Quan va morir, la Societat britànica de zoologia l’acomiadà dient que fou un home “de singular i atractiva personalitat, naturalesa comprensiva i cor càlid, tot i que potser massa tendre”. Terratinent, explorador a Sibèria, crític de Marx, de Lenin (“els bolxevics han mostrat la manera com no s’ha de fer la revolució”), i de les lectures liberals de Darwin (“no hi ha evolució sense cooperació”), el centenari de la mort del príncep Kropotkin és una invitació a recuperar-lo. Des que Stephen Jay Gould l’any 1988 va publicar un article de títol llampant (“Kropotkin no era un guillat”, ni més ni menys!), la seva obra ha esdevingut una referència del moviment ecologista. La vella saba llibertària s’empelta en els filòsofs del decreixement i en l’urbanisme que pensa les ciutats per a després de l’època dels automòbils. Camps, fàbriques i tallers (1899, publicat a València l’any 1909 per l’editorial Sempere) és un clàssic dels qui volen una ciutat més humana. Patrick Geddes, que va dissenyar Tel Aviv fa vora cent anys, Ebenezer Howard, el músic i urbanista creador de les ciutats-jardí o Murray Bookchin, el filòsof llibertari autor de L’ecologia de la llibertat, són alguns dels autors que han recollit i ampliat les idees de Kropotkin.
Una vida romàntica
Com tants pensadors anarquistes del XIX, Piotr Kropotkin és tot ell un personatge de novel·la, apassionant i excessiu. Nascut en una família aristocràtica i de terratinents (ell diu que tenien gairebé 1.200 serfs masculins en tres províncies), en una nissaga que arrelava en la dinastia Smolensk antecedent dels Romanov, decidí de molt jove (segons ell amb dotze anys), prescindir del tractament de príncep i dedicar-se a l’estudi de la geografia i de la situació dels pagesos, dos temes que estan molt presents en tota la seva obra. A diferència de bona part dels revolucionaris romàntics, i especialment de Marx, Kropotkin sempre fou antindustralista, va incloure els jornalers entre les classes revolucionàries i va situar el clima com un eix de l’activitat humana al mateix nivell i fins per sobre de l’economia. Per al pensador anarquista “l’error fatal” de la humanitat fou “fonamentar la seva riquesa en el comerç i la indústria, abandonant l’agricultura” i “menysprear la saviesa de l’artesà”. Res diferent diuen avui els objectors del creixement.
Persona d’una sensibilitat gairebé malaltissa, Kropotkin fou inscrit molt aviat en el Col·legi militar de joves nobles, a Sant Petersburg, un honor limitat a 150 fills de l’aristocràcia. A les seves Memòries d’un revolucionari (publicades en castellà a Barcelona, l’any 1900 en dos volum, per la casa F. Granada y cia) explica d’una manera molt viscuda les quintades i altres misèries de la vida soldadesca. L’emancipació dels serfs l’any 1861, sota el tsar Alexandre II semblava obrir una època més liberal a Rússia i en aquell ambient Kropotkin llegeix abundosament els il·lustrats francesos i llibres d’història natural que seran, al llarg de tota la seva vida, una referència intel·lectual.
En 1862, Kropotkin es graduà com a primer de la seva promoció i entrà a l’exèrcit tsarista, però contra l’esperable, per comptes de fer una vida de guarnició, i mogut pel desig de “ser algú útil”, va optar per servir en un regiment cosac a l’est de Sibèria, a la Transbaikalia, a la ciutat de Xità, un indret a 6198 km de Moscú i a 3090 km de Vladivostok, on la temperatura mitjana als mesos d’hivern està al voltant dels 40 graus sota zero. L’experiència siberiana és absolutament central per comprendre el personatge perquè, a diferència del que succeí amb altres líders del moviment obrer –i molt especialment amb Marx i amb el seu “enemic íntim” Bakunin– Kropotkin sempre va tenir clar que el camí de la revolució industrial conduiria necessàriament al col·lapse ecològic.
