000 l’any 2019. Els Estats Units, sota el mandat de Donald Trump, s’ha retirat de facto de l’anomenat programa de reassentament.
La investidura de Joe Biden ofereix l’oportunitat d’invertir aquesta tendència. Biden vol acollir fins a 125.000 refugiats a l’any. Si els països de la Unió Europea s’unissin als Estats Units, podria repetir-se l’èxit de la Conferència de Ginebra de l’any 1979, que va rescatar a més de 600.000 refugiats de la guerra de Vietnam en tres anys.
Innumerables siris, als que l’ACNUR ja ha establert sens dubte la seva condició de refugiats, estan atrapats en camps de Jordània o el Líban. El govern federal alemany podria comprometre’s a reubicar a algunes d’aquestes persones en un procés endreçat.
Paral·lelament, els països de la UE haurien de permetre l’apadrinament de refugiats, com ja ho està fent Canadà. Al Canadà, dos terços de tots els reassentaments del 2019 van ser cofinançats per particulars. També a Alemanya, prou comunitats han acceptat desallotjar als immigrants de les illes gregues. El govern federal alemany hauria de promoure el compromís de la societat a favor dels refugiats, en comptes d’importunar-la com ha fet fins ara.
4. Tractes amb països tercers
Només quatre de cada cent tunisians i tunisianes que sol·liciten asil a Europa reben protecció. No obstant això, uns 13.000 tunisians van tornar a marxar l’any passat. Saben que els procediments d’asil solen durar molts mesos i que, fins i tot en el cas d’una resposta negativa, no solen ser deportats.
Si es vol que disminueixin les travesses pel mar Mediterrani, els estats com ara Tunísia han de garantir que acullen als sol·licitants d’asil que han sigut rebutjats. Però, per a aconseguir això, no és suficient que la UE pressioni a països tercers, per exemple, amb amenaces de sancions. Han de fer ofertes als seus socis.
L’any 2017, la UE va disminuir els requisits del visat per als ciutadans d’Ucraïna. A canvi, Ucraïna va millorar el seu sistema d’asil i va aplicar l’acord de repatriació amb la UE. L’any següent, més d’un milió d’ucraïnesos van viatjar a Europa legalment. A 33.000 se’ls va demanar que abandonessin la UE, la majoria se’n va anar voluntàriament i només 500 en van ser deportats.
Tunísia és més rica que Ucraïna. El 2017, la renda “per capita” a Tunísia rondava els 3.000 euros, mentre que a Ucraïna era de 2.300 euros. Tunísia, a diferència d’Ucraïna, no està en guerra. El que es va aconseguir a Ucraïna també podria succeir a Tunísia.
Les persones sense dret d’asil no es veuen perjudicades pels perills que corren durant el seu camí cap a Europa, sinó per la rapidesa dels procediments i la repatriació.
5. Mantenir-se humà
Al nord del Marroc, centenars de refugiats esperen una oportunitat per a creuar la tanca de Melilla, un enclavament espanyol a la frontera amb el Marroc. Els soldats marroquins assalten regularment els campaments, incendien les tendes i apallissen els seus habitants. Organitzacions de drets humans com Human Rights Watch han denunciat contínuament els abusos al Marroc. No obstant això, la UE ho permet. Transfereix milions d’euros anuals al govern de Rabat per a la gestió de la migració.
Així com les persones al nord del Marroc, molts refugiats dels afores d’Europa estan patint. La UE vol que els estats fronterers mantinguin els refugiats a fora, de qualsevol manera. A vegades, els propis membres de la UE són els que cometen les pitjors violacions dels drets humans. Els guàrdies fronterers croates apallissen i torturen a les persones que busquen protecció abans d’arrestar-les il·legalment a Bòsnia i Hercegovina. La primavera passada, les forces de seguretat gregues van disparar bales contra els migrants a la frontera amb Turquia, matant almenys dues persones.
Fins ara, la UE no ha castigat cap d’aquests delictes, ni tan sols ha ordenat una investigació de debò. L’Agència Europea per a la Gestió de la Cooperació Operativa a les Fronteres Exteriors dels Estats membres de la Unió Europea, Frontex, tot i les seves protestes, encara no ha contractat a cap funcionari de drets humans. “S’ha de controlar millor el compliment dels drets fonamentals a les fronteres externes de la Unió Europea”, afirma David Kipp, expert en migració de la Stiftung Wissenschaft und Politik (en català, Fundació Ciència i Política) a Berlín.
Al passat, la Comissió Europea va iniciar procediments d’infracció contra els estats membres que han incomplert els criteris d’estabilitat. Si volen demostrar que reconeixen la protecció dels refugiats, al futur haurien de fer-ho també de manera tenaç en el cas de les violacions contra el dret d’asil.
Traducció de Lorena Burguete