«He volgut fer un comissariat afectiu, no cientifista”, adverteix des del primer minut Rafael Tormo Cuenca el comissari de la mostra “De Reüll: 1990-2020”, subtitulada “Cultivar, compartir, practicar. De representacions, pràctiques i contextos”. Un enunciat amb un punt eteri, que cal desfullar, que implica el conreu col·laboratiu de l’art en un temps i en un espai concrets, amb un context. L’evolució de les expectatives defraudades de la Transició, passant per l’optimisme dels anys 90 o la mercantilització de l’art dels 2000, fins arribar a la necessitat de reprendre el qüestionament de les relacions econòmiques o de gènere, tot allò que permet llegir un relat, tot i que siga fragmentari. “Cada cinc o deu anys, a llocs com Catalunya i el País Basc, hi ha una revisió del que ha estat la trajectòria artística. Això no passa ací”, argumenta el comissari.
Una història que comença a les comarques del sud del País Valencià, en uns inicis de la dècada del 1980 en què cal plantejar-se fórmules i iniciatives per promocionar l’art i donar suport els joves creadors. En la gènesi de De Reüll hi ha uns aleshores joves Josep Ginestar, Toni Simó i Tomàs Ruiz, que després d’algunes experiències prèvies decideixen muntar el grup. Un col·lectiu pel quan han passat nombrosos artistes, que ha gestionat l’Espai Andrés Lambert de Xàbia, centre cultural públic, i ha estat responsable de diverses intervencions en espais urbans, entre més de sis-centes activitats. Que va nàixer obert a qualsevol persona interessada en l’art, com es reflecteix en la carta de presentació que s’exposa juntament amb la resta de documentació.
La trajectòria i història del col·lectiu s’arreplega a través de publicacions, retalls de premsa, projectes i fins i tot conferències enregistrades en vetustes cassets, material arreplegat amb paciència pel comissari, membre durant un breu temps del grup.
Amb tot, hi ha una voluntat expositiva d’aspersió, de partir d’un col·lectiu que va arribar a ser distingit i reconegut per l’acadèmia amb la medalla de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, per visitar artistes que, a criteri del comissari, no han tingut el reconeixement suficient. O fins i tot, per explorar propostes que fan esclatar les cotilles del que es considera art i el que no. Una iniciativa en la qual han col·laborat la Filmoteca Valenciana, l’IVAM, la Fundació Carles Santos i la Fundació Josep Renau.
Balleu, balleu, maleïts
La mostra, ubicada en l’espai d’inspiració neoclàssica Goerlich-Ferreres del Centre del Carme, dins de la convocatòria “Trajectòries” del Consorci de Museus, arrenca amb la instal·lació “Danzad, danzad, malditos”: en una pantalla es projecta l’obra mestra de Sidney Pollack, del 1969, alentida per fer-la durar deu hores. Un temps durant el qual, com s’havia fet en Arts Santa Mònica i la Casa Encendida els anys 2014 i 2015, s’havia d’emular la marató de ball durant la Gran Depressió que narrava el film.
La pandèmia no ha fet possible reproduir aquesta acció, però el sentit de tot plegat roman, simbolitzat per la bola de discoteca i els seus reflexos giratoris i falsament festius. La peça estava concebuda pel col·lectiu Gloria&Robert, del qual forma part del mateix Tormo juntament amb Miguel Ángel Martínez, Sandra Gómez i Vicente Arlandis. A prop, un altre segment audiovisual, cultura purament en els marges, amb un cicle de set pel·lícules amb una vocació rabiosament experimental.
La mirada, amb tot, queda fixada una mena d’hivernacles semisuspesos que ocupen la part central, aixoplugant taules amb materials diversos referits a De Reüll, entre els quals hi ha les propostes expositives que artistes joves enviaven al grup, amb noms com l’ara el comissari i gestor Álvaro de los Ángeles. En els laterals, monitors amb entrevistes amb algunes de les figures amb coses a dir sobre De Reüll l’art dels darrers trenta anys: Fernando Castro, el mateix Josep Ginestar (president de De Reüll), Tomás Ruiz, Isabel Bilbao, Marina Garcés Anna Perles, Ricard Silvestre, Artur Heras o David Pérez, entre altres. Testimonis que, més que bastir un relat, fan una composició de lloc, amb visions de vegades contradictòries, que fan que l’espectador haja de construir la seua pròpia percepció.
Tot i que l’eix cronològic comença en la dècada dels 90, hi ha una atenció als anys anteriors, a la Transició, representada en una sala per figures com Josep Renau (“és un artista al qual no s’ha fet justícia i que molta gent no coneix”, denuncia Tormo), a través d’una petita però significativa mostra de cartelleria. Renau conviu amb Rafa Armengol, de qui es rescaten peces molt eloqüent i amb moltes lectures, com ara la recreació d’una fotografia de Clementina Ródenas, aleshores alcaldessa de València, en una recepció amb treballadors de la Cope. Amb tot, el simbolisme més gran es concentra en un retrat de petites proporcions que va quedar afectada durant l’atac amb bomba a la Llibreria La Costera de Xàtiva, el 1976. El comissari va convéncer l’artista de no restaurar l’obra, per la potència que conferien els desperfectes al relat, contextualitzat amb retalls de premsa de l’època sobre aquest atac i sobre altres com els realitzats a la llibreria Tres i Quatre.
