Costa d’assumir el final del viatge. L’assoliment d’un periple —i més si es tracta d’una experiència intensa, com la que estem vivint a cadascun dels 2.251 quilòmetres que conformen el Grand Tour de Catalunya— genera en el viatger una inevitable sensació de buidor, que encén, com a compensació, l’espurna per a nous projectes. Amb la ment desperta i la motivació a flor de pell, qui haja completat el Grand Tour de Catalunya, ben segur que haurà trobat motius suficients i espais que han quedat al tinter per a dissenyar-ne un de propi, personal i intransferible. I és aquest, també, l’ànim del Grand Tour de Catalunya: que existesquen tants grands tours de Catalunya com viatgers, motivacions i sensibilitats hi ha. El Grand Tour de Catalunya inocula en qui el segueix el virus de la curiositat exploratòria, a banda de jugar indirectament en favor d’un reequilibri territorial en matèria de turisme, a partir d’un turisme poc massificat, respectuós i culte.
Havíem tancat el tram anterior a Figueres, i és ací des d’on engeguem el camí final a Barcelona. Figueres, havíem dit, és la capital daliniana, alt-empordanesa i tramuntanal. Fa de frontissa entre el pla i un rerepaís d’ondulacions infinites, que van accentuant-se a mesura que penetrem cap a ponent. Amb la mirada posada a llevant, encarem la plana que ens portarà al litoral. El paisatge, d’una horitzontalitat gairebé perfecta, és travessat en totes direccions per una xarxa de camins rurals, dels més còmodes i plaents per a passejades ciclistes relaxants. No anirem directament al golf de Roses, que seria l’eixida natural al mar, sinó que virarem el rumb al nord-est. Tenim al nostre davant una muralla mineral de dimensions ostentoses. És la serra de Rodes, àrida, esquerpa. De camí, travessem la Muga, un riu discret i de curs desigual, i alguns llogarets: Pedret i Marzà, també l’Estanyol. I Vilanova de la Muga, amb els seus 250 habitants i l’església romànica del segle XI, dedicada a Santa Eulàlia, amb pintures murals que són una de les joies històriques de la comarca.
Arribats a Vilajuïga, el Grand Tour de Catalunya penetra, justificadament, en la serra de Rodes: al capdamunt hi ha el monestir de Sant Pere de Rodes i un grapat d’elements patrimonials d’interès. Anem, però, a pams. De Vilajuïga arrenca una carretera estreta, de conducció lenta i atenta. L’ascensió, exceptuant algun revolt violent, flueix sense gaires estridències i desplega, a mesura que avancem, les seues qualitats panoràmiques. El paisatge va mutant a mesura que hom guanya altitud: els primers quilòmetres són el regne de l’olivera i de la pedra seca. Ordenats, clàssics. El margalló i l’esbarzer s’apropien progressivament de l’espai. Protegit de la marinada i, encara, amb la visió del Canigó al fons, el patrimoni megalític sorprèn a qui decideix enfilar-se a peu a Sant Pere de Rodes pel camí tradicional. Dòlmens, com els de la Vinya del Rei o de les Vinyes Mortes, romanen al peu d’aquest itinerari que s’inicia a Vilajuïga.
I arribem a Sant Pere de Rodes. El monestir romànic —un dels més impactants de Catalunya— sembla suspès, com penjant d’un fil, sobre la badia del Port de la Selva. L’arquitectura, imponent, fa mostra d’un caràcter poc permeable. A l’edat mitjana, fou centre espiritual del comtat d’Empúries i avui atreu visitants locals i forans, i els pelegrins que emprenen, en aquest quilòmetre zero, el camí català de Sant Jaume. A tocar, hi ha les ruïnes de l’antic poble medieval de la Santa Creu de Rodes; i si ens enfilàrem al cim de la serra —poc més de quinze minuts de camí de muntanya— assoliríem el castell de Sant Salvador de Saverdera. El lloc proporciona una de les vistes més privilegiades: l’extrem septentrional del litoral català, l’últim Pirineu, el cap de Creus, el majestuós golf de Roses i la plana alt-empordanesa.
Ens llencem cap al Port de la Selva per la carretera, vertiginosa, vertical, inevitable. Una de les millors hores del dia per a fer aquest trajecte és el capvespre, quan la llum càlida banya la costa i el poble s’encén.
