Una setmana abans de Nadal, el Canadà tenia un regal per al món: uns quants milions de dosis de la substància més cobejada que es pot comprar actualment amb diners. El país donaria dosis sobrants de les vacunes a països més pobres que en la lluita per la distribució corrien el perill de quedar-se sense, va declarar una representant del govern per videoconferència.
També van seguir la conferència, entre altres, membres de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), de l’aliança per les vacunes Gavi, els caps de tres grans empreses farmacèutiques i experts sanitaris d’arreu del món.
L’ambient era esperançador. El Regne Unit acabava d’iniciar la seva campanya de vacunació. Semblava que el final de la pandèmia era a tocar.
Aleshores un periodista va preguntar si el Canadà, que ha reservat més dosis per càpita que cap altre país, tenia la intenció d’entregar immediatament les dosis. O si no ho faria fins que una bona part dels canadencs estiguessin immunitzats. A partir de quin llindar el país estava disposat a cedir part de la seva abundància vaccínica?
La representant va quedar sorpresa per la pregunta. Cal entendre, va dir vacil·lant, que ens trobem en un moment excepcional. I no es va voler comprometre.
Allò va ser un missatge clar, sobretot per als països més pobres. En el missatge s’hi amagaven dos avisos. Primer: els països rics com el Canadà estan totalment disposats a compartir vacunes amb els països pobres, però sota les condicions que estableixin els països rics. Segon: una vegada més, podrien rebre la vacuna no pas els que la necessitessin més urgentment, sinó els que més paguessin.
El coronavirus no és la primera pandèmia del passat recent en què es posa de manifest la desigualtat entre rics i pobres. En la fase més mortífera de la pandèmia de VIH, a mitjan dels 2000, morien cada any dos milions de persones, la majoria al sud de l’Àfrica. Van passar molts anys fins que no van arribar al continent medicaments per salvar la vida als infectats. Un dels motius: l’afany de lucre de les farmacèutiques occidentals, els medicaments de les quals sovint costaven cada any 10.000 euros per pacient al tombant de segle.
El 2009 va arribar l’H1N1. Set mesos després del primer brot ja hi havia disponible una vacuna contra la grip porcina. Però els països rics la van acaparar. Quan els primers països pobres hi van tenir accés, la pandèmia ja s’havia acabat.
Aquesta vegada el procés havia ser més just. Es va fundar Covax, un consorci de patrocinadors públics i privats que havia de distribuir la vacuna. Covax va començar a treballar l’abril del 2020 sota la direcció de l’OMS, l’aliança per les vacunes Gavi i l’aliança de recerca Coalició per a les Innovacions en la Preparació contra Epidèmies (Cepi, en anglès). L’objectiu era que, abans d’acabar el 2021, s’haguessin entregat 2.000 milions de dosis. Gairebé tots els països del món es van sumar a la iniciativa, darrerament fins i tot els EUA. “Ningú estarà segur fins que no ho estiguem tots”, aquest és el lema del projecte.
Nou mesos després, de solidaritat se’n percep ben poca. Segons el Duke Global Health Institute, un 16% de la població mundial s’ha assegurat el 60% de la quantitat disponible de vacunes. En comptes de confiar només en Covax, la UE, el Regne Unit i el Canadà han comprat grans quantitats de vacunes directament als fabricants i han bloquejat el mercat. Els preus pugen. I ara que les campanyes de vacunació a Europa, els EUA i en altres llocs es veuen afectades per contratemps, en aquests indrets ja quasi ningú pensa a compartir.
El govern britànic té la intenció d’oferir abans de la tardor una primera dosi a tots els ciutadans adults. Alemanya vol haver vacunat, en aquest mateix termini, gairebé dos terços de la població. A Israel, que està vacunant més de pressa que cap altre país, ja és el torn dels primers joves. En canvi, en països com Ucraïna, Moçambic o Colòmbia es podria trigar fins al 2023 a tenir prou vacunes per protegir totalment la població.
Mentrestant, creix la frustració, també a l’OMS. Està bé que els governs vacunin primer els metges, les infermeres i la gent gran, va dir el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, en un discurs emotiu a mitjan gener. “Però no està bé que es vacunin persones adultes sanes dels països rics abans que el personal sanitari i la gent gran de països més pobres”. Fins ara, en com a mínim 49 països rics s’han administrat més de 39 milions de dosis de les vacunes. En un dels Estats més pobres del món només se n’han administrat 25. “No pas 25 milions, ni tan sols 25.000. Només 25 i prou”.
El director de l’OMS va expressar el que pensa molta gent a l’Àfrica i a tot arreu on els diners o el poder no són suficients per aconseguir vacunes. “Ho haig de dir amb tota franquesa”, va dir Tedros en to de reprimenda, “el món està al caire d’un fracàs moral catastròfic”.