La mostra té la voluntat de fer emergir artistes en els marges, com l’ontinyentí Manduca, guarda forestal i artista vocacional del qual s’exposen unes suggestives taules pintades pels dos costats. Per a mostrar-los, s’han habilitat uns suports que permeten una visualització que s’assembla a la passejada per un bosc. Un artista que no tenia la voluntat d’exposar ni transcendir, però que no ha caigut en l’oblit: la colla de Gegants i Cabets d’Ontinyent passeja un cabet amb la seua efígie, a tall d’homenatge.
També hi ha una reivindicació de l’Escola d’Art Experimental de Gata de Gorgos i d’una de les seues artistes vocacionals, Pepa Caselles, una dona “amb una capacitat expressiva brutal”, que convertí el motxo i la granera en instrumental artístic. No cal aprofundir sobre el poder metafòric de tot plegat. En tot cas, Tormo argumenta que no sols es tracta de valorar les produccions artístiques d’arreu del territori, sinó de posar sobre la taula deriva mercantilista i especulativa de l’art, “com determinats reconeixements van de la mà de determinats silencis”, apunta lapidàriament.
Artistes en els marges però també accions i propostes que la mostra fa traspassar la fina línia entre el que és art i el que no. Com ara les pancartes a propòsit de la guerra d’Iraq als 90 o la primera i ja deteriorada pancarta en defensa del Cabanyal-Canyamelar, barri amenaçat durant dècades amb una salvatge operació urbanística. Per a Tormo, aquesta peça “hauria d’estar en un museu”. El visitant també trobarà el llençol en el qual els activistes brodaren la trama urbana amenaçada. “No és art acadèmic”, alerta el comissari, però així exposades, les peces ens interroguen i ens conten històries.
En aquesta línia de qüestionament hi ha una acció del col·lectiu Ruïnes del Futur (Bárbara Sebastià i Jota Izquierdo) que té traces de performance, la subhasta organitzada el 2014 amb trossos del trencadís caigut del Palau de les Arts de Santiago Calatrava a benefici del CEIP 103, centre educatiu que concentrava els estudiants en infames barracons. Hi ha documents i fotografies del moment, d’un valor metafòric enorme. I el comissari ha pogut reunir alguns d’aquells fragments, adjudicats per preus que anaven dels 10 als 100 euros.
En la mateixa línia hi ha el recordatori de la falla que l’artista Santiago Sierra va instal·lar enfront del bloc d’edificis portuari, un dels amenaçats del barri del Cabanyal. Instal·lació feta amb el suport de l’artista Manolo Martín i el col·lectiu Perifèries amb la reproducció gegant —disset metres— de la paraula “FUTURE”. Era l’any 2012. I la falla va acabar lògicament convertida en cendres. Recentment, Sierra va cremar l’efígie del rei Felip VI. En l’exposició també trobareu un reconeixement a les Falles Combatives de València, com també una sala dedicada al 15-M.
En aquesta mirada reivindicativa també hi ha espai per a l’humor: una de les entrevistes mostra l’artista Graham Bell Tornado transvestit com una Consuelo Císcar que tracta d’obrir sense èxit les portes del Centre del Carme. El monòleg és delirant i surrealista. La mostra inclou un homenatge al centre artístic La Errería que el britànic Bell i la italiana Anna Maria Staiano tenen a Xàtiva. Tota una celebració del fetitxisme i la cultura queer.
Encara en clau humorística, i com a gest de complicitat mil·lennial, potser la vindicació més agosarada és la de la cultura dels mems. Però veure tota una paret decorada amb els enginyosos, punyents i espaterrants mems que el col·lectiu Kalebarraka comparteix a les xarxes, genera un indubtable impacte estètic. Potser els mems no siguen considerats art, encara, però un col·lectiu que fan un mem amb Woody i Buzz Lightyear posats de mascareta amb el lema “Hasta el confinito y más allà”, són uns artistes.
Se n’ha parlat molt d’art i proposta perifèrica per ubicar l’exposició, però Tormo introdueix un matís important. “M’agrada parlar més dels marges, perquè centre i perifèria hi ha en tots els llocs. Però els marges és on passen les coses, on es desborden, perquè no hi ha una intencionalitat. És el cas del mateix grup De Reüll, hi ha la intencionalitat de portar l’art a la Marina Alta, però no hi havia un projecte de crítica cultural”. L’auge del turisme residencial, l’augment del poder adquisitiu, va operar en favor del que feia el col·lectiu, reconeix Tormo. “Però l’objectiu no era turistificar la cosa”, rebla.
Comptat i debatut, almenys fins el 21 de febrer, data en què romandrà oberta la mostra, València no mirarà de reüll l’art que va arribar des del sud.