-Qui és Pablo Hasél?
-Tinc 32 anys, soc de Lleida i he tingut molts treballs diferents: he recollit fruita, he fet distints treballs al camp... Tot això ho he compaginat amb el meu treball artístic. En algunes èpoques he sobreviscut de manera molt justa. Per això he hagut de compaginar feines. Tot i que, per ser qui soc, he tingut dificultats afegides a l’hora de trobar feines més enllà del tema artístic. A banda d’això, soc una persona que porta molts anys implicada en nombrosos moviments socials. Soc militant comunista, però participo en moltes lluites que no són precisament comunistes. Per exemple, he estat militant als CDR durant molt de temps. I dono suport a qualsevol lluita que consideri justa.
-Quan diu que és militant comunista vol dir que milita en algun partit?
-El partit a què jo dono suport, el Partit Comunista Reconstituït, és il·legal. Va ser il·legalitzat per la llei de partits el 2003. De fet, aquesta repressió tan intensa que estic patint també té a veure amb el fet que jo dono suport a un partit il·legalitzat. Tant és així que part de la condemna, justificada per allò que ells diuen enaltiment del terrorisme, és per donar suport a aquest partit. M’han condemnat, també, per piulades i cançons amb què dono suport a aquest partit. A banda, milito també en l’organització de Lleida de joves comunistes, que s’anomena Resisteix.
-Com va descobrir una formació com el Partit Comunista Reconstituït, bastant desconegut a ulls de la majoria?
-Vaig començar a donar suport a aquest partit quan vaig conèixer la seva línia ideològica i quan vaig saber, sobretot, que la duien a la pràctica i que, per tant, els seus membres eren persones compromeses i lluitadors absolutament coherents. Vaig conèixer, també, casos de presos polítics d’aquest partit. És així com vaig saber que la presó no és el final d’absolutament res, sinó una altra trinxera de lluita des d’on es pot aportar moltíssim. Això m’ha ajudat a veure com aprofitar la presó. Igual que ells des de la presó em van empènyer a mi, com a moltes altres persones, a la lluita, jo tractaré de fer el mateix des de la presó.
-Parlava de la seua implicació en els CDR. Això vol dir que vostè és independentista?
-Jo he estat durant dos anys assistint a les assemblees dels CDR. Això ho puc dir perquè aquestes assemblees són obertes i perquè, a més a més, la policia ho sap. No només he donat suport als CDR, sinó que hi he participat molt activament. Jo no em considero independentista perquè no vull la independència en qualsevol context. Però en un context en què un Estat nega un dret democràtic com és el de l’autodeterminació, això em fa posicionar-me a favor de la independència com una postura de desobediència davant un Estat que està negant aquest dret democràtic. A més, com que considero que aquest és un Estat antidemocràtic que cal destruir, per alliberar no només el poble català, sinó tots els pobles, considero que la independència de Catalunya afebliria l’Estat i, per tant, seria més fàcil per la resta de pobles tombar el règim. La solució passa per acabar amb l’arrel del problema, i aquesta és un règim que no va trencar amb el feixisme i que ens nega drets fonamentals i llibertats democràtics.
-Curiosament, vostè és fill de qui fora president de la Unió Esportiva Lleida, Ignasi Rivadulla. Alguna vegada, certs mitjans han destacat aquest fet per vincular-lo a una família benestant. Com ha viscut això?
-És ridícul. Ser president d’un club de futbol, que a més a més és ben humil, no significa ser-ne el propietari. A més, qui em coneix sap que soc un xaval normal, de barri treballador, que no ve d’una situació molt còmoda, tot i no haver passat grans penúries. Però a mi mai no m’ha sobrat res. I alhora, si jo vingués d’una situació molt acomodada, en comptes d’ofendre’m, m’adularia. Perquè tindria encara més mèrit patir aquesta situació després d’haver renunciat a moltes comoditats. Però jo sempre he tingut treballs precaris, sempre he anat molt just de diners, i no només per la persecució. De fet, porto amb el meu compte bancari embargat des de fa molts anys. I com deia, a més a més, se m’han tancat moltes portes a nivell laboral. Duc molts anys en la ruïna econòmica. Tant de bo hagués tingut una situació més acomodada econòmicament i, com molts revolucionaris que sí que venen de situacions molt acomodades, tingués el mèrit que ells tenen d’haver renunciat a més privilegis. Jo no el tinc, malauradament.
-En quin moment decideix fer-se cantant?
-Quan era bastant nen m’agradaven molt els cantautors. Alguna vegada m’imaginava fent cançons amb la guitarra. Però quan vaig conèixer el rap em va agradar més, perquè combinar les rimes dels cantautors amb la ràbia era una altra cosa. A més, el rap et permet dir moltes coses en pocs minuts. Em va enamorar aquesta música. I com que ja havia escrit poemes i rimes, m’hi vaig llançar.