La remota Sibèria era lloc d’exili forçat de demòcrates russos i el mateix general Boleslar Kazimirovich Kukel, cap directe de Kropotkin, era un liberal i demòcrata que mantenia connexions amb diverses figures radicals. Fou allí on va llegir per primer cop Pierre-Joseph Proudhon i quan Kukel fou destituït l’acompanyà en diverses expedicions geogràfiques, fetes per compte de l’Estat. En 1864, Kropotkin creuà el nord de Manxúria de Transbaikalia fins el riu Amur i aviat s’afegí a una expedició pel riu Songhua –un dels setanta més llargs del món i gelat durant els mesos d’hivern– fins el cor de Manxúria.
En 1867, Kropotkin renuncià al seu càrrec militar i tornà a Sant Petersburg, on ingressà a la Universitat imperial per estudiar matemàtiques, mentre treballava, gairebé “ad honorem” per a la Societat Geogràfica Russa. Abandonar la tradició militar de la família indignà el seu pare, que el desheretà immediatament. Encara en 1871 Kropotkin explorà els dipòsits glaciars de Finlàndia i Suècia i, l’any 1873, publicà un article decisiu per a la geografia de l’època mostrant que els mapes existents tergiversaven les característiques de l’Àsia i que les línies estructurals del continent anaven de sud-oest a nord-est. Però el Kropotkin geògraf ja havia acabat. Marxà a Suïssa i allí s’uní a l’Associació Internacional de Treballadors, empresonat en 1874 aconseguí fugir al cap d’un parell d’anys i va passar-ne 41 a l’exili, a Suïssa, a França, on també fou empresonat gairebé quatre anys, i finalment a Anglaterra.
Kropotkin i el congrés de Londres
El gran moment polític (o més ben dit “antipolític”) de Kropotkin fou el del Congrés Anarquista de Londres del 1881 al qual assistiren personatges mítics com la feminista nord-americana Marie Le Compte , Enrico Malatesta , Saverio Merlino , Louise Michel (la poetessa “communarde” que va inventar la bandera negra), Nicholas Tchaikovsky i el pintor Émile Gautier, que fou també el primer crític de Darwin des de l’esquerra i inventor del concepte de “darwinisme social”. El congrés fou històric d’una banda perquè incidí la importància de l’acció directa, a part de refermar-se en la cultura com a eina de transformació social i política i que, a més, confirmà la vinculació entre educació popular i alliberament de la dona. La famosa frase de Malatesta “és anarquista qui no vol ser oprimit ni vol ser opressor”, sembla que es pronuncià en el congrés de Londres.
En aquella època, segons un informe de la policia francesa, Kropotkin “és un home de més de quaranta anys, (en realitat els complí llavors) no gaire corpulent, vestit d’una manera un xic llardosa, com si fos un mercader jueu, amb un barret deformat, brut, amb una barba llarga i abundosa, però el cap pelat. Porta ulleres i té tres o quatre dents ennegrides i com trencades”. Al congrés hi assistí un representant espanyol que les cròniques anomenen “Manuel”, possiblement Emmanuel Fournier, que parlava francès perquè havia nascut a Lió, però vivia a Barcelona on formava part dels primers grups anarcocomunistes.
Una de les obsessions de Kropotkin, la “importància de la química per al moviment obrer” (llegeixi’s de la bomba) la recolliren les actes del congrés, reproduïdes a la revista La Révolté de Ginebra. Fou Kropotkin que determinà en bona part el culte a la violència que fascinà el moviment obrer dels Països Catalans. La seva argumentació s’expressà en termes que, fins i tot amb l’estil de la seva prosa d’època, val la pena recollir. El text diu el següent: “Donat que les ciències tècniques i químiques han donat ja serveis a la causa revolucionària, i estan donades a retre’n més encara en el futur, el Congrés recomana a les organitzacions i els individus que formen part de l’Associació Internacional de Treballadors que donin gran importància a l’aplicació i estudi d’aquestes ciències com a mitjà de defensa i d’atac”.