L’OMS tem que el món es divideixi en dos blocs de vacunació. D’una banda, una petita elit de països que immunitzi bona part de la seva població. Aquests Estats podrien reactivar l’economia i obrir teatres i escoles. I el turisme internacional possiblement es reprendria, perquè els governs podrien acordar corredors turístics entre aquestes zones.
I, de l’altra, hi hauria gran part de l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i l’Àsia, on viu la majoria de la humanitat i on la pandèmia continuaria causant estralls.
Però retardar la campanya de vacunació en regions pobres també suposa un perill per als països rics. Entre altres coses, perquè durant anys patirien per l’amenaça de l’aparició d’altres mutacions, com les que s’han descobert al Regne Unit o a Sud-àfrica, i que en el pitjor dels casos amenaçarien l’efectivitat de les vacunes. A més, l’economia mundial trigaria més a recuperar-se, ja que les cadenes logístiques als països emergents i en vies de desenvolupament estarien parcialment interrompudes.
En un nou estudi, un grup d’economistes alerta que un repartiment no equitatiu de la vacuna podria provocar a l’economia mundial un perjudici d’entre 1,8 i 3,8 bilions de dòlars; sempre que els països en vies de desenvolupament poguessin vacunar la meitat de la població abans de final d’any. El pitjor escenari que presenten els investigadors és el següent: que la població dels països rics es vacuni en la seva totalitat cap a la meitat d’aquest any i que, en canvi, els països pobres quedin en bona part exclosos de la vacunació. Aleshores, els perjudicis ascendirien als nou bilions de dòlars. Dit d’una altra manera: seria positiu pel bé de tothom que es distribuïssin les vacunes a tot el món tan de pressa i tan equitativament com fos possible.
A començament de setmana, però, la Comissió Europea (CE) va explicar que a partir d’ara les empreses només podran exportar vacunes fora de la UE amb l’autorització de Brussel·les, llevat que es tracti de subministraments humanitaris. Poc abans, la farmacèutica AstraZeneca havia fet públic que abans de final de març només podria servir 31 milions de dosis a la UE en lloc dels vuitanta pactats. A tot Europa la gent està indignada per la lentitud de la campanya de vacunació.
“La pressió sobre els governs és immensa”, diu Krishna Udayakumar, director de la institució de recerca Duke Global Health Innovation Center, amb seu als EUA. Si bé és comprensible, diu Udayakumar, que la UE vulgui protegir els seus ciutadans i que vulgui posar-se primera de la fila, “els polítics han de tenir clares les conseqüències que això tindrà a llarg termini també per als seus països”.
El seu equip ja va alertar fa mesos que els països rics només veien la iniciativa Covax com un fons d’ajuda per als Estats que no podien pagar. Però si països com els EUA o Alemanya reserven grans quantitats de les vacunes, aleshores hi ha el perill que ja no quedin gaires dosis per a Covax. “El problema és que els Estats amb més ingressos amb una mà donen i amb l’altra prenen”, diu Udayakumar.
D’aquesta manera ara està passant exactament el que Covax volia impedir. En lloc de col·laborar, els Estats es fan competència. De fet, haurien pogut unir el seu poder de mercat i, així, haurien fet baixar els preus i el risc per a cada govern. D’aquesta manera, els països més pobres –gràcies a subvencions dels més rics– haurien tingut accés a vacunes més barates. A Covax hi ha 92 països amb necessitats de finançament, com Bolívia, Etiòpia o el Pakistan.
No queda clar, però, quan rebran les primeres dosis els ciutadans d’aquests països. De moment, a través de Covax no s’ha enviat ni una sola dosi. Richard Mihigo, un dels responsables dels programes de vacunació de l’OMS a l’Àfrica, diu que els països rics han acaparat gairebé totes les vacunes mentre ells estaven ocupats aclarint el finançament de Covax.
Un problema afegit és que la vacuna d’AstraZeneca i de la Universitat d’Oxford, per la qual ha apostat sobretot Covax, encara no ha rebut la recomanació de l’OMS i, per tant, encara no està disponible. Si bé la iniciativa acaba de tancar un acord amb el consorci germano-nord-americà Biontech/Pfizer per rebre fins a quaranta milions de dosis, encara no és segur quan li seran lliurades. I encara que hi hagi un termini clar, en la distribució mundial aquestes dosis tindran només un paper secundari: la vacuna de Biontech/Pfizer s’ha de mantenir a una temperatura de setanta graus negatius, la qual cosa la fa inviable per a molts indrets del món.
Un portaveu de l’aliança per les vacunes Gavi, que coordina la compra de les vacunes de Covax, demana comprensió per la gran tasca que s’ha proposat el món: la distribució de 2.000 milions de dosis a 190 països en un any. “Mai abans s’havia intentat res d’aquesta magnitud en tan poc temps, i treballem les 24 hores del dia per garantir que sigui un èxit”.