-Quins eren el referents polítics quan va començar a cantar?
-Vaig començar a interessar-me per tot això a través de les revolucions de Cuba, de la Unió Soviètica... Tot això em va fer endinsar-me en tot aquest món.
-I els artístics?
-M’agradava molt Sílvio Rodríguez i valorava molt, en el seu moment, el seu compromís amb la revolució cubana. M’agradava, també, molt un grup dels Estats Units que parlava dels presos polítics i que estava molt vinculat amb el món dels Black Panther i de la lluita comunista, que eren els Dead Prez. Aquest va ser, en el món del rap, el meu grup referent a nivell de contingut. Però jo, més que arribar a la lluita per la música revolucionària, va ser el fet de conèixer la lluita el que em va fer arribar a la música.
-Quins són els seus referents polítics actuals?
-A l’Estat espanyol, el meu màxim referent és Manuel Pérez Martínez, secretari general del Partit Comunista Reconstituït, que porta més de vint anys a la presó tot i tenir més de 70 anys i arrossegar diverses malalties. Està condemnat a una cadena perpètua encoberta i en qualsevol moment pot morir a la presó pel fet de ser comunista.
-Com va saber d’ell?
-Personalment no l’he pogut conèixer, perquè ja porta molts anys a la presó. La primera vegada que vaig sentir a parlar d’ell va ser investigant per Internet organitzacions que havien estat represaliades i il·legalitzades. Va ser així com vaig arribar a conèixer aquest partit i persones com el Manuel.
-Vostè ingressarà a la presó després d’una segona condemna. En la primera, del 2015, ho va evitar. Li castigaven amb dos anys, i per manca d’antecedents va poder lliurar-se’n. Ara sí que en té, d’antecedents. La primera condemna no li va acovardir.
-Això em va donar molta més ràbia i forces. Em va reafirmar. Em va enfortir. I afrontaré aquesta condemna de presó igual que vaig afrontar el primer escorcoll que van fer al meu domicili, l’any 2011, i tal com he afrontat l’assetjament repressiu que porto patint des de ja fa deu anys.
-La primera detenció, el 2011, es va produir després de publicar una cançó en què homenatjava, precisament, l’esmentat Manuel Pérez Martínez.
-La cançó en què més es van centrar al judici va ser aquesta. Però a mi se m’imputaven vora vint cançons.
-I ara li han condemnat a nou mesos de presó, però aquesta xifra es podria allargar si li cauen més sentències en contra per casos que encara té pendents.
-Sí, però a aquesta darrera condemna de nou mesos de presó pels delictes d’injúries a la corona, als cossos de seguretat de l’Estat i per enaltiment del terrorisme, es pot sumar la pena de multa que em demanen, que és de més de 20.000 euros i que no penso pagar com a desobediència a la meva condemna injusta. A aquests nou mesos es podrien sumar més i més mesos fins arribar als dos anys.
-Es defineix com a comunista i com a republicà. Alguns mitjans van arribar a titllar-lo com un raper de l’òrbita de Podem. De fet, vostè va participar en programes de televisió conduïts per Pablo Iglesias o Juan Carlos Monedero. Com ha evolucionat la seua relació amb ells?
-Jo vaig conèixer Iglesias i la resta dels llavors futurs dirigents de Podem quan Iglesias dirigia La Tuerka, on em va convidar en més d’una ocasió. Vaig arribar a participar, també, en alguna gala de La Tuerka fent algun concert. Tot això va ser abans que es constituís Podem. Jo vaig trencar amb ells abans del naixement del partit. I ho vaig fer perquè jo ja veia com cada vegada s’estaven domesticant més, com eren uns oportunistes, uns dies deien una cosa i a l’endemà en feien una altra... Van perdre tot el meu respecte i tota la credibilitat.
-Hi ha alguna anècdota que exemplifique això que comenta?
-Per exemple, a La Tuerka es feien debats. Jo vaig proposar a Iglesias en una ocasió fer-ne un sobre els presos polítics: que portés gent que negava l’existència de presos polítics i que jo portés gent que ho rebatés. Jo li oferia donar-li un cop de mà proposant-li convidats. Ell em va dir que sí, es va mostrar molt convençut amb la idea. Però passava el temps i no ho feia, i anava donant llargues fins que vaig comprovar que no volia ja no mullar-se sobre l’existència o no de presos polítics, sinó que ni tan sols s’atrevia a obrir un debat. A més a més, poc després el programa va ser convidat a unes jornades per l’amnistia total a Madrid. Des del programa van rebutjar la invitació i des de les xarxes socials en van malparlar. Això va fer vessar el got. Però hi va haver molts més factors.
-Vostè ja denunciava l’existència de presos polítics molt abans que se’n parlara. Una persona molt propera a vostè, per ofici i per condició, és Valtònyc, que viu a Bèlgica a prop d’altres persones que, si tornaren a l’Estat espanyol, serien empresonades. Com va viure el moment en què la societat catalana va ser conscient que hi havia presos polítics arran dels fets de l’octubre del 2017?