El text és significatiu perquè bona part de la violenta història de l’anarquisme als Països Catalans deriva de les posicions defensades en aquell congrés històric. A Barcelona, el sabater Emili Hugas i el sastre Martí Borràs, curiosos editors de la revista anarquista La justícia humana (1886), continuada per Tierra y libertad (1888-89), van emparar les idees de Kropotkin sobre el que anomenaven “l’organització negativa”, és a dir l’estructura en grups d’afinitat i societats secretes, per comptes d’optar pel sindicalisme. La història explica que el resultat fou desastrós. Fins als darrers anys del segle XIX Kropotkin –que fou molt més teòric que no pas lluitador de carrer– no va abandonar la tesi de “la propaganda pel fet”, substituint-la per “la propaganda per la paraula”, però aquest canvi no va tenir gaire seguidors a l’Estat espanyol.
La conquesta del pa (1892) és un llibre vinculat a aquest període del pensament kropotkinià, encara poc matisat. Hi defensa que si hi ha rics és perquè hi ha pobres, una tesi que el mateix Marx ja havia desqualificat feia desenes d’anys, i fa un plantejament molt ingenu de les expropiacions. Però al marge d’aquesta ingenuïtat és important observar que per a ell el socialisme s’ha tornat possible bàsicament possible en la mesura que la humanitat ja ara produeix molt més del que caldria per tal d’assegurar el benestar de tothom, de manera que la revolució és en principi un problema de distribució, però no de bens escassos. “El benestar per a tots és possible”, frase d’inici del segon capítol del llibre, és avui una afirmació que tots els economistes radicals consideren gairebé un axioma. La famosa frase d’Elisée Reclus sobre l’anarquia com a màxima expressió de l’ordre trobà en La conquesta del pa la seva argumentació més articulada.
El filòsof de l’ajuda mútua
Si avui val la pena llegir Kropotkin no és per la seva teoria política sinó per les seves crítiques al darwinisme i per la seva comprensió ecològica de la política. Com diu Alba Padrós, becària a la Universitat de Girona i una de les millors especialistes en el pensament anarquista català entre les noves generacions: “De Kropotkin interessa que va naturalitzar la solidaritat. Sobretot en destaco la importància que va tenir El suport mutu per al debat sobre l'origen de la moral i la lectura que fa de l'evolució. Elsuportmutu, a més, és un llibre bàsic per l'argumentari ateu en filosofia perquè situa l’ajuda dels humans com l’autèntic acte diví a la terra. A més, fou un personatge de referència per al moviment llibertari català. Va tenir un coneixement molt detallat de la situació a Catalunya i va parlar públicament tant del procés de Montjuïc com de la setmana tràgica i l'assassinat de Ferrer i Guàrdia. Això va ser, sobretot, gràcies a Fernando Tarrida del Mármol, català i científic que va arribar a ser força amic seu i que és un personatge molt interessant.” .
Alba Padrós assenyala que Kropotkin fou, sobre tot, un filòsof conscient de la importància de la naturalesa i dels fenòmens naturals sobre la societat. “ En les seves expedicions siberianes va conèixer pobles que encara vivien sense estat i aquesta experiència resulta decisiva per a pensar després una societat anarquista. Fou potser el primer a argumentar, des de la seva experiència com a geògraf i naturalista, que la natura i la cultura no són fenòmens antagònics, sense idealitzar la natura com ho feia la tradició romàntica; i, a més, les seves idees centrals coincideixen amb les del decreixentisme ecologista”. Afegeix que “Kropotkin, a diferència de molts progressistes de l’època sempre va estar en contra de l’eugenisme i del malthusianisme, una posició que a Catalunya va defensar, per exemple Fèlix Martí Ibáñez i molts altres precursors de la llibertat sexual en la dècada de 1930”. Considerava criminal la mort d’infants desvalguts i en una carta de 1912, matisant les posicions del doctor Kellogg (el dels cereals) va preguntar-se: “Amb quins criteris farem la selecció? (...) Qui són les ineptes: les dones del poble que donen elles mateixes el pit als seus fills? (...) Qui produeix degenerats, el barris miserables o els palaus?” .
