La seva biografia pareix el guió d’un film de Hollywood. Ricard Sicre Cerdà va néixer el 1919 a Montgat (Maresme). Es va fer republicà durant la Segona República, en adquirir el carnet d’ERC. Després de la caiguda de Barcelona, enfilà el camí cap a l’exili, s’enrolà més tard en l’espionatge nord-americà durant la Segona Guerra Mundial. Fou l’agent secret d’aquell país que intentà organitzar una invasió d’Espanya per derrocar el dictador Francisco Franco i, els anys cinquanta, acabà convertint-se en multimilionari empresari amb portes obertes en els despatxos més influents de la dictadura franquista i gaudint de les amistats més selectes de la jet set espanyola i internacional que visitava Madrid. Morí el 1993 a Palma.
El 2012, es va fer un documental sobre la seva apassionant vida. El van signar Pablo Azorín i Marta Hierro, amb realització d’Alberto Jarabo —un dels fundadors, anys després, de Podem a les Illes, avui regidor de l’Ajuntament de Palma per la formació morada— i el titularen “Agent Sicre, l’amic americà”. Quatre anys després, completaren la història de Sicre amb “Espies en l’arena. Objectiu Espanya”, coproduït per IB3 TV, Quindrop i Dacsa. Són les principals fonts que existeixen sobre el personatge i les que han servit —juntament amb d’altres més puntuals trobades per internet— per teixir el relat que es presenta a continuació d’aquesta biografia de pel·lícula.
Ricard Sicre. Era de família benestant, no debades son pare exercia la medicina. El jove Ricard no seguí el camí patern. Li agradava massa la vida intensa com per dedicar-se als estudis. Se sap que el 1937, durant la Guerra Civil, militava a ERC. Amb la caiguda de Barcelona fou un dels milers de republicans que partiren cap a l’exili. Un pic superada la frontera, va ser ingressat en el camp d’Argelers, però, al contrari dels altres companys de captiveri que patiren amb resignació les males condicions de vida del camp, el jove Sicre fugí i aconseguí arribar a Londres. No es coneix amb detall com es relacionà amb cercles intel·lectuals de la capital britànica, però el cert és que Robert Graves —amb qui posteriorment compartiren amistat i veïnatge a Mallorca— l’ajudà aconseguint-li una feina, alhora que li donava direccions d’activistes d’esquerra als Estats Units, perquè Ricard aspirava a anar-se’n cap allà.
El 1942, en plena Segona Guerra Mundial, Sicre es ficà de polissó a un vaixell que el portà a Nova York. Abans d’atracar es tirà a la mar per evitar la policia i els agents d’immigració i nedà fins que pogué sortir per una zona segura. Es posà en contacte amb les persones que li havia dit Graves, les quals, no se sap per què, estaven vigilades per la policia, i el jove català fou detingut. Aleshores se li donà a elegir entre la repatriació o fer feina per a l’OSS —Office of Strategic Services, en català Oficina de Serveis Estratègics, antecedent de la CIA—, en la secció de contraintel·ligència. Es desconeix el motiu de tal oferta, però no pareix molt probable que oferissin les dues possibilitats a tots els immigrats irregulars; alguna cosa sabien o havien vist les autoritats en Sicre.
L’OSS el va formar com a espia i la prova final per demostrar que era capaç de fer la feina fou introduir-se a l’ambaixada espanyola als Estats Units i aconseguir els codis secrets amb els quals es comunicava amb Madrid, per així saber què pensava fer Franco en relació amb la guerra, en un moment en què els seus aliats nazis i feixistes encara eren força poderosos. Així ho feu Sicre. Sembla que la via va ser lligar-se una secretària de la legació que li permeté l’accés.
Com a agent de l’OSS, Sicre va ser enviat al nord d’Àfrica, on participà en nombroses operacions encobertes. En algun moment després de la invasió aliada d’aquella zona africana —començada el 8 de novembre de 1942—, la direcció de l’OSS va encarregar a Richard Sikler —així es feia dir, americanitzant el nom i el cognom— organitzar una operació d’infiltració a la Península i al Marroc espanyol, per tal de recollir informacions sobre l’Espanya franquista i preparar una eventual invasió aliada. Sicre contactà amb republicans espanyols que vivien a Algèria, alguns coneguts seus dels temps d’estar tancats als camps francesos, així com amb d’altres elements del PCE que somiaven amb una invasió d’Espanya per part dels aliats. El juny de 1943, començaren les penetracions, a través de la costa malaguenya. Sicre era qui mantenia el contacte amb els infiltrats, feia de pont entre aquests i els caps de l’OSS al nord d’Àfrica, s’encarregava del subministrament logístic i armamentístic...