-D’una banda, amb ràbia pel fet que hi hagués tota aquesta repressió a Catalunya. D’altra banda, com se sol dir, s’aprèn a pals, i hi havia certa satisfacció pel fet que el poble comencés a prendre consciència que l’Estat espanyol és antidemocràtic i que no permet els drets ni les llibertats. Ara se’n parla més de presos polítics, i calia explicar que aquí, des del 1939, quan el feixisme va guanyar la guerra, no hi havia hagut ni un sol dia sense presos polítics a l’Estat espanyol.
-Què va pensar quan Valtònyc va anunciar el seu exili a Bèlgica? Va meditar l’exili?
-Sí. Ho vaig meditar profundament. Però finalment vaig decidir quedar-m’hi. L’exili és dur, però és més dura la presó. I més que una anàlisi personal, vaig fer una anàlisi política sobre què seria més profitós per la causa. Jo no vaig començar aquest camí per triar el que era més còmode per mi. En cas contrari, mai no l’hauria començat. I vaig arribar a la conclusió que si l’Estat estava fent això per silenciar un missatge que temen, li donaria molta més veu al missatge si jo em quedo aquí, que seria molt més escandalós, que marxant a l’exili. Valtònyc va marxar. I vagi per davant el meu respecte a la seva decisió i tot el meu suport. Però crec, i no és culpa seva, sinó de la gent que ha normalitzat l’exili, que l’exili no ha servit per generar més solidaritat ni més lluita. I jo el que vull és generar lluita. Crec que quedar-me aquí servirà per desemmascarar l’Estat, per traure-li la careta de democràcia que es posen, i que per tant crearà més consciència i més organització revolucionària. Això, alhora, contribuirà a generar un rebuig més massiu a l’Estat. I si nosaltres el que volem és tombar el règim, cal que hi hagi moltes més masses que el rebutgin. Per últim, altra cosa que em va fer veure que havia pres la decisió correcta és que l’Estat espanyol, recentment, em va permetre anar dues vegades a Bèlgica i una a Veneçuela, dos estats en què jo podria haver-me quedat exiliat. Misteriosament, després de la meva primera condemna de dos anys, jo tenia prohibida la sortida de l’Estat espanyol. Se m’havia retirat el passaport. I després de la segona condemna i d’altres causes que tinc pendents, misteriosament, me’n van deixar sortir. Això evidenciava que volen que marxi. Perquè jo aquí seré un problema per ells.
-Des de Bèlgica han contactat en alguna ocasió amb vostè per animar-lo a exiliar-s’hi? Parle, sobretot, dels polítics catalans que hi ha allà.
-No he parlat directament amb ells, però sí que se m’ha transmès, des d’allà, tot el suport si prenc la decisió d’exiliar-me.
-Des de la Generalitat de Catalunya o des de l’Ajuntament de Lleida s’han posat en contacte amb vostè en alguna ocasió per donar-li suport?
-No. Més enllà d’algun gest puntual. Per exemple, l’altre dia, el president Quim Torra va fer una piulada dient que m’admirava i que estava pel que fes falta. Però són gestos de cara a la galeria. En cap moment no m’ha trucat ningú per preguntar-me què necessito.
-Ha trobat a faltar especialment algun suport puntual?
-No espero grans coses dels grans partits. De qui les espero és de la gent més propera, en qui puc confiar perquè sé com actuen. En aquest sentit, m’he sentit molt recolzat pel meu entorn. Pel que fa al suport de partits o entitats, ningú no m’ha trucat per oferir-me ajuda. Però tampoc no m’esperava que ho fessin. Per tant, no m’ha decebut. Potser sí que m’ha decebut el fet que, en el món artístic i cultural –on cada vegada hi ha més suport i cada vegada hi ha més consciència que això és un atac a les llibertats, no només a mi– sí que he trobat a faltar molts suports. Desgraciadament, encara hi ha moltes complicitats que permeten que l’Estat faci coses com aquesta.
-Té pensat continuar fent música des de la presó? Escriure?
-Estic segur que a la presó se m’impedirà fer cançons. És el motiu pel qual seré empresonat. El que sí que faré, en la mesura del possible, serà escriure poemes, tal com ja faig estant en llibertat. Potser també alguna novel·la, i articles segur que escriuré. També cartes, moltes. Continuaré escrivint. Ho necessito per sobreviure. I ara tindré més motius per fer-ho.
-Abans li preguntava pels seus referents polítics i musicals, però no li he preguntat pels seus referents en l’escriptura.
-M’agraden molt poetes com ara Vladímir Maiakovski (1893-1930), Roque Dalton (1935-1975), Paco Cela... Aquests serien, principalment, els meus favorits.