Una cultura pot ser descrita com una tradició que cada generació fa créixer o un conjunt d’instruccions de vida que els passats trameten a les noves generacions. En la cultura el passat reviu, es repensa i alimenta el futur. És per això que la pèrdua de la tradició cultural grega al batxillerat i el destí purament marginal del llatí són una ferida important. Amb prou feines un parell d’instituts a Barcelona ofereixen cursos optatius de grec i el llatí com a assignatura s’ha convertit en un poti-poti on ni tan sols està garantit un mínim coneixement de les etimologies. En aquest context recordar la tradició catalana d’estudis clàssics que arranca del segle XIX té un punt fins i tot de frivolitat i exotisme. La Catalunya actual és “mestissa” i això, es vulgui o no, és una manera de dir que s’ha arxivat la “Catalunya grega” del noucentisme i d’Empúries.
En una cultura que tendeix a l’oblit com la catalana, hi ha el perill que amb el temps la figura i el gest d’Alexis Eudald Solà quedin esborrats i això, que potser és el destí inexorable de qualsevol que escriu en un país que llegeix poc, seria en aquest cas terriblement injust. Autor d’una obra mínima, però traductor de gran abast, les versions que va fer de Kavafis, complementant allò que Riba no gosà traduir per raons morals, Solà seria només per això un personatge digne de record (i d’agraïment). De la seva obra pot dir-se el mateix que ell va escriure sobre Salvador Espriu, amb qui entrà en contacte l’any 1964 i de qui fou molt més que un secretari atent. “A Espriu el preocupava fins a l’obsessió que en ell tot tingués una coherència perfecta i per això es tancava i s’aïllava tan sovint, per poder reflexionar una i altra vegada sobre el perquè de les coses més elementals i sobre el seu significat tan difícil i ocult”.
Al llarg de vint anys, Espriu trobà en Solà ja no un deixeble (concepte que el poeta d’Arenys detestava), sinó un col·laborador. No es recorda tant com convindria que Espriu de jove es decantà per a l’estudi de l’antiguitat assirio-caldea i que, si les coses haguessin anat d’una altra manera, hauria estat un continuador natural de l’obra de Bosch Gimpera a la Universitat. Les notes i apunts d’aquella primera dèria espriuana acabaren a les planes d’una enciclopèdia. Però les proses antiheroiques de Les roques i el mar, el blau (1982) estan directament vinculades a una profunda reflexió sobre la crisi del món clàssic que és inseparable de llargues hores de conversa entre tots dos homes.
Alexis Eudald Solà fou molt més que un traductor sensible i un torsimany en les terres de Grècia. Continuador de l’obra del professor Josep Alsina Clota, que com ell havia nascut a Ripoll, Solà fou un acadèmic de factura clàssica, doctorat en 1978 amb un estudi sobre Kavafis. Professor universitari, organitzà en 1979 una trobada entre escriptors catalans i escriptors grecs resistents que tingué fins i tot un punt mític. També com a membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (un dels caus barcelonins més selectes però més desconeguts en l’àmbit erudit) activà els estudis neohel·lènics, en una “vital i animosa militància”, per usar l’expressió de l’historiador i polític Joaquim Nadal. Molts dels seus articles, especialment a l’Avui, mereixerien ser recuperats perquè van molt més enllà del pur testimoni d’època.
A l’Arxiu de la Paraula de l’Ateneu Barcelonès, l’imposant repositori que permet escoltar en xarxa més de dues mil conferències pronunciades a la docta casa des de 1973, hi ha una xerrada d’Alsina presentada per Solà que comença fent una referència al “mal de Grècia” que ambdós compartien. Per a tots dos Grècia s’estén també a Bizanci, a “l’humanisme tercer” de Werner Jaeger i, vulguis que no, a Hölderlin i a l’existencialisme del Zorba de Kazantzaki, on la “sofrosine” és complementada per les forces obscures del mite. Persona d’una timidesa natural, ell mateix explicava que de petit, per culpa d'una malaltia, li van haver de treure un ull.
Com recordava l’any 1995 en una entrevista a la Revista de Girona: “Els meus pares sempre patien, per por deis jocs violents. Però jo m'asseia a una taula i em posava a mirar llibres. De mica en mica va anar creixent en mi una vocació pel món clàssic". Aquest tarannà retret, i un punt secret, i la infància menestral a Ripoll, tenen molt a veure amb els seus gustos literaris i amb l’orientació que donà a les seves traduccions. “Vàrem viure –deia– immersos en unes circumstancies tristíssimes; una nit d'ignomínia i de crims pesaven com una llosa damunt del nostre poble i, tot i que estàvem allunyats en un racó del pre-Pirineu, el franquisme s'hi feia sentit amb tot el seu pes terrible”
La Grècia que divulgà i traduí Solà no és la de la llum solar, sinó la del clarobscur. En definitiva la del Kavafis més dramàtic. Un lector, com era ell, del De Trinitate d’Agustí d’Hipona, sap que les tres persones de Déu són iguals i que sense ombres no hi ha llum grega. Erudit i home de silencis, Alexis Eudald Solà participà a la vida de l’Ateneu Barcelonès en una època on destacaven Ramon Barnils, Narcís Garolera, Lluís Aracil, Eva Serra o Alfred Sargatal. Però sobretot fou l’ànima de la conselleria de cultura en els primers anys de la dècada de 1980. En tant que cap de Servei de Relacions Culturals entre els anys 1980 i 1983 participà en la complexa negociació del llegat de Dalí. Discret i eficient, fou l’ombra de Max Cahner en el moment de construcció de l’autonomia, com abans ho havia estat d’Espriu.
De Rubió i Lluch a Riba i de la Bernat Metge a Pere Bosch Gimpera -o avui d’Eusebi Ayensa a Raül Garrigasait–, la fascinació per Grècia, ben documentada per Josep Maria Trullén, és una constant en la cultura catalana. La revista Methodos de l’Autònoma o la petita editorial Enoanda, que anima des de Sabadell Harold Roig i Gorina, són el testimoni actual d’una continuïtat llarga de més d’un segle. No s’acostuma a dir però el Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens que redactà Enric Prat de la Riba en 1897 fou, història docet, la primera vegada en què la policia perseguí la bandera quatribarrada com a “separatista”. Que ara mateix l’illa d’Ítaca estigui agermanada amb Ripoll no deixa de ser perfectament comprensible. Des del petit cementiri de Sant Miquel de Cavallera, a Camprodon, prop de Ripoll, on dorm Alexis Eudald Solà les coses tenen un punt de serenitat clàssica. A la catalana manera, òbviament.