Un port de carretera, el de Perafita, i caiem a Cadaqués. La vila, emblanquinada i empedrada, va albergar el surrealisme internacional, diverses dècades d’arts i lletres catalanes, i Salvador Dalí instal·lat a Portlligat. Traspua, encara, aquell ambient relaxat, tan necessari i fructífer en matèria creativa. Cap al nord, una estreta línia d’asfalt ens aproxima al cap de Creus. És el finis terrae català; no podem deixar de viure’n l’experiència.
El viatger —ciclista o caminant— podrà arribar a Roses per la pista que voreja la costa, o pel camí de ronda —només a peu— pròxim a l’aigua, travessant espais d’una bellesa singular, com el cap Norfeu. El de vehicle motoritzat haurà d’ascendir de nou el coll de Perafita. Roses viu principalment del turisme, de la tradicional fórmula de sol i platja, a jutjar per la seua arquitectura i l’expansió de la trama urbana. Capitaneja el golf homònim i representa un camp base òptim per a descobrir el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. L’extrem meridional del golf el tanca l’Escala, amb la seua indústria anxovera, i en especial el conjunt arqueològic més important de Catalunya: Empúries, l’antiga Emporion, la vila comercial grecoromana per excel·lència, retallada sobre un fons marí, d’un blau intens, profundament mediterrani. Amb tota probabilitat, es tracta de la imatge més clàssica que hom puga endur-se de Catalunya.
Aviat penetrem a l’Empordanet, una geografia amable, exempta d’accidents orogràfics remarcables i saltada de pobles medievals, compactes, petris. Visitem Pals, amb el seu arròs amb denominació d’origen; Peratallada i Palau-sator, Ullastret i Canapost. Podríem arribar fins a Madremanya i Monells, la plaça porxada del qual i els seus carrerons, protegits per la penombra, garanteixen l’experiència del temps passat. I, també, a la Bisbal d’Empordà, capital catalana de la ceràmica.
Discorrem, ara, paral·lels al litoral. Begur és el poble i el cap del mateix nom, una proa de roca que condensa el caràcter genuí de la Costa Brava. Toquem Palafrugell, vila surera i bressol de Josep Pla, amb el Museu del Suro i la fundació dedicada a l’escriptor. Som al peu del massís de les Gavarres, entapissat d’extensos alzinars i pinedes; un dèdal de muntanyes arrodonides, amb “línies elefantíaques”, en paraules de Pla. Als seus peus s’arrengleren, arran de costa, Palamós, Sant Antoni de Calonge, Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols, Tossa de Mar i Lloret de Mar, amb el jardí botànic de Santa Clotilde, noucentista. Més enllà, Blanes, amb una altra mostra d’excelsa ordenació botànica: els jardins de Marimurtra. La carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar es desplega en mil i un revolts, sotmesa als capricis d’un litoral de penya-segats. I arribem a Tossa de Mar. El castell, la muralla, el barri de pescadors de Sa Roqueta, la Vila Vella i el portal d’accés, i la torre de Ses Hores, en són alguns dels imprescindibles.
Caldrà abandonar temporalment el Mediterrani, per tal de dirigir-nos a Girona. I ho fem per una carretera serpentejant, regular i emparada sempre per l’alzinar gavarrenc. Superem Llagostera, circumval·lem Cassà de la Selva i arribem a la capital. No ens hi esplaiarem, en aquestes pàgines. Amb dues pinzellades: Girona és la ciutat dels dos rius —el Ter i l’Onyar— la vila medieval, la del call jueu i dels carrerons encantadors; la ciutat dels ponts, de les escales, de Montjuïc i de la Devesa —el parc urbà més gran de Catalunya—, assossegada i plaent. Girona viu a redós de les Gavarres i amb la vista posada cap a l’interior. Ens hi escapem en aquesta direcció. De camí cap a la Garrotxa, se’ns presenten dues alternatives: qui dispose de temps podria descobrir la vall de Llémena: poblets, masies i veïnats enclavats en un entorn de cingles i boscos, i amb l’aigua de la riera de Llémena com a element vertebrador. El Grand Tour de Catalunya optarà per la via directa, diligent. Superem Bescanó i Anglès, i al Pasteral ens acomiadem del Ter. Freguem la Vall d’en Bas, harmoniosa, conreada, limitada a ponent per la respectable massa del Collsacabra.
La carretera que ascendeix al coll de Condreu ho fa sota l’ombra d’una massa boscosa homogènia. Aquest pas és la porta a la comarca d’Osona, a través d’un espai equilibrat, on s’assenten poblets de postal d’un inevitable aire pessebrista. Rupit, medieval; i més endavant, Tavertet, penjat sobre una cinglera a la vertical del pantà de Sau.