Per a Kropotkin, la tendència natural a la cooperació forneix la base per a constituir un codi ètic i per a justificar científicament l’anarquisme i el progrés social. Les seves observacions com a naturalista li havien fornit prou elements per escriure El suport mutu (1902) com a reacció a les lectures liberals i utilitaristes de Darwin que presentaven l’evolució com una lluita despietada per la supervivència dels més forts, identificats amb els més agressius. Spencer a L’individu contra l’estat (1884), però també altres pensadors victorians, argumentaren repetidament –amb gran indignació de Darwin, tot cal dir-ho!– que el socialisme era una tesi contraria a la biologia, perquè en la natura el destí dels febles és, pura i simplement, l’extinció. Per a Kropotkin, en canvi, la col·laboració entre individus i la complementarietat han estat les eines bàsiques de l’evolució i l’eina (també política) que permet als febles defensar-se, subsistir i afermar-se. La solidaritat és el factor bàsic en l’economia de la naturalesa. Els febles tenen en el suport mutu l’eina de supervivència i és el caràcter social de les bandades, de la manada, el que fa possible l’augment de la intel·ligència tant individual com col·lectiva.
Aplicar políticament els principis de la selecció natural, evitant donar ajuda als pobres, seria un absurd científic perquè actuaria de manera contrària a com ho fa la natura on la competició és com a mínim matisada, sinó negada, pel principi col·laboratiu. La societat, a diferència del govern, és un instrument natural que serveix per a maximitzar l’ajuda. Ni tan sols els més forts podrien subsistir sense comptar amb els (suposadament) febles. D’aquí la importància de fer una política, i una societat, que ell anomenava “orgànica”, val a dir integradora de les diferències i equilibrada. Una societat comunista, descentralitzada, correspondria al model biològic que ell creu observar en la naturalesa. Són els “salvatges”, els bàrbars, els obrers, els qui produeixen vida mentre els poderós intenten controlar-la. Kropotkin significativament considerava que les ciutats lliures de l’Edat Mitjana foren un excel·lent laboratori de l’ajuda mútua, a través de l’acció dels gremis i del consells urbans, gràcies als quals fou possible no tan sols una vida igualitària sinó també l’art gòtic.
Un Kropotkin per al futur
D’altra banda, Kropotkin critica la distinció proposada per Thomas Henry Huxley (1825-1895) entre natura i cultura com un intent de justificar la instauració d’institucions sobiranes potents i opressives, contràries a l’harmonia de la natura. En la línia del que ja havia proposat William Godwin, per a Kropotkin l’ordre social i la cultura apareixen espontàniament a partir de les interaccions quotidianes entre gent que treballa junta i s’ajuda entre sí i que comparteixen una economia i una cultura comunes. La cultura deriva de la natura com l’ordre neix de la mútua col·laboració. O dit d’una altra manera, les comunitats i les cultures neixen de les relacions de família, de les amistats i del treball compartit. I l’anarquisme no és una teoria política sinó l’aplicació a la societat dels principis científicament observats en la natura.
El darrer text que va escriure abans de morir el sociòleg David Graeber (1961-2020), autor de l’imprescindible best-seller Treballs de merda, és precisament el pròleg a l’edició anglesa d’El suport mutu, que ha de sortir publicada aquest mes de maig, però que ja es troba a Internet. Resumint l’obra de Kropotkin diu: “No és en l’amor, ni tan sols en la simpatia en el que es fonamenta la societat humana. És en la consciència —ni que tant sols sigui en l’etapa en la etapa d’un instint— de la solidaritat humana. És en el reconeixement inconscient de la força que cada home pren prestada de la pràctica de l’ajuda mútua; de l’estreta dependència de la felicitat de cadascú respecte a la felicitat de tots; i del sentit de justícia o equitat que porta l’individu a considerar els drets de qualsevol altre com iguals als propis”. Recuperar el concepte d’ajuda mútua té un sentit cada vegada més gran en una època neoliberalisme. Si frenar el creixement econòmic en els països rics, no és tan sols sensat ecològicament, sinó econòmicament imprescindible potser ens cal reprendre algunes idees del vell Kropotkin.