Experts en vacunació com Kate Elder no ho veuen així. “La lentitud de l’organització és una plantofada a la salut mundial”, diu l’experta. Elder és una de les figures destacades d’Access Campaign, una campanya de Metges sense Fronteres que advoca per un millor accés a medicaments assequibles.
“Sentim moltes queixes de governs que depenen de Covax”, diu Elder. No hi ha un calendari clar i tampoc no s’han aclarit del tot les qüestions de la responsabilitat. “A alguns governs els preocupa enviar elevades sumes de diners a Covax sense obtenir, a canvi, compromisos fiables. Molts no saben què rebran pels diners que enviïn ni quan se’ls farà arribar”. Elder reclama que es facin públics els acords amb les farmacèutiques. També ha de ser públic, diu, on se subministraran les vacunes, quan i com es farà.
Mentrestant, molts Estats que s’ho poden permetre compren vacunes per canals propis. Sud-àfrica espera un carregament de vacunes d’AstraZeneca de producció índia. Segons informacions periodístiques, el país paga per cada dosi gairebé el doble que la UE. Les Seychelles han iniciat una campanya de vacunació amb vacunes donades pels Emirats Àrabs Units. La Unió Africana acaba de reservar una remesa de vacunes per 270 milions de dòlars; els proveïdors són Pfizer, AstraZeneca i Johnson & Johnson.
Els països, segons Elder, tenen dificultats de subministrament creades artificialment a causa dels errors estructurals de Covax, i han d’agafar el que poden al mercat mundial, en part a preus més alts.
Per això l’Índia i Sud-àfrica han reclamat a l’Organització Mundial del Comerç que exclogui la protecció de les patents dels medicaments contra el coronavirus mentre duri la pandèmia. Així fabricants de fàrmacs genèrics en països emergents podrien fabricar, amb exempció de llicència, els productes que s’han creat en laboratoris d’investigació occidentals, amb la qual cosa probablement serien força més assequibles que als països rics. La crisi del coronavirus és una “emergència mundial”, argumenten els sol·licitants. En un temps en què els Estats tanquen escoles i fàbriques i en què se suspenen drets democràtics, per què precisament la protecció de patents hauria de ser sacrosanta?
Prop de cent Estats s’han sumat a la proposta. Però els EUA, la UE, el Regne Unit, Noruega, Suïssa, el Japó, el Canadà, Austràlia i el Brasil bloquegen la iniciativa. El problema, diuen aquests països, no són les patents, sinó que hi hagi fàbriques buides. Empreses com AstraZeneca i Johnson & Johnson ja renuncien, diuen, a certs beneficis.
En realitat, la protecció de les patents és el motiu pel qual els inversors destinen diners al desenvolupament de diagnòstics, medicaments i vacunes, va dir al maig el màxim responsable de la farmacèutica Pfizer, Albert Bourla. El que Bourla no va dir, però, és que la recerca sobre moltes de les vacunes –també la de la seva empresa– ha rebut milers de milions de finançament públic. Experts com Anne Jung, de l’ONG Medico international, critiquen que no s’hagi obligat les empreses contractualment a compartir els resultats de les investigacions a canvi del suport econòmic.
Molts països industrialitzats prefereixen una solució pròpia, que doni més control als governs: fent donacions de vacunes, com han proposat el Canadà i França. La CE també dona suport a aquesta proposta, si més no en teoria. Un dels pocs països que de moment ha assegurat que farà donacions en paral·lel a la pròpia campanya de vacunació nacional és Noruega.
Aquesta avarícia, però, podria sortir cara. Perquè el buit que deixa Occident l’omplen de bon grat altres països. “Detectem una desesperació creixent als països amb menys ingressos. Els ciutadans exigeixen protecció als seus governs, i tan de pressa com es pugui”, diu Krishna Udayakumar, del Duke Global Health Innovation Center. “Però a l’única cosa a què sovint poden accedir aquests països és a vacunes d’Estats dels quals no disposem de dades suficients sobre seguretat i efectivitat”.
Països com la Xina o Rússia són sovint els únics que fan subministraments als països en vies de desenvolupament. L’Índia, que disposa d’algunes de les fàbriques de vacunes més grans del món, va regalar no fa gaire més de tres milions de dosis als seus veïns del sud d’Àsia. El primer ministre, Narendra Modi, va jurar que el seu país “està disposat a protegir la humanitat”.
L’Índia no actua només per interessos altruistes, com tampoc no ho fan ni Rússia ni la Xina. Tots tres països han reconegut que la diplomàcia vaccínica no és cap projecte de beneficència, sinó una oportunitat única en dècades d’ampliar la seva influència i el seu pes polític al món.
Traducció d'Arnau Figueras