Abans que, l’estiu passat, la primera onada inundés el continent, hi havia una gran por. Les circumstàncies de l’Àfrica semblaven fatídiques: uns sistemes de salut poc sòlids; el sistema immunitari de molta gent, atacat per la malària, l’Ebola, la tuberculosi o el VIH; i milions de pobres que viuen en espais reduïts en xaboles de llauna ubicades en barris de barraques. Alguns experts sanitaris temien que la COVID-19 tindria uns efectes devastadors a l’Àfrica. Però, quan va arribar la primera onada, va passar molt menys –epidemiològicament parlant– del que es temia. Semblava que el continent africà resistia més bé que la resta del món.
S’havien introduït confinaments molt aviat, sovint més estrictes que a Europa. Les mesures preses van ser un factor positiu i el nombre de casos no va augmentar gaire, cosa que, tanmateix, es va deure al fet que es van fer menys tests que a Europa. Però el nombre de morts també va ser relativament baix. En principi, però, és probable que la baixa edat mitjana de la població contribuís que al continent no hi passessin coses pitjors.
Fins que al novembre el nombre de casos va tornar a pujar en molts indrets.
Amb els mesos la situació s’ha agreujat molt, alertava a mitjan gener John Nkengasong, cap dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties de l’Àfrica, l’organització de la Unió Africana per a la protecció en casos d’epidèmia. En les últimes setmanes, el nombre de casos diaris al continent ha ascendit a aproximadament el doble del punt màxim assolit entre el juliol i l’agost del 2020.
A Nigèria, per exemple, entre començament de setembre i primers de desembre el nombre de noves infeccions diàries era d’entre 100 i 200. El 23 de gener el país, amb més de 200 milions d'habitants, va registrar 2.464 casos. L’autoritat nigeriana per a la protecció en epidèmies ha alertat que els metges aviat hauran de prendre “decisions difícils”. I a Sud-àfrica les xifres també han pujat en poc temps.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha identificat deu països com a focus greus, sobretot al sud del continent, però també en formen part Nigèria i Uganda. En molts llocs, les clíniques corren el risc de quedar col·lapsades. A la seu regional de l’OMS a Brazzaville hi ha preocupació, a més, per les baixes reserves d’oxigen en Estats com Ghana i la República Democràtica del Congo. Per primer cop des de l’esclat de la pandèmia, l’índex de mortalitat en almenys 21 països africans està per sobre de la mitjana mundial, d’un 2,2%. A Nigèria, Egipte i Sud-àfrica, el nombre de víctimes mortals ha augmentat més d’un 30% en les últimes setmanes. Oficialment, s’atribueixen 86.898 morts a la pandèmia, si bé cal pensar que no es registren totes les víctimes de la COVID-19. En total, al continent s’han registrat escassament tres milions i mig de casos. La xifra fatídica possiblement és molt més alta.
“Preveiem que en les pròximes quatre setmanes veurem més pujades fortes al continent”, diu Ambrose Otau Talisuna, director de programes de l’OMS a l’Àfrica.
Els metges atribueixen la força de la segona onada sobretot a la conducta de les persones. “Les festes nadalenques van ser, sens dubte, un esdeveniment de supercontagi”, diu Talisuna. “La gent va desplaçar-se de les ciutats a les zones rurals. O va tornar al seu país d’origen. I ara en comencem a notar les conseqüències”. A més, s’ha observat amb gran preocupació les campanyes electorals dels últimes mesos, entre altres llocs a Uganda, Ghana i Tanzània. Els actes massius també han contribuït a una marcada propagació del virus. I cal afegir-hi que la gent està molt cansada de les actituds de prevenció, cosa que fa que les normes de distanciament es compleixin cada cop menys.
Un altre factor que sembla potenciar la segona onada és la mutació B.1.351 del coronavirus, descoberta a Sud-àfrica, que podria ser un 50% més contagiosa. Pel que sembla, aquesta variant s’està propagant en diversos països africans.
La mutació provoca, diu Talisuna, més casos i una sobrecàrrega més ràpida dels hospitals africans; i per tant, fa pujar la mortalitat. Ara molts països ja tornen a endurir les mesures.
Probablement, però, no hi haurà confinaments totals com durant la primera onada. Vistes les desastroses repercussions per a l’economia –en bona mesura, informal–, gairebé tots els governs tenen por de paralitzar completament la vida pública. Qui no pot treballar durant el dia no té res per menjar al vespre. I això podria generar malestar social.
Per això experts i polítics insten gairebé a tot arreu a mantenir la distància, a tapar-se la boca i el nas i a rentar-se les mans. John Nkengasong va demanar no fa gaire als caps de govern africans que subvencionessin les mascaretes. Són, va dir, la millor protecció que tenim actualment.
Perquè, certament, l’Àfrica haurà d’esperar força temps per tenir una quantitat suficient de vacunes. De moment només uns quants països han rebut petites remeses de vaccins. I els experts dubten que en un futur proper es puguin iniciar campanyes de vacunació de prou magnitud. Això recorda a la primera onada, quan l’Àfrica va quedar per darrere dels continents més rics en la competició per aconseguir mascaretes i equipament de protecció.
Si l’Àfrica no disposa de grans quantitats de vacunes no veurem la fi de la pandèmia. A Sud-àfrica els epidemiòlegs ja alerten d’una tercera, una quarta i una cinquena onada. Com més circuli el virus per l’Àfrica, més probabilitats hi ha que continuï mutant i que les vacunes siguin menys eficaces. I que una mutació del virus possiblement més perillosa pugui fer el camí de tornada cap a Europa.
Traducció d'Arnau Figueras