L’operació —batejada com “Banana”— fou un absolut fracàs. Els infiltrats no aconseguiren mai tenir una informació rellevant que pogués interessar els serveis secrets dels Estats Units. La desconfiança que aixecaven entre els comunistes a la clandestinitat a l’interior d’Espanya els deixà orfes d’aquesta possibilitat d’informació i ajuda. I per si faltava quelcom, l’ambaixador britànic a Madrid s’oposà aferrissadament a una potencial rebel·lió amb ajut comunista en contra de Franco, perquè pensava que era més efectiva la via de comprar la voluntat de molts generals —així ho va fer amb el finançament del banquer mallorquí Joan March, que havia finançat l’aixecament feixista el 1936— que impedirien que Espanya entrés en la Segona Guerra Mundial i que allunyarien Franco de l’Alemanya nazi. L’ambaixador va convèncer no només Londres sinó també Washington que no calia confiar res a aquells desesperats republicans espanyols. Per si no bastava el fracàs de l’operació, una delació permeté a la policia espanyola descobrir un grapat d’agents i a través d’aquests desarticularen d’altres cèl·lules de la resistència comunista clandestina a Madrid, Andalusia i Melilla. En total, unes 200 persones caigueren en mans de la policia franquista. Foren totes torturades, la majoria van ser condemnades a dures penes de presó i els infiltrats que no pogueren fugir —alguns ho aconseguiren— van acabar afusellats. El Govern dels Estats Units se’n rentà les mans i el de Franco acusà de rebel·lió els detinguts i no d’espionatge per no molestar Washington; no debades en aquells moments Madrid ja veia que amb els amics alemanys nazis i els italians feixistes no hi havia res a fer, que perdrien la guerra, i que el nou aliat —com així va passar a partir de 1953— havia de ser els Estats Units.
Sicre quedà molt tocat pel resultat desastrós de l’operació al nord d’Àfrica. A finals de 1944, partí cap al sud de França, amb el grau de capità de l’exèrcit estatunidenc, destinat al contraespionatge —en aquells moments ja disposava del passaport del EUA—, on actuà contra les xarxes d’espionatge nazi.
En algun moment del tram final de la guerra, Richard es casà en secret amb una companya espia —ho tenien oficialment prohibit—, Betty Lussier. En acabar el conflicte armat, el 1945, el matrimoni s’instal·là als Estats Units, però res va sortir com Betty i Richard pensaven que aniria. Per això pensaren a tornar a Espanya, sota la protecció de la World Commerce Corporation (WWC), una empresa que en realitat era una tapadora per a la xarxa d’agents de la CIA, fundada amb aquest nom el 1947. A pesar que el Govern dels Estats Units no tenia relacions diplomàtiques amb l’Espanya de Franco, en realitat negociava l’establiment de les ambaixades respectives des de feia temps, amb la intenció última de col·laborar —com així faria a partir dels acords bilaterals de 1953— amb la dictadura i poder tenir a canvi bases militars al país.
La WWC entrava a Espanya molts productes nord-americans que sobretot la classe alta madrilenya podia comprar. A això es dedicaren Sicre i la seva esposa. La feina els anà tan bé que el 1955 Ricardo —s’havia espanyolitzat el nom— es posà pel seu compte com a importador exclusiu a Espanya de marques com Pepsi-Cola, JB —el whisky— i altres productes nord-americans. Entre això i alguns negocis més —com l’especulació amb divises— es va fer milionari ben aviat. En qüestió de pocs anys disposava d’una luxosa residència a La Moraleja, a Madrid, un palauet a Mallorca —on intercanviava visites amb els seus amics Robert Graves i Camilo José Celà— i d’un vistós iot a vela i motor. Mantenia una vida social frenètica —es va divorciar de la seva dona, amb qui tingué 4 fills—, que el portà a les recepcions més exclusives de Madrid, on va fer amistat amb personatges de la jet set internacional que visitava la capital franquista com Ava Gardner, Rainero III de Mònaco, Salvador Dalí, Ernest Hemingway...
Existeix una nombrosa col·lecció de fotografies de Sicre a corrides de toros, caceres, a bord del seu iot, a la platja, a piscines... Sempre envoltat de fesomies conegudes de l’alta societat franquista espanyola i també de l’estrangera —els citats, entre d’altres— que atorgaven una certa pàtina de respectabilitat exterior a la dictadura, cosa que, com és lògic, agradava al palau d’El Pardo —residència del dictador i la seva família—, on els excessos de la vida dissoluta que duien aquests personatges, que tan poc s’avenia amb els rigors morals dels que bravejava el règim, es perdonaven com a pecats venials.
El 1992, detectaren un càncer a Sicre. Estava força avançat, així que enlloc de sotmetre’s a un tractament molt agressiu d’incert resultat s’estimà més viure intensament el que li quedava de vida. Així ho va fer. Poc més d’un any després del diagnòstic, moria a ca seva de Mallorca als 74 anys.