L’Ajuntament de Palma està enllestint el que serà el nou Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de la ciutat. En paraules del batlle, José Hila, el nou disseny urbanístic reflectirà “la ciutat que volem fins al 2040”. En síntesi, suposarà una aposta per facilitar la construcció d’habitatges de protecció social i la contracció del desenvolupament urbanístic extensiu, amb la reducció del sol urbanitzable i la concentració al màxim possible de la ciutat en l’àrea que ja ocupa. La idea és matisar, al cap i a la fi, el creixement en horitzontal que ha caracteritzat la capital balear durant les últimes dècades.
Més enllà de com serà el PGOU que l’equip de govern municipal d’esquerres (PSOE, Unides Podem i Més per Mallorca) aprovarà enguany —la previsió és que ho faci en el primer trimestre—, la idea que defensen tant el batlle com la resta de caps dels partits que gestionen la ciutat és que es tractarà d’un ordenament que marcarà les pròximes dues dècades i fins i tot influirà a més llarg termini com a exemple a seguir per anar fent una “ciutat més sostenible”, en paraules d’Antoni Noguera, tinent de batlle de Cultura actual i responsable d’Urbanisme a l’anterior mandat així com batlle entre 2017 i 2019.
En aquest sentit el nou PGOU podria recordar el pla urbanístic de 1901, com a marcador del camí que haurà de seguir la ciutat del futur. Aleshores es va fer el disseny urbanístic que obrí la ciutat al seu futur creixement horitzontal, creant els eixamples. I ara, just 120 anys després, els dissenyadors de l’urbs intenten posar fi a l’excessiu creixement horitzontal. Dues intervencions en sentit contrari que, tanmateix, tenen la mateixa voluntat de transcendència. Per ventura els historiadors i urbanistes de la segona meitat del segle XXI o fins i tot més de enllà parlaran de què haurà suposat aquest nou PGOU per a la Palma d’aleshores. No ho podem saber. El que està fora de dubte és que l’actual ciutat és en certa manera hereva d’aquella definició urbanística expansionista de la qual ara es compleixen 120 anys.
La Palma de 1901
Seguint el que explica l’historiador de l’art i també especialista en història de l’urbanisme Miguel Seguí Aznar (1950-2009) en el seu treball Planteamientos teóricos y realización práctica del plan Calvet, publicat en el número 21 de la revista Mayurqa, editada pel Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la Universitat de les Illes Balears, “a principis del segle XX Palma (...) mantenia en essència l’estructura del segle XVII. Es trobava totalment encerclada pel monumental anell de les seves murades. Les portes que comunicaven amb l’exterior seguien essent les mateixes i el traçat dels seus carrers gairebé no havien sofert alteracions”. Amb el resultat que “la població creixent es trobava ofegada per aquells murs que no permetien el desenvolupament horitzontal de la ciutat. No hi havia carrers amples, places espaioses, mercats ventiladors, aigües corrents i clavegueram convenient. La manca de solars per a l’edificació s’arreglava amuntegant pisos, estrenyent carrers i convertint en habitatges fins i tot golfes i soterranis”.
El resultat d’aquesta situació urbanística es palesa a la premsa local de l’última dècada del segle XIX. Els dos principals diaris editats a la capital, La Almudaina —fundat el 1887— i La Última Hora —el 1893—, publicaven contínuament notícies i opinions referides a la necessitat d’enderrocar les muralles. Perquè s’havien convertit en un problema higiènic i sanitari molt greu. Sobretot a l’àrea d’influència directa de la construcció defensiva: el camí de ronda —el perimetral exterior—, el fossat, la part damunt la muralla i, també, la zona interior —fins a les primeres edificacions— eren vertaders femers on els ciutadans hi tiraven tot tipus d’escombraries, on pasturaven —pel fossat— animals —cabres, vaques...—, on hi havia enormes quantitats d’excrements... Tota la premsa feia contínuament crides perquè s’enderroquessin les muralles. “D’un anell de pedra s’han convertit en un de brutor”, deia La Almudaina l’octubre de 1897. Per la seva banda, La Última Hora les definia, el juny de 1898, “com un dipòsit d’escombraries i un merder”.
El creixement demogràfic —de 53.000 habitants el 1860 a 63.000 el 1900— d’una petita ciutat tancada en pedra per tot el seu perímetre, com era Palma, deixava les condicions d’habitabilitat per a la immensa majoria dels seus ciutadans, de condició modesta o pobra, en una penosa situació. Una minoria no tenia problemes: els benestants residien en pisos espaiosos i ben ventilats, i els més rics gaudien de cases amb amples patis —o jardins— interiors. Però la resta s’havia d’amuntegar en habitatges de mala qualitat, molt petits, mal ventilats, humits i insalubres. “La vida resultava impossible, per la qual cosa es buscaven terrenys d’expansió en zones extramurs, allunyades de la ciutat perquè no es permetia construir lliurament en les anomenades ‘zones polèmiques’, és a dir fins a mil dos-cents cinquanta metres del límit de les fortificacions”, explica Seguí. Aquesta àrea era d’interès militar i per això no s’hi podia fer res.
