Maria del Mar Bonet i Borja Penalba, societat il·limitada

El títol del disc en directe, Maria del Mar Bonet amb Borja Penalba, respecta la jerarquia indiscutible de la gran dama de la Cançó. Un títol matisat per la fotografia de la coberta, que els mostra del braç, passejant pels carrers de València, amb la guitarra penjada del guitarrista. L’actuació i el repertori reflectits en l’àlbum, amb tot, és una mostra de reconeixement i generositat de la mallorquina envers el músic que ha estat el seu company als escenaris des de l’any 2013. Una relació que s'ha anat modulant i que ha acabat per esprémer també la sorprenent evolució com a vocalista del guitarrista, afinada en els seus discos amb Mireia Vives.

Tot el repertori de les actuacions del Micalet arreplegat en el disc està ple d’intencionalitat. L’inici espectacular amb “L’amor és una desfeta / Digues amic”, amb l'ombra de Ramon Llull i Jacint Verdaguer planant, conté una instrumentació vibrant, enriquida per les percussions d’Antonio Sánchez, que recorda a l’espectacle que Penalba va dedicar a Vicent Andrés Estellés en companyia de Francesc Anyó. No per casualitat, va ser en una memorable actuació als Premis Octubre de 2013, en els quals actuaven per separat el valencià i Maria del Mar Bonet, quan la mallorquina va reparar en el talent de Penalba i el va incorporar com a músic d’acompanyament. Fins ara.

Amb tot, amb aquest espectacle enregistrat en un àlbum, la col·laboració salta a una altra dimensió. Això es veu de seguida, en “Horabaixa post el sol / Cançó de bressol”, quan després del segment de la mallorquina irromp la veu profunda de Penalba, per  passejar els versos precisament d'Estellés, una altra presència simbòlica. El contrast de la dolça veu de Bonet sobre el recitat rugós del seu company és una de les fites musicals del disc. Com també ho és la introducció de “Nova cançó de l’amor perdut”, de Joan Ramon Bonet, germà gran de l’artista i membre dels Setze Jutges, un tema bellíssim que Penalba canta amb sentiment i un punt de delicadesa. Sensació de plenitud per a l’oient que es reprodueix en la lectura senzilla però sentida de “Em dius que el nostre amor”, una composició perdurable de Toti Soler.

Un dels molts tributs del disc, com el que se’ns regala en “No hi ha llum”, sobre versos de Marc Granell i música de Penalba, és una estrena sobre la qual es bressola el commovedor i característic vibrato de la Bonet. Una altra novetat és “Jo d’aquesta cançó dic Ripoll”, amb música de Penalba sobre un text de Pere Quart (més tributs poètics), una cançó interpretada amb el guitarrista cada vegada més versàtil i segur en els quefers vocals. Una lletra significativa: “I diu que el poeta dictava a l’amic: Maria del Mar / (nom de llum i combat, nimbre immens potser massa bonic). / Repetisc... Maria del Mar”.

Tot l’àlbum, ben mirat, és un cant al poder col·laboratiu de la música, a com les cançons es beneficien de sinergies i aliances

Tampoc no podia faltar un recordatori a Ovidi Montllor, en aquest cas a través d’“Homenatge a Teresa”, tema immortal que passat pel sedàs de Maria del Mar Bonet adopta matisos preciosos. També és un encert la inclusió de “No trobaràs la mar”, un dels temes seminals de la cantautora, enregistrat el 1969 en el disc Maria del Mar Bonet, el seu àlbum de debut. Després, torna Estellés, amb “No puc dir el teu nom”, que Penalba havia tret en el disc conjunt de 2014 amb Tomàs de los Santos. Un tema magnífic que mereixia una relectura com aquesta, amb el duo (es podria definir així) portant-la a un clímax colpidor.

Tot l’àlbum, ben mirat, és un cant al poder col·laboratiu de la música, a com les cançons es beneficien de sinergies i aliances. Potser per això, Maria del Mar Bonet recupera un parell de ben significatives. D’una banda, “Illa”, una meravella de Projecte Mut que la mallorquina va enregistrar amb motiu del desè aniversari d’aquesta formació, el 2016. Tot un encert que Bonet i Penalba aborden amb senzillesa però ressaltant el lirisme de la melodia i i sense perdre l’essència folk i mediterrània. L’altra col·laboració recuperada és “Podries”, que Bonet va interpretar amb el cantaor Juan Valderrama sobre un poema de Joana Raspall. Una cançó que en les cordes de Penalba perd els efluvis flamencs i agafa curioses sonoritats andines.

També té la seua història “Alenar”, una gran clàssic de la mallorquina samplejat per Manel en el tema “Per la bona gent”, en una d’aquelles fusions que difuminen territoris i eixamplen els límits musicals. Però aquesta reivindicació de la cançó d’autor des del pop no sembla la raó de la inclusió, sinó la temàtica, l’homenatge a la València del Carrer Cavallers, la dels geranis i ombres, la de les humitats i les tenebrors, saliva i enteniment. Un racó emblemàtic del centre històric no tan distant del Teatre Micalet, l'escenari dels fets. Tema convertit en una rumba solemne.

Tractant-se d’un espectacle en directe convertit en disc, té tot el sentit del món tancar amb “Què volen aquesta gent”. Per raons del ritual, de les expectatives del públic. I, per sobre de tot, perquè el tema, malauradament, continua vigent, encara es pot cantar i escoltar amb angoixa i esperit reivindicatiu. I malgrat les milers de vegades que ha entonat les mateixes paraules i la mateixa melodia, Maria del Mar Bonet la interpreta, en companyia de Penalba, amb una intensitat renovada, transmetent emoció i fermesa. Enmig dels aplaudiments amb un punt de ràbia del públic.

Comiat trasbalsador d’un disc-espectacle que és el cim fins ara d’una societat il·limitada, la simbiosi afortunada entre una artista inabastable, una llegenda de la música, i un instrumentista excepcional que es va forjar una nit d’octubre. I que ens ha deixat el regal d'una reivindicació dels llaços comuns i una revolta artística contra la pandèmia. Quan més la necessitàvem.