Un dia abans de començar la campanya electoral, la polèmica es desfermava quan es va conèixer que es podria evitar el confinament municipal per assistir a mítings electorals. La necessitat de protegir el dret a la participació política es situava al centre de la decisió, que de bones a primera semblava com si de cop i volta el Govern de la Generalitat s’aliés amb el tribunal que li va tombar el decret de suspensió del 14F. Incoherències de la política, a simple vista, però que també prenen lògica en un moment on el peix ja estava venut i, sobretot, el que estava venut era el mateix Govern des que, per una banda, malgrat l’experiència basca i gallega ningú va fer res per a modificar la LOREG i, per l’altra, el PSC i les seves organitzacions satèl·lit van fer volar pels aires el consens per a l’ajornament.
Analitzant aquesta situació, la professora de dret administratiu de la UdG Dolors Canals, explicava a l’Aquí Cuní la setmana passada que en aquest context anormal marcat per la pandèmia, “cada dia hi ha més drets que estan en joc” i que, davant d’aquest fet, “caldria ponderar-los” per fer-ne una anàlisis racional i cauta. I es feia aquesta pregunta: “Per garantir el dret a participació és necessari anar a un míting electoral?” Una pregunta senzilla, però que resumeix molt bé l’ecosistema politico-mediàtic que tenim al davant. La podríem complementar amb les següents: la pandèmia, viscuda en l’època de la digitalització i la sobreinformació, ens farà canviar la manera com ens informem de la política i, finalment, prenem la nostra decisió de vot?, fins a quin punt són importants els mítings electorals?
Malauradament, els periodistes sabem per experiència que des de fa molt temps els mítings electorals només serveixen per animar la tropa i reafirmar les creences dels convençuts. Mítings que s’han convertit en banys de masses on els candidats només esperen ser punxats per les càmeres del telenotícies de torn per marcar paquet i fixar posició davant dels rivals. Des de fa molt temps, el míting és un espai de reafirmació, no un lloc on anar a convèncer. I, des de fa anys també, el què ha guanyat força per imposar un relat determinat i fer virar el clima d’opinió han estat les campanyes digitals. M’explicava el professor Adrià Alsina, qui ha fet una tesi doctoral brillant sobre els frames del moviment independentista: la pandèmia ha reforçat encara més el component digital de la campanya i en les eleccions nord-americanes del passat 2020 ho vam comprovar de valent.
En primer lloc, el coronavirus ens ha fet explotar els actes virtuals i, si la política ja patia de ser massa televisada, ara tot acte polític (de petit o gran format) està subjecte a la mediatització d’una càmera. El punt de vista de la càmera s’ha convertit, en molts moments, en l’única finestra per on el votant pot veure i escoltar a la vegada el seu candidat: sigui a la televisió, al mòbil o assentat davant de la pantalla de l’ordinador. Tot depèn del punt de vista o “el mitjà és el missatge”, va entronitzar Marshall McLuhan. A Catalunya, hem arribat a la màxima expressió quan el procés de creació d’un nou partit polític, Junts, s’ha retransmès íntegrament a través d’Internet.
En segon lloc, caldrà monitoritzar quin ús es dona a noves xarxes socials, com pot ser Tik-Tok. Mentre l’independentisme està monopolitzant el Twitter des de fa temps –m’explicava el professor Alsina–, Vox “ha trobat el seu espai de poder a Tik-Tok”. De fet, el 28 de gener Twitter va bloquejar temporalment el perfil de Vox per “incitació a l’odi” amb els seus comentaris. Certament, la xarxa on s’ha d’usar un llenguatge més simplista (Tik-Tok) és també l’espai que ocupa el partit que més ha abraçat el populisme a l’hora d’implementar el seu argumentari. Les enquestes ens asseguren l’entrada dels neofeixistes al Parlament i l’anàlisi dels perquès haurà de contemplar obligatòriament fer arqueologia a les xarxes i entendre quins són els seus canals de fidelització. Per qüestions de fons, de tipus sociològic, resulta brillant llegir Fatxa (2019) de Jason Stanley.
Des de la campanya d’Obama el 2008, el concepte grassroots s’ha posat al centre de l’estratègia dels partits. La lectura dels treballs del professor Gregory Payne, de l’Emerson College de Boston, és clau per entendre-ho. La mobilització de les bases socials, que esdevenen ambaixadors de les formacions polítiques i s’encarreguen de fer taca d’oli, és essencial. Les xarxes han donat un poder immens a aquestes grassroots, com ens ho demostra la lluita acarnissada que hi ha hagut durant i després de les presidencials als Estats Units. I, amb el confinament i la reducció de la interacció social, encara prenen més importància per la capacitat de penetració a la nostra vida privada. La pandèmia ha contribuït a què la campanya social es descontroli cada dia més: els partits perden el control dels missatges i dels perfils fake creats ad hoc. La monitorització de les xarxes és cada dia més important pels spin doctors i la sensació que els partits van a remolc de la campanya social cada dia és més notori. Si no, que ho preguntin a Junts, que si bé les primàries li han servit per democratitzar l’accés a les llistes, també han estat una arma de doble fil a l’hora de controlar la coherència del discurs dels seus candidats.
Finalment, quan arribi el dia de les eleccions, veurem com els partits acaben adaptant les famoses nits electorals en el context de la pandèmia. La nit electoral acaba esdevenint l’espai on es fixa la posició del partit en relació als resultats, les futures coalicions de govern o es presenta com un partit d’oposició. Als Estats Units, la presa de possessió de Joe Biden va convertir-se en una gala televisiva, que de les grans cadenes només la Fox no va voler emetre. Aquí, hem d’esperar que les nits electorals com les hem entès tradicionalment també deixin pas a actes on la tecnologia permetrà simular l’eufòria de la victòria i on el llenguatge televisiu (més que els aplaudiments forçats dels militants) contribuirà a amagar la vergonya de la derrota.