Cap a mitjan segle XIX, els palmesans que tingueren l’oportunitat començaren a fugir del centre urbà per anar a viure a alguns pocs nuclis de població, molt petits, que enrevoltaven la ciutat: Molinar, Gènova..., que la premsa coetània anomenava caseríos. Fou aleshores “quan comença a sentir-se la necessitat d’esbucar les murades com a mesura ineludible per solucionar els problemes que afectaven la ciutat”.
Però les muralles pertanyien a l’exèrcit i els militars no volien que s’esbuquessin. El 1869, l’Ajuntament de Palma demanà formalment l’enderrocament total de la construcció defensiva. Però l’autoritat militar s’hi negà. Una parcial victòria arribà el 1873 quan el president de la Primera República (11 de febrer de 1873 – 29 de desembre de 1874), Estanislau Figueres (1819-1882), decretà la destrucció d’un sector de muralles de la façana marítima. No era gaire però almenys s’obria la ciutat a la mar i es creava una ampla esplanada. Els palmesans reberen les obres entre incontenibles mostres d’entusiasme. Tothom pensava que la destrucció completa seria cosa de molt poc temps. S’equivocaren. I, a més, ben aviat es veié que no s’havia solucionat res perquè a l’esplanada no s’hi podien fer nous edificis. Les autoritats de Palma seguiren incansables intentant convèncer el nou Govern espanyol, de la Restauració borbònica (1874-1931), perquè accedís a l’esbucament. Però sense èxit.
Cap a mitjan dècada de 1880, tots els patricis de la ciutat eren un clam. “El 1885 marca un moment important en la història urbana de Palma perquè es publicà el llibre titulat La ciudad de Palma, l’autor del qual era l’enginyer de camins Eusebi Estada. S’hi recollien les aspiracions de la població que es podien sintetitzar en dues: lliurar-se del tancament de les muralles i rompre la servitud de les ‘zones polèmiques’” per poder-hi construir, explica l’historiador referit. Val a dir que Estada (1843-1917) era un reconegut enginyer palmesà, conegut tant per les seves obres com per la gran preocupació que sentia per la situació higiènica i sanitària de la ciutat. L’obra tingué una enorme repercussió local, tant política, econòmica com social. Es podria dir que es convertí en la bíblia dels desitjos urbanístics per al futur de Palma. En síntesi, segons Seguí, el llibre de l’enginyer “demostrava la inutilitat estratègica” de les muralles, constatava “l’excessiva densitat de població del casc antic” i advertia dels riscos per mor de “les deplorables condicions higièniques i sanitàries” que patia la majoria de la població que vivia intramurs.
Les gestions davant del Govern espanyol s’intensificaren a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, amb el resultat que el 7 de maig de 1895 s’aprovà a la fi la Llei de cessió i esbucament de les muralles de Palma, a través de la qual desapareixien les “zones polèmiques” i l’exèrcit cedia a l’Ajuntament de Palma la construcció defensiva.
El Pla Calvet
Abans de començar la destrucció de “l’anell de porqueria”, tal com s’hi referia la premsa local, era imprescindible, però, ordenar el creixement futur de la ciutat a través d’un pla que hauria d’aprovar l’Ajuntament de Palma i, posteriorment, el Govern espanyol. Així ho preveia la llei de 1895. El 1897, el consistori palmesà publicà en què consistia el concepte d’eixample que calia implementar a Palma i a les zones on es construiria, i tot seguit, convocà un concurs per concretar-ho en un projecte urbanístic. El guanyador fou l’enginyer de camins, canals i ports Bernat Calvet i Girona (Eivissa, 1864-Palma, 1940) amb un projecte redactat durant el mateix any 1897, que va ser aprovat primer per l’Ajuntament i, després i definitivament, per part del Govern espanyol el 22 de febrer de 1901. En resum, el pla preveia el creixement en illes de cases uniformes, i estava inspirat en Barcelona i Madrid, amb la particularitat de la disposició radial i concèntrica. Preveïa, així mateix, el preceptiu enderrocament de les muralles i l’obertura de gran vials que connectarien la zona antiga amb els eixamples, una amplíssima via que circumval·laria l’antic recinte emmurallat —les actuals avingudes— i les connexions viàries entre les diferents futures barriades amb els antics nuclis de població que ja existien fora de les muralles, els ja citats caseríos, tal com els deia la premsa.
Finalment, el 12 de febrer de 1902, s’aprovà la Reial ordre d’esbucament de les murades. L’inici de les obres s’endarrerí fins al 1905. Quan començaren, va ser motiu d’una gran festa popular. La ciutat guanyava el seu futur, a la fi. Tanmateix l’execució completa del Pla Calvet s’allargà dècades. Encara a mitjan dècada de 1940 s’estaven fent obres previstes en el disseny de 1897 de l’enginyer eivissenc. Però, a pesar de la lentitud en la seva execució i d’alguns canvis sobre el previst, el projecte marcà la futura gran expansió horitzontal de la ciutat. Justament l’essència que el nou PGOU que aprovarà l’actual Ajuntament de Palma vol aturar al màxim possible.