El paisatge s’obre. Amablement, arribem a Vic. La ciutat mereix, almenys, dedicar-li unes hores: és un dels conjunts medievals més inspiradors de Catalunya, amb la plaça del Mercadal com a centre neuràlgic, on se celebra el mercat setmanal. Els plaers de la carn —la zona és una eficient productora d’embotits— conviuen amb una influent presència eclesiàstica. Vic té catedral i és, per sobre de tot, bisbat. No hauríem d’estalviar, tampoc, la visita al museu episcopal que, més enllà del patrimoni religiós, recorre la història del lloc a través de peces representatives.
El massís del Montseny separa la comarca d’Osona de la depressió vallesana. La muntanya es presenta com un condensat de paisatges i un ingent catàleg botànic corresponent a latituds ben diverses. Des del mar, el Montseny ha estat històricament el monte signum dels mariners; des de Barcelona, també: resulta ben visible, quan hom s’enfila a la serra de Collserola. El vessant septentrional conserva un aspecte centreeuropeu, a base de fagedes que cobreixen la falda dels seus punts culminants: el Turó de l’Home, les Agudes i el Matagalls, els quals superen per poc els 1.700 metres d’altitud. Aquest massís és, a més, terra d’aigües: l’abundància del líquid n’ha propiciat, a Viladrau, l’embotellament i la comercialització. El poble, per cert, va acollir els primers estiuejants vinguts de la capital catalana, i encara avui hi traspua aquest ambient. Des de Viladrau, caldrà dirigir-se a Santa Fe, epicentre del Parc Natural del Montseny i punt de partida per a l’ascensió al Turó de l’Home i les Agudes, o de passejades tranquil·les i planeres al voltant del petit pantà homònim. Des d’ací dalt (1.135 m), el descens a Sant Celoni (145 m) es presenta variat: deambulem per paisatges que, amb la pèrdua d’altitud, evolucionen cap a una fesomia eixuta i mediterrània.
Travessem la serralada litoral pel Parc Natural del Montnegre i el Corredor. El coll del Collsacreu dona accés al mar i a la comarca del Maresme, plenament mediterrània: clima indulgent i una llum saturada, que encén els colors, eliminant-ne matisos i accentuant el contrast amb les ombres. A mesura que ens dirigim cap al sud per l’artèria principal (carretera N-II), paral·lela al litoral, la urbanització es densifica i a les envistes de Mataró, apareix la primera mostra industrial. L’antiga Iluro romana té molt a explicar de la seua història productiva: va ser centre comercial marítim i a partir de la revolució industrial demostrà un dinamisme particular en el sector del gènere de punt.
Als costers assolellats de la serralada litoral torna a créixer la vinya, desapareguda amb la fil·loxera, i als seus contraforts s’estenen hivernacles dedicats a la criança de la flor ornamental. Saltem de nou al Vallès, que demostra, també, una palpable vocació industriosa. Els polígons han guanyat la partida a l’agricultura, tot i que encara s’hi respira una ruralitat secular. La intensitat dels fluxos de mobilitat adverteixen de la presència del corredor mediterrani.
Sant Cugat del Vallès és la darrera parada abans de Barcelona. El seu monestir conforma un conjunt massís que invita a la contemplació. La vila, lliurada al fenomen residencial sota la influència barcelonina, posseeix un centre discret i agradable, de carrerons, alguna placeta i un antic mercat. Sant Cugat del Vallès és, a més, una de les portes del Parc Natural de Collserola: el passejant podrà atansar-se en pocs minuts a l’emblemàtic Pi d’en Xandri i girar la vista enrere: gaudirà d’una estampa equilibrada, amb la silueta del monestir custodiada, al fons, pel massís de Montserrat.
L’última de les carreteres, el coll de la Rabassada, permet arribar a Barcelona, amb el caràcter lent i contemplatiu que ens ha guiat en aquest periple. Barcelona apareix als nostres peus; la vista és privilegiadíssima: àmplia i oberta, des del delta del Llobregat fins a les primeres terres del Maresme. La ciutat ens sedueix amb el seu brogit permanent. En tan sols cinc quilòmetres, ens submergirem en els seus carrers agitats. És el final del Grand Tour de Catalunya, però qui sap si l’inici de molts altres tours personals arreu d’